La tragèdia de Tom Sharpe amb final feliç a Llafranc

Llafranc"A Llafranc em sento lliure i feliç", va dir Tom Sharpe (Londres, 1928 - Llafranc, 2013), una frase immortalitzada en una escultura homenatge situada recentment a la localitat del Baix Empordà. Aquests sentiments s'amplifiquen si tenim en compte que l'escriptor anglès va tenir "una vida terrible", diu l’escriptor Miquel Martín i Serra (Begur, 1969), que n’ha escrit la biografia, Fragments d’inexistència (Navona / Anagrama), amb la col·laboració de la doctora Montserrat Verdaguer, presidenta de la Fundació Tom Sharpe i marmessora del llegat de l'autor de Wilt. La mare de Sharpe va intentar avortar-lo introduint-se una esponja xopa de vinagre a la vagina i saltant a corda, i el seu pare, que l’apallissava, li va regalar una escopeta defectuosa que es podia disparar en qualsevol moment. La cosa no va millorar durant el servei militar, en el qual es referien a ell com "aquesta ratlla llarga de pixum", ni en la seva etapa tediosa a Cambridge. Tampoc quan va fugir a Sud-àfrica a la recerca d'aventures i va acabar sent empresonat i deportat per denunciar la situació de les persones negres amb les seves fotografies.

"La vida de Sharpe és tan increïble que podria ser una novel·la. Has de rellegir la biografia per saber si és un dels seus invents o si és la realitat", ha dit l’editor Ernest Folch a la presentació del llibre, que ha coincidit amb el desè aniversari de la mort de l'escriptor. Martín i Serra, premi de narrativa Maria Àngels Anglada amb La drecera (2020), ha construït "una biografia d’un escriptor escrita per un escriptor" que és, d’altra banda, el que volia Sharpe, que "odiava les biografies presumptuoses i solemnes, extenses i exhaustives", explica l’escriptor begurenc. Ha triat fer-ne un relat accessible que contagia les ganes de sumar anècdotes a un personatge ple de contradiccions. Ha calgut una tasca detectivesca per triar d’entre la quantitat de material (cartes, dietaris i biografies inèdites) que la doctora Verdaguer guardava. El llibre resultant posa llum a fets que no s'havien fet públics, com el seu grau d'implicació en el moviment antiapartheid i la seva lluita contra les injustícies. "S'ha de continuar llegint perquè el món està ple de desigualtats", diu Martín i Serra. Per a Verdaguer, ofereix "una perspectiva profunda" de la vida de l’escriptor que feia servir "el riure com a màscara" i amplia la visió de la seva obra més enllà del clixé humorístic. Com deia Sharpe: "Sembla que ningú entén que sota la comèdia i la farsa intento dir alguna cosa".

Sharpe va conèixer Verdaguer a l’Hotel Llevant de Llafranc el 1994, s'hi referia com a Montsi i la presentava com la seva metgessa. L’editor d’Anagrama, Jorge Herralde, la va qualificar de la seva "fada protectora". Li va fer d’amant, de psiquiatra, de confident i d’amiga, desgrana Martín i Serra al llibre. Verdaguer va registrar dia a dia tot el que Sharpe deia durant anys al que anomena La llibreta vermella, un dels documents més importants per a la creació de la biografia. L’escriptor anglès va delegar la tasca en ella després de diversos intents d’escriure-la, segurament per les dificultats que tenia de parlar del pare.

"De gran vull ser dictador"

Feixista convençut i admirador de Hitler, el reverend George Sharpe també era una persona de contrastos. Abandonava el fill quan marxava de vacances, però li havia transmès l’amor pels llibres. Amb aquest referent, Tom Sharpe anava a l’escola amb un cinturó de les SS. Quan de petit el pare li va preguntar què volia ser de gran, va respondre sense dubtar-ho: "Dictador!" Tot va canviar un dia en un cinema de Londres en què abans de la pel·lícula van passar un documental sobre el camp de concentració de Bergen-Belsen, on van morir més de 70.000 persones. Al llarg de la vida es va obsessionar per entendre "com podia ser que una persona brillant fos un nazi?", explica Martín i Serra. Aquelles imatges no les va superar mai, tret potser del final quan, abans de morir, Sharpe va llançar un petó a una fotografia del seu pare: "És un comiat, però també és un perdó".

Sharpe va superar l'esnobisme de Wilt (el seu alter ego i personatge més famós) i va aconseguir viure de l’escriptura. Va ser a la Costa Brava on es concentrava millor, després de les migdiades a l’Hotel Llevant. Aprofitava qualsevol conversa per lloar la sanitat catalana i opinava que "els catalans combinen la seriositat i el treball dur amb un grau d’alegria el cap de setmana". El Far de Sant Sebastià era un altre dels seus llocs predilectes on un dia va trobar un home amb una parada cardíaca. "L’exercici saludable el va matar", va dir amb l'humor negre que caracteritzava aquest escriptor rampellut que s’escapolia de tota catalogació: "Això racional em derrota. Allò irracional et derrotarà a tu".