Pierre Lemaître: "Va ser un calvari escriure com una nena és víctima sexual d’un adult"

BarcelonaPierre Lemaître (París, 1951) va publicar el primer llibre quan tenia 56 anys i es va convertir en el rei de la novel·la negra. Tanmateix, explica que mai ha gaudit tant escrivint com ho està fent ara amb les sagues fulletonesques. Va guanyar el premi Goncourt el 2013, amb la novel·la Ens veurem allà dalt, la primera d'una saga d'entreguerres que va continuar amb Els colors de l'incendi (2018) iEl mirall de les nostres penes (2020). El seu relat del segle XX va continuar amb una nova sèrie documental: El gran món (2023), El silenci i la ràbia (2024) i ara Un futur radiant, tots ells publicats per Salamandra i Bromera amb traducció al català de Núria Busquet. Lemaître continua amb la història de la família Pelletier en una nova aventura ambientada entre París i Praga el 1959, en plena Guerra Freda.

Lemaître parla amb els periodistes per videoconferència, des de casa seva. Al costat té un munt de llibretes. Les petites són les que s’emporta quan viatja. "Les grans no són còmodes per posar-les a la maleta. Soc molt esnob i me les faig fabricar a mida, de 300 pàgines, amb paper groguenc i espiral. Per a Un futur radiant en vaig necessitar dues. La ploma és japonesa i de color vermell, i me la vaig autoregalar amb els primers drets d’autor", diu mentre mostra pàgines plenes d'esquemes i anotacions. Lemaître, molt preocupat pel canvi climàtic, explica que la França que descriu, la de finals dels anys 50, era un país feliç: "És l’última pàgina d’una època en què França confia en el futur, en el progrés, en les màquines, en tot allò que acabarà provocant el canvi climàtic però aleshores teníem la gran sort de no saber-ho. Ara ningú pot tancar els ulls davant el canvi climàtic". L'autor, com més gran es fa, més nostàlgic se sent: "Puc tenir certa nostàlgia per un període en el qual érem inconscients de la desgràcia que estàvem a punt de provocar, però intento no ser víctima d’aquesta nostàlgia".

L'avortament i la bomba atòmica

En aquesta nova novel·la, els fills del matrimoni Pelletier, cadascun amb les seves peculiaritats (el més gran té tendència a matar dones), han aconseguit certa estabilitat i han tingut fills. Una de les escenes que més li han costat a l’escriptor francès és la d’una d’aquestes filles, la Colette, en el moment que pateix els abusos d’un veí. "La novel·la s’ha publicat justament quan a França hi ha un judici a un pedòfil que va abusar de 299 menors d’edat (el cirurgià Joël le Scouarnec). Per a mi va ser un calvari escriure aquesta escena, i quan penso que aquest home ha estat capaç d’abusar de 299 infants... és una cosa que no puc entendre".

Al llarg de les tres novel·les, Lemaître ha tocat molts temes: la guerra d'Indoxina, la corrupció financera, l'esclat de la premsa, l'arribada de la televisió, les grans construccions hidràuliques i la desaparició de pobles... L'escriptor és sobretot sensible a dos: l'avortament i la bomba atòmica: "Formo part de la primera generació d’homes feministes. Tenia 17 anys el Maig del 68 i l’avortament era la lluita de moltes dones. D’altra banda, formo part també de la generació que va ser testimoni de l’explosió de la bomba atòmica d’Hiroshima i Nagasaki", diu.

El matrimoni Pelletier i els seus fills, a la primera novel·la de la saga, vivien a Beirut (Líban). En aquesta tercera, tots són a París: "Els Pelletier són afortunats perquè marxen del Líban abans del desastre. Són colons, perquè França té un passat colonial, i volia que els meus personatges fossin part d’aquesta dinàmica colonialista. Ara veiem com reneix la violència amb tints colonials, estem entrant en una nova dinàmica de colonització. És com si la història m’atrapés i, per a un novel·lista, això és un drama", assegura. Té un desig. No pot augurar amb seguretat quan acabarà la saga ni si pot garantir una novel·la cada any. Li agradaria, però, poder superar el mandat de Trump. "M’agradaria continuar publicant després de Trump i posar la meva saga sobre la seva tomba", diu.