BarcelonaEl 13 de juliol del 1984, ara fa justament 40 anys, moria un dels millors autors de la història del còmic català, un clàssic indiscutible i reverenciat de la nostra historieta humorística. Tenia 60 anys i feia només uns mesos que, després de dues dècades allunyat del tauler de dibuix i dedicat professionalment a la construcció, Josep Coll i Coll (Barcelona, 1924-1984) havia tornat a publicar regularment historietes, ni més ni menys que a Cairo, la revista més moderna de l’època. Ho va fer empès pel reconeixement tardà però entusiasta del món del còmic, que de sobte el reivindicava efusivament i l’homenatjava a l’acabat de néixer Saló del Còmic de Barcelona. Després d’haver renunciat a la seva vocació durant anys, Coll va veure com els fans que havien crescut amb els seus dibuixos li demanaven emocionats una firma, les revistes se’l rifaven i apareixia la primera antologia en condicions del seu treball, l’àlbum De coll a coll. La seva mort va ser, per tant, especialment tràgica i difícil de pair, sobretot perquè va ser el mateix Coll que va posar fi a la seva vida aquell dia de juliol en què, segons la crònica d’El País, va ser trobat a la banyera de casa seva “amb un cable elèctric lligat al coll”.

“De vegades m’he preguntat si amb tot aquell reconeixement el vam destarotar, si ell ja tenia una vida feta i nosaltres vam fer que se la replantegés –reflexiona el llibreter Albert Mestres, que va ser l’editor d’aquella primera antologia de Coll–. No ho sabrem mai i és inútil especular, però clarament no era pas la nostra intenció”. Mestres tenia només 23 anys quan va proposar-li a Coll publicar-li un llibre. Adorava les seves historietes, que de petit eren el primer que llegia al TBO. De fet, quan el 1980 va obrir amb el seu amic Joan Navarro la llibreria Continuarà Comics al carrer Templers va decorar el rètol amb el dibuix d’una historieta de Coll. “Quan ell ho va veure es va fixar que havíem inclòs la seva firma al mural i es va sorprendre molt –recorda Mestres–. «Tan important soc?», va dir. Era una persona molt planera i generosa. Va fer la portada per al llibre i me la va regalar. «Queda-te-la. Total, no n’he conservat mai cap, d’original», em va dir”.

Enguany no només es compleixen 40 anys de la mort de Coll, sinó 100 del seu naixement, un 8 de febrer del 1924. Però a Catalunya les commemoracions s'han limitat, de moment, a una xerrada al darrer Comic Barcelona i una petita exposició inaugurada el 6 de juny al Museu del Còmic de Sant Cugat. Des de les institucions públiques, mentrestant, no hi ha previst cap acte ni publicació per recordar una figura essencial del patrimoni historietístic català.

"Coll dibuixava còmics d'una puresa poc vista en tot el món”, afirma el dibuixant Manel Fontdevila. “Coll no és Ibáñez, però transmet el moviment amb tanta eficàcia com ell sense perdre l’elegància –afegeix–. És una cosa que és allà, que la veus. És hipnòtic. I tota aquesta puresa sempre juga a favor del gag, que és una anècdota mínima, moltes vegades brillant”.

Coll va picar molta pedra abans de convertir-se en dibuixant. Literalment: va treballar des dels 12 anys a la pedrera que tenia el seu pare, tot i que també va estudiar delineació a l’Escola Industrial. En acabar el servei militar comença a publicar en diverses revistes fins que el 1949 debuta al TBO, la revista que llegia des de petit i que va marcar la seva carrera. Inicialment molt influenciat per Benejam, el dibuixant de La familia Ulises, amb el temps Coll desenvoluparia un estil propi que va seduir tant els lectors com el director de la revista, Joaquim Buïgas, que comprava totes les historietes que el dibuixant li portava els dissabtes. Tampoc n'eren gaires: Coll no era un autor gaire prolífic, ja que rumiava tant cada pàgina que trigava dies a dibuixar-la. “Soc un dibuixant lent –explicava el 1982 a Antonio Martín en una entrevista al primer número de Cairo–. Si un ninot no m’ha sortit bé, l’esborro i el torno a fer. «Estaria millor una mica més corbat», em dic, i el torno a esborrar. I així fins que està bé. Però, esclar, quan me n'adono ja ha passat tot el dia i encara no l’he passat a tinta”.

L’estil de Coll és el resultat de tot aquest esforç i reflexió sobre el llenguatge del còmic. “El disseny de les historietes és veritablement únic: com està col·locat cada element, cada línia cinètica, com escull el pla i l’integra en la pàgina”, s’admira Fontdevila. No cal dir que Coll és, com apunta el teòric del còmic Antoni Guiral, un “dibuixant de dibuixants” i també “un símbol de modernitat” en el còmic de casa nostra. “Si no se’l recorda més és, segurament, perquè no va fer cap sèrie ni tenia un personatge fix”, apunta Guiral. A més, un dels seus trets distintius era el gust per les historietes sense paraules on la seva expressivitat sense límits cobria les necessitats narratives. Però al TBO tenien el mal costum d’afegir-hi sovint bafarades amb diàlegs sota el pretext que el lector comprava la revista per llegir-la, i que així sentia que amortitzava més la inversió.

