BarcelonaA la presentació de l’Any Tàpies, el seu fill Antoni va cloure el seu parlament llegint un poema que va escriure quan va morir el seu pare. A banda del sentiment, va ser un gest significatiu, si es té en compte que la poesia d'Antoni Tàpies Barba (Barcelona, 1956) a vegades va quedar en segon terme respecte a la seva trajectòria professional com a galerista d’art i la seva tasca en la promoció de l'obra i el llegat del seu pare. “Em vaig dedicar més a la creativitat dels artistes que a la meva pròpia creativitat”, afirma Antoni Tàpies Barba amb motiu de la publicació d’una antologia de la seva obra poètica, titulada La llum deshabitada. Antologia (1973-2002), a cura del també poeta i crític literari Jordi Llavina i publicada per Pagès Editors: “Li agrairé sempre a Jordi Llavina el suport que m’ha donat, perquè realment el necessitava. He escrit vuit llibres, i em fa molta il·lusió que els meus llibres tornin a estar presents a les llibreries, encara que sigui d’una manera parcial”, afirma Tàpies Barba, que és considerat un dels poetes catalans més importants dels anys 70. 

Antoni Tàpies Barba es va formar com a metge i, al mateix temps, va atendre la necessitat que tenia d’expressar-se. Es va llicenciar en medicina i en medicina i cirurgia i es va especialitzar en medicina interna. Va exercir fins al 1988, quan va fundar una editorial d’obra gràfica, Edicions T, i el 1994 va obrir la Galeria Toni Tàpies. El primer llibre, Siboc (1973), el va publicar quan encara no havia fet vint anys. Va ser el quart llibre dels emblemàtics Llibres del Mall. “Vaig començar fent algun poema visual, molt influenciat per Joan Brossa, a qui aleshores veia molt, i després vaig fer Siboc, on hi ha cal·ligrames, és a dir, hi ha paraula però hi ha un component visual important”, explica l’autor. Més endavant va publicar Les danses d’U (1975), Dies d’aigües (1980), La veu del vent (1988), El sedàs de la nit (1990) i Matèria dels astres (1992). 

La pandèmia, el desencadenant

Entre el penúltim llibre de Tàpies Barba, L’Escrivent (1999), i l’últim, El faedor de reis (2022), van passar 23 anys. “Durant tots aquests anys tenia escrit mig llibre que no acabava de sortir mai. Quan es va desencadenar la pandèmia, i ens vam quedar tancats a casa en quarantena, vaig pensar que havia de fer alguna cosa, perquè no sabia com me’n sortiria havent d’estar tancat durant tantes setmanes, i una de les coses que vaig fer va ser tornar a agafar el llibre que tenia començat i corregir-lo de dalt a baix. I al fer-ho em van tornar a venir les ganes d'escriure i el vaig acabar. Vaig ser capaç d’escriure durant tots aquells dies d’una manera molt regular i molt més intensa”, explica l’autor. 

De la poesia de Tàpies Barba, Llavina posa en relleu l’arrel que té “en essència, una arrel simbòlica”, amb motius recurrents extrets de la natura com els arbres i animals com el falcó i els llops. Amb tots ells, Tàpies Barba ha forjat un univers molt personal del qual ha donat visions diferents al llarg dels anys. Llavina apunta que el baix continu de Dies d’aigua és “la reflexió constant sobre el temps”. A Matèria dels astres Tàpies Barba es va endinsar en la forma clàssica del sonet, i L’Escrivent està compost per uns breus poemes en prosa que tenen un caràcter aforístic. “La poesia de Tàpies Barba pretén, sovint, revelar allò que resta ocult, que no és evident als senys corporals, que diria Llull. Com si es proposés d’atènyer, només, la bellesa que amaga un pinyol”, diu Llavina. “Per a mi la poesia és una manera de veure el món, una manera gairebé metafísica, de percebre el món, en el sentit que hi ha alguna cosa que per a mi està més enllà del món físic”, diu Tàpies Barba. “Per a mi la poesia és com un gran arbre, un arbre fantàstic, però no ens hem de quedar simplement amb l'observació de les fulles i les branques, que són tan maques, i del tronc fantàstic, sinó que també hi ha unes arrels d'aquest arbre que s'endinsen a la profunditat, a l'obscuritat, que són tant o més necessàries que el brancatge. Aleshores, per a mi la poesia té aquestes dues bandes, una banda més lluminosa, una banda més de la natura, i aquesta banda profunda, que s'arrela a l'obscuritat. Hi ha la reflexió, hi ha un cert misticisme”, conclou l'autor.