Barcelona"Modgi, et vols casar amb mi?", li demana un noi a Magí Garcia, que se'l mira estupefacte. "Home, preferiria...", deixa anar mirant-li la xicota. S'han guanyat una dedicatòria especial: "La millor parella des de Kodro i la depressió". Els humoristes de La Sotana compleixen amb els seus fans sent La Sotana en cada firma. El següent de la cua s'enduu un afalac: "Per a l'Albert, el Messi de les polles". Un lector de Manacor celebra una altra perla: "Quan vagis a casa, mata Rafa Nadal".

"Pronòstic del dia?", li pregunta un lector a Joel Díaz, i m'imagino que li demana si creu que la Gran Enciclopèdia del Barça estarà als rànquings dels llibres més venuts, però ja m'adono que no: "Firmo un 1 a 0", respon ell. Hi torno jo: "Home, ens faria il·lusió ser el llibre de no-ficció més venut que Sala i Martín", admet Díaz. I ho acabaran sent: líders després de ser expulsats de TV3. L'editor de Blackie Books, Jan Martí, encara no s'ho creu. "Som una editorial independent i ells un programa independent i autogestionat, crec que és un canvi en el sector editorial o empresarial", apunta Martí, que celebra compartir l'èxit amb col·legues com L' Altra i Periscopi. "És una sorpresa i una alegria molt gran que no ens esperàvem del tot. La clau de l'èxit? Que hem escrit sobre una cosa que ens genera interès i rebuig alhora, i que estimem i odiem a parts iguals", diu al vespre Manel Vidal. "Ens ho hem passat bé escrivint-lo i es pot regalar a gent que no té ganes de llegir una novel·la de 600 pàgines", hi afegeix, i agraeix l'èxit a les 2.500 persones que subvencionen La Sotana de la seva butxaca.

L' altra meitat de La Sotana firma en un altre punt, però coincideixen amb l'estil. També reben moltes dones, que el compren per regalar. "Som com un nen de l'Opus quan canvia de col·legi i parla amb dones per primera vegada", diu Vidal. El llibre entrava a impremta just quan TV3 va acomiadar-lo a ell, i Joel Díaz va plegar de Zona Franca. La millor estratègia promocional? "No. Hauria estat de genis", reconeix Enric Gusó. "Però he perdut més diners dels que guanyaré", diu Manel Vidal. Creu que vindran votants del PSC? "Espero que sí, perquè els votants del PSC tenen dret a tenir sentit de l'humor".

L'editor assegura que no ha passat el ribot censor per l'Enciclopèdia, i creu que alguna querella els podria caure, si es llegeix bé el llibre. "No hi ha ambigüitats: el que volien dir, ho diuen. Però és humor!", justifica. Joel Díaz afirma que no hi ha hagut filtres: "L'únic límit és el codi penal". Tampoc hi ha fre en les dedicatòries: "Com agrada un Puta Espanya, eh?", observa en Magí. Els lectors ho demanen. "És un concepte molt Sant Jordienc", diu Díaz. Els de La Sotana avui se saben "infiltrats": "Som impostors i ens agrada, som com uns youtubers al costat dels escriptors de veritat", diu Vidal, perquè tenen cues que tapen Juan José Millás i Xavier Graset. El concepte d'escriptors mediàtics està mutant any rere any.

Devots de la Mare de Déu del Rocío

"És cosa de les editorials, suposo que pensen que si l'autor ja té una comunitat, vendrà més", diu Ana Polo, del podcast Oye Polo, que ha escrit La meva primera guia feminista. Firma a La Monroe, "un bar de lesbianes", on s'han acostat sobretot noies i un pare que l'ha comprat per a la filla, que n'és fan. "A mi o em diuen que els encanta la meva feina o m'insulten i consideren que és innecessària", explica. Qui també sol rebre a les xarxes és un altre humorista, Jair Domínguez. Enfundat en una americana blau cel firmava Allegro con fuoco al costat d'un equip curiós: Joel Joan, Gemma Ventura i Xavier Sala i Martín. Tot i que encara rep insults pels gags de TV3 de les últimes setmanes, Domínguez no té por del cos a cos amb el lector. "Una vegada em van llançar una Bíblia pel cap quan presentava Jesucrist era marica", recorda. Ara què més podria passar-li? Ja té uns quants detractors controlats: els "fans de Joan Ollé" i els "devots de la Verge del Rocío", diu, a qui encomana en algunes dedicatòries. "Que la Verge del Rocío et protegeixi", desitja.

Marc Giró apareix mitja hora tard i vestit per a un dia d'hivern: camisa, armilla de llana i americana de quadres escocesos. "Amb el canvi climàtic mai se sap", diu traient de la bossa una pashmina per si es gira aire. Amb pocs minuts, a peu dret, es fica el públic a la butxaca, tots fans dels programes de tele i ràdio. Però ni rastre dels Encara més pijos que retrata al seu llibre. "Aquí [passeig de Gràcia] només hi ha propietaris. Els pijos fa anys que no ens els creuem. I, a més, no llegeixen". De cua d'ull mira al noi que firma al seu costat, Íñigo Aguas, que escriu històries gais amb alt contingut sexual: "I aquest catxes que tenim aquí?", pregunta, per tot seguit descartar cap tirada de canya "quan estic de servei". De fet, és el tercer any que ve i no ho suporta. "A mi mai m'ha fet gràcia Sant Jordi, ni de petit. Però jo estic amb el capitalisme. I soc un professional", etziba. En això sembla que hi ha acord entre un sector d'autors de firma llarga, com Joel Díaz: "Sant Jordi està molt bé, però a Barcelona és un puto infern".