Del còmic a l’obra

Un moment clau de la carrera de Coll és quan, a mitjans dels anys 60, en la seva plenitud artística, el dibuixant penja els pinzells per dedicar-se únicament a la construcció, on podia guanyar més diners que amb el còmic i així mantenir la família. Sovint s’ha pres aquest fet com a paradigma de la precarietat de la professió de dibuixant, però al seu text de la monografia Josep Coll. Llocs sorprenents (Diminuta, 2017), Lluís Giralt explica, citant converses amb Coll, que en la decisió hi va influir que Albert Viña, director del TBO des de 1954, va deixar de comprar-li totes les pàgines a Coll, que va veure els seus ingressos minvats. En paral·lel, el boom econòmic a l'Espanya dels anys 60 va revaloritzar els oficis de la construcció i va facilitar la decisió. Ara, Coll no va "tornar a la bastida" ni va treballar de paleta, com s’ha publicat sovint i ell mateix explicava a les entrevistes, sinó que, segons Albert Mestres, va treballar sempre “com a mestre d’obra”.

A principis dels 80, tanmateix, una nova generació d’aficionats, autors i editors reivindiquen insistentment la figura de Coll. En el renaixement del dibuixant juga un paper destacat Joan Navarro, director de la imprescindible revista Cairo, que en el seu primer número reivindica dos autors amb articles en profunditat: Hergé, pare de Tintín, i Josep Coll. “Era el més modern de tots els dibuixants i, en certa manera, un dibuixant de línia clara –rememora Navarro referint-se a l’estil gràfic que abanderava la revista–. Vam fer-li una entrevista i ell va estar encantat”. Al cap d’un parell d’anys, en el número 24, Coll comença a publicar noves historietes a Cairo. “Va ser un honor inesperat”, diu Navarro, que sentia “una onada de felicitat” al rebre les noves historietes que l’autor portava a la redacció enrotllades en forma de tub, i que compartien pàgines a la revista amb obres de Tardi, Giardino, Daniel Torres o Pere Joan.

Malauradament, la col·laboració de Coll a Cairo va ser breu. Un mes i mig després de la mort del dibuixant, la revista publicava un número especial en homenatge a Coll amb una portada original de l’autor, una entrevista inèdita de Victoria Bermejo i diverses historietes que la revista havia comprat al dibuixant abans del seu traspàs. “Coll ha mort –informava l’editorial d’aquell número, el 28–. L’alegria del seu retorn a la historieta s’ha vist truncada brutalment. El record que deixa entre nosaltres com a autor i com a persona serà inesborrable”. Tanmateix, no ha sigut fàcil transmetre aquesta passió a les noves generacions. “La recuperació de les seves obres es va quedar a mig fer, i no ha tingut una reedició com Déu mana”, lamenta Navarro. “La seva desgràcia –afegeix Fontdevila– va ser pertànyer a la indústria del còmic”. I subratlla que “és una vergonya que no hi hagi una forma digna de tenir recollida la seva obra”.

Així és: el 2024, l’any del centenari de Coll, és gairebé impossible comprar historietes de Coll en una llibreria. Les edicions més recents amb material de l'autor són les dues monografies de Diminuta Editorial, Josep Coll. El observador perplejo (2015) i Josep Coll. Llocs sorprenents (2017), que recullen textos teòrics i una selecció d'historietes, però la mort de l'editor Joan Anton Sánchez el 2020 i el posterior tancament de Diminuta han fet que avui dia estiguin descatalogades –Albert Mestres informa que a Continuarà Còmic, a la Via Laietana, tenen una trentena d’exemplars que van adquirir quan els hereus de Sánchez van liquidar el fons editorial–. Es poden localitzar, això sí, en biblioteques i en comptades llibreries, on també es pot trobar, amb sort, alguna recopilació de pàgines de Coll publicada per Ediciones B als 90 o el catàleg de l’exposició Coll en línia, comissariada per Jaume Vidal el 1999.

La paradoxa és que en el mercat de col·leccionistes els originals de Coll han circulat en abundància durant els últims anys. Són materials que els dibuixants del TBO no conservaven, ja que se’ls quedava la revista i, en teoria, van acabar en el mític arxiu d'originals de Bruguera, que va comprar el TBO als 80, abans de fer fallida i ser adquirida per Ediciones B. “L’obra de Coll corre de col·lecció en col·lecció sense cap control –lamenta Fontdevila– i em temo que una gran part està molt escampada i serà difícil de recuperar per editar-la amb cara i ulls”.

Una anècdota que va viure el dibuixant de Manresa quan treballava a El Jueves il·lustra aquesta problemàtica: “Una tarda es va presentar a la redacció un paio amb una pila d’originals de Coll, entre cinquanta i cent, que venia a un preu no massa elevat. No sabíem ni qui era ni d’on els havia tret, només que pensava que ens agradarien i que necessitava els diners. Evidentment ens agradaven i, qui més qui menys, tots vam passar per caixa. Sense ser col·leccionista, tinc dibuixos de Coll a casa, dibuixos que se li van negar a l’autor i a les famílies i que ara estan una mica on han caigut. No sé si és una cosa que tingui solució a aquestes alçades. Però el fet és que Coll era el millor i no hi ha un llibre que li faci justícia, ni la seva obra està en un arxiu o en lloc que es pugui consultar. Jo cedeixo els meus quan faci falta. Però si busquem culpables, s’ha de mirar cap als editors i els seus protocols degenerats”.