NÚRIA JUANICO
Barcelona

El científic nazi que hauria pogut ser qualsevol de nosaltres

Martí Domínguez explora el paper clau de la ciència en el nazisme a la novel·la ‘L’esperit del temps’

Vuitanta anys després de l’inici de la Segona Guerra Mundial, ¿qui pot assegurar que, si l’hagués viscut, s’hauria oposat fèrriament al règim nazi? Segons Martí Domínguez (Madrid, 1966), cap de nosaltres podria posar-hi la mà al foc. L’escriptor, autor d’obres com La sega (2015) i L’assassí que estimava els llibres (2017), s’ha guiat per aquesta premissa per construir L’esperit del temps (Proa), una novel·la protagonitzada per un científic austríac adscrit al règim de Hitler. L’home, que l’autor ha ideat a partir de personatges reals i que no té nom, és un acadèmic ambiciós i sotmès a les circumstàncies. “Intel·lectualment és algú molt solvent. Sap que és culpable i intenta justificar-se”, diu Domínguez. L’esperit del temps relata el Tercer Reich des d’una perspectiva poc habitual: la de les elits acadèmiques que van dedicar-se a buscar resultats científics per fonamentar la ideologia nazi i les seves accions.

“Vaig descobrir que figures de científics que admirava tenien un passat nazi. Em va colpir. He intentat comprendre els processos personals que els van portar a participar-hi”, subratlla Domínguez, que també és doctor en biologia. A la novel·la hi apareixen psiquiatres, biòlegs, filòsofs i psicòlegs que treballen per posar en pràctica l’eugenèsia (la millora genètica de la raça a través de la reproducció) i que l’autor cita amb els noms reals. La doctora Hildegard Hetzer, el rector de la Universitat de Viena Fritz Knoll i el filòsof Kurt Stavenhagen són alguns dels personatges que treuen el cap al llibre. “Tota aquesta gent va existir i va tenir una posteritat molt feliç. Després de la guerra, molts van seguir a la universitat com si res”, afirma l’escriptor, que afegeix que “el món universitari va ser còmplice del nazisme” i que “sabien perfectament què passava amb tots aquells que no es consideraven aptes per al règim”.

Un sistema de repoblació ària

L’home que condueix L’esperit del temps és un expert en comportament animal que busca la glòria entre les elits intel·lectuals. La seva investigació conclou que els híbrids nascuts dels ànecs i les oques agafen el pitjor de cada raça, i el règim s’apropia de l’estudi per aplicar-lo als humans. “Diuen que els fills d’un eslau i una ària són mandrosos, asocials i bevedors, i a partir d’aquí es prohibeixen aquestes relacions”, explica Domínguez. Amb la guerra a la cantonada, el protagonista s’estableix a Kaliningrad, a Rússia, i descobreix les Lebensborn, les cases on es duia a terme un programa per deixar embarassades el màxim nombre de noies alemanyes.

Conscients que els territoris conquerits serien difícils de repoblar, els nazis hi van muntar tot un sistema per potenciar la maternitat ària. “Les noies, de 16 o 17 anys, passaven tres dies amb un soldat i creaven una certa amistat -assenyala l’autor-. Les sotmetien a processos d’hormonació, quedaven embarassades i després els prenien el fill”. Les Lebensborn suposaven la mercantilització absoluta del cos de la dona, que adoptava una funció purament reproductiva. Algunes escenes de la novel·la no estan tan lluny de la polèmica sobre els ventres de lloguer, i hi ressona la distopia d’ El conte de la Serventa. “El nazisme va acabar amb les dones intel·lectuals per convertir-les en vaques nodridores -diu Domínguez-. L’animalitat estava per damunt de tot”.

Les ganes d’esquivar l’exèrcit i de seguir exercint com a científic porten el protagonista fins a Poznan, a Polònia. A canvi de mantenir-se al marge de la batalla, es dedicarà a analitzar i seleccionar quins nens i joves reuneixen les condicions per ser considerats aris. Domínguez desplega un grapat d’interrogants sobre la culpabilitat de la ciència, la seva instrumentalització i quin paper ha de tenir en la societat. “La ciència sense la moral és una eina molt perillosa”, afirma l’escriptor.

En contra dels nazis de Tarantino

El protagonista de L’esperit del temps no destaca ni per la maldat ni per la crueltat. Domínguez dibuixa un home vanitós i covard, que no té res d’heroic i que, com diu el títol, va seguir el curs dels esdeveniments sense oposar-se a la ideologia predominant. “Va haver-hi una obnubilació col·lectiva, un enlluernament, una mena d’infecció social d’una idea. No volia justificar-lo ni treure-li responsabilitats, però sí que m’interessava explicar per què era tan difícil oposar-se al Reich. Ells creien que allò duraria per sempre. No podem ser arrogants i pensar que nosaltres mai serem com ells”, diu l’escriptor.

El seu científic és l’antítesi dels nazis hollywoodians de films com Maleïts malparits, de Quentin Tarantino. Ni té unes ganes insaciables de sang ni s’ho passa bé amb la crueltat dels altres. Domínguez s’ha volgut allunyar del tot d’aquesta visió cinematogràfica: “Creure que el nazisme van ser quatre sonats significa menystenir el món acadèmic que va fonamentar-lo. Al darrere hi havia una percepció de colonització justificada i grans debats intel·lectuals per legitimar-ho”.

Al voltant de la història del científic s’acumulen reflexions que disparen contra l’auge de l’extrema dreta. “El ressorgiment fa molta por. Hi ha un problema demogràfic al món i l’únic far és el capitalisme ferotge”, apunta Domínguez, que no és especialment optimista amb la situació actual: “No hi ha intel·lectuals que moguin les masses. ¿Com és possible que estiguem fent debats sobre l’ Open Arms i no hi hagi hagut manifestacions per acollir-los? Al final et fas immune als drames de l’altre, a la seva misèria”.

Tres llibres clau en la trajectòria de Martí Domínguez

Les confidències del comte de Buffon

La primera novel·la de Domínguez, centrada en la Il·lustració, demostra la fascinació de l’autor pel Segle de les Llums i la cultura francesa.

La sega

Àmpliament guardonada, La sega parla de la lluita dels guerrillers del maquis i posa èmfasi en la ciència i la cultura com a eines contra l’odi.

L’assassí que estimava els llibres

Domínguez fa un mordaç retrat de la burgesia sota l’aparença d’una novel·la policíaca que és, alhora, una crítica ferotge al paper actual de les universitats.