BarcelonaA Teresa Pàmies li agradaven les albergínies, l’escalivada, les olives, el pa, les nous, el cafè, la mongeta tendra, les magranes i les torrades de Santa Teresa, i tenia una autèntica obsessió per santa Teresa de Jesús. També era fan de Marcello Mastroiani, Alain Delon, Lino Ventura i Paco Rabal. Així ho va recordar ahir el seu fill, l’escriptor Sergi Pàmies, encarregat d’obrir el simposi Teresa Pàmies, política, memòria i cultura, organitzat a l’Institut d’Estudis Catalans amb motiu del centenari del seu naixement. Aquest punt no està gaire clar. Pàmies (Sergi) va començar provocant algunes rialles entre el públic quan va explicar les versions que corrien a la família sobre el dia exacte que havia nascut la seva mare: “Però respectarem que va ser el dia 8, la data més literària”.

A la manera de Joe Brainard i el seu I remember, Pàmies, més irònic que nostàlgic, va anar enunciant souvenirs “personals i familiars” de l’escriptora, periodista i activista Teresa Pàmies. “M’enrecordo que cada dos anys la meva mare feia xurros i jo podia presumir d’un plat exòticament espanyol que els meus amics adoraven; m’enrecordo que a la meva mare li agradava cantar, però durant molt de temps em feia vergonya que ho fes en festes i aniversaris; m’enrecordo que la meva mare se sentia molt satisfeta d’una recepta de musclos amb una salsa extraordinària [...]. I m’enrecordo del riure de la mare: franc, sorollós, vital...” Els “m’enrecordo” van evocar també episodis tristos, com quan l’escriptora va patir una depressió, i altres de punyents, com quan ell tenia 8 o 9 anys i ella el va obligar a demanar perdó a la botiga on havia robat uns caramels. La seva lletra gran, arrodonida, una mica “psicodèlica”, o bé el gest de convidar per Nadal els camarades sols quan vivien a París. Sobretot la seva convicció que “s’havia de lluitar i no defallir, fos quina fos la situació”. Teresa Pàmies regalava als seus fills discos d’Aretha Franklin, els Rolling Stones i Elvis Presley, i arrossegava el petit Sergi a recitals de J.V. Foix i Vicent Andrés Estellés per no deixar-lo sol.

Autodidactisme i militància

Un altre dels aspectes que es van tractar ahir al simposi, organitzat en el marc de l’Any Pàmies, va ser l’autodidactisme de l’escriptora, a càrrec de la comissària Montse Barderi, que va destacar la seva curiositat: “Mai va renunciar a pensar”. També va assenyalar el seu tarannà “valent i indomable”: “Era una autodidacta sense victimisme, però va patir constantment el fet de ser dona de classe baixa i sense estudis”.

De la banda de la militància, la professora Paola Lo Cascio va emmarcar el recorregut de Pàmies en el context històric: “Ser comunista és una experiència que condiciona tota l’existència”. Va explicar com les dones joves del PSUC es van empoderar, un període que Teresa Pàmies va evocar a Quan érem capitans. Després de la Guerra Civil, l’exili: França, Mèxic (on es perd la pista de la seva militància però que coincideix amb l’assassinat de Trotski en mans de Ramon Mercader, tal com va recordar Lo Cascio) i Txecoslovàquia, on arriba en un moment crucial, el 1948, quan el Partit Comunista s’estableix com a partit únic: “Ella acaba denunciant el que va significar l’stalinisme, però reconeix el que va representar el naixement del socialisme a Praga”. Altre cop a França, Teresa Pàmies va viure el Maig del 68, que li va generar “reticències”. El 1971 torna Catalunya, on va trobar l’encaix participant en el debat públic. “Va anar espaiant el compromís, però no el va abandonar mai. Per a ella, ser comunista significa créixer, empoderar-se, participar, i aquí és on s’ha de buscar el fil roig”, va dir Lo Cascio.