BarcelonaA la botiga Jorquera Pianos, a tocar del Turó Park barceloní, el músic i escriptor Ramon Gener (Barcelona, 1967) ens rep entre desenes de pianos arrenglerats. "Aquí és on va començar tot –diu Gener mentre ens guia cap a la rebotiga on arreglen els instruments–. Vaig comprar el meu piano fa uns anys, en un petit taller de Gràcia. Era un Grotrian-Steinweg molt vell que estava destrossat, però me'n vaig enamorar. Tenia justament el so que buscava. Ara fa quatre anys, durant la pandèmia, vaig arreplegar quatre duros per restaurar-lo i el vaig dur aquí, al taller Jorquera. En desmuntar-lo, vam trobar-hi dos senyals que em van fer venir ganes d'estirar el fil". El primer: el número de sèrie 31.887, que li va permetre identificar que el piano s'havia construït el 1915 a Brunsvic. El segon: unes paraules misterioses, escrites dins l'instrument. "Vaig agafar el cotxe de seguida per anar a la fàbrica Grotrian-Steinweg, a Alemanya", diu Gener. En aquell moment, poc s'imaginava que acabaria viatjant també per França, Anglaterra i Polònia. I encara s'imaginava menys que, quatre anys més tard, la novel·la Història d'un piano (Columna, 2024) li valdria el 44è premi Ramon Llull de novel·la.

"Aquest piano ho ha resistit tot, ha transcendit tota la història de l'Europa del segle XX", diu Gener, que a la novel·la ressegueix les vides dels propietaris de l'instrument des del 1915 fins a l'actualitat. "El piano uneix i redimeix tots aquests personatges, la majoria enfrontats per guerres", assegura l'escriptor, que està convençut que "dins un piano hi cap tota la vida". I afegeix: "Si tu vols imaginar com funcionava una marxa triomfal, o com era la Viena del segle XVIII, pots saber-ho tocant el piano". Tot i que Gener apareix com un personatge més de la novel·la, admet que ni ell mateix sap "ja què és real i què és ficció". "Moltes de les coses que el lector pensarà que són ficció són reals, i viceversa –explica–. El Janusz Borowski, que sembla un personatge màgic, és una persona de carn i ossos. I és real que la botiga de Gràcia va desaparèixer pocs dies després que jo hi comprés el piano". L'escriptor té una estima profunda per aquest piano, i per això té clar que li ha d'assegurar "un futur transcendent": "No es tracta que el deixi d'herència als meus fills o en un conservatori... Li ha de passar alguna cosa especial".

Entre pregunta i pregunta, Gener no pot evitar acostar-se a un piano de la rebotiga per il·lustrar les respostes amb música de Bach, Mozart, Debussy i Chopin, que té un paper central en la novel·la: "Sense saber per què, tots els personatges se senten cridats a tocar el Nocturn en mi bemoll major, op. 55, núm. 2 del músic polonès". Gener impregna les pàgines d'expressions musicals: "El meu marc mental és la música –diu–. Si veig un tren en moviment, pensaré que fa un accelerando rossinià, o que la seva velocitat de creuer és allegro non troppo. O si veig una moto que va de pressa, pensaré que va presto. Fins i tot amb les persones, a vegades miro algú i hi veig una música concreta. No existeix ningú a qui no li agradi la música; en realitat, no escoltem mai música, és la música la que ens escolta a nosaltres".

Victòria dels Àngels, mestra de cant

Dos dels personatges principals d'Història d'un piano són professors de música "que ho donen tot, que són realment inspiradors", segons Gener, que recorda la seva mestra de cant, la soprano Victòria dels Àngels: "Sovint em deia: «Però tu vols ser un cantant o un músic?». Jo no m'ho havia plantejat mai... A vegades, a classe, passàvem tota l'estona llegint poesia. O llegíem un article i el discutíem, intentant trobar-li relació amb la música. Tant de bo tothom pogués trobar algú així, capaç d'obrir-te tot un món". Segons Gener, els professors han d'ensenyar que "no es tracta només de tocar el piano", sinó que "la música, com la religió, busca una transcendència". En aquest sentit, la novel·la és plena de referències bíbliques, sobretot del Gènesi. "Encara que vivim en una societat totalment laica, on molta gent ja no sap ni què significa la Setmana Santa, les nostres arrels són les judeocristianes", recorda.

Tot i que ja havia publicat diversos llibres, com Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres, 2014) i L'amor et farà immortal (Ara Llibres, 2016), és la primera vegada que Gener s'endinsa en la ficció. "M'ha semblat molt més difícil, perquè has de crear tot un món, a més de documentar-te", explica. És especialment conegut per haver presentat programes televisius com Òpera en texans i This is Opera, però no se sent del tot còmode amb l'etiqueta de divulgador. "Jo portava tota la vida dins el món de la música i em vaig adonar que molta gent, quan parla de música, ho fa des de dins... I vaig pensar que havia de sortir fora per dir a la gent que, si hi entres, és molt xulo". I afegeix: "He fet molts quilòmetres per amor a la música; abans era capaç de viatjar a qualsevol lloc per veure un intèrpret, però cada vegada tinc una relació més íntima amb la música, em fan més mandra els intermediaris".