Robinson Crusoe es torna a perdre a l'illa

Barcelona"Un mercenari de la ploma, intrigant, mesquí i retorçat", home de "negocis tèrbols, especuladors i suïcides" que "devia diners a mitja Anglaterra". Així defineix Albert Sánchez Piñol a Daniel Defoe (1661-1731) al pròleg de la nova edició del Robinson Crusoe, que acaba de posar en circulació la col·lecció Bernat Metge Universal. L'autor de La pell freda recorda tot seguit que Defoe patia d'"elefantiasi literària": la majoria de les més de 500 obres que va escriure són "libels partidistes, opuscles enverinats i pamflets per encàrrec". Entremig d'aquesta quantitat ingent de palla, però, s'hi troben diverses obres que han passat a la història de la literatura, com és el cas de la novel·la picaresca Moll Flanders, la crònica apocalíptica de Diari de l'any de la pesta –en català a Marbot des de fa uns mesos, traduïda per Xènia Dyakonova i José Mateo– i la que es considera fundadora de la novel·la anglesa, Robinson Crusoe (1719), la història d'un mariner que després d'una rècula d'aventures considerable acaba anant a parar a una illa en principi deserta on provarà de viure posant en pràctica tot el que havia après a Anglaterra.

"El Robinson ha passat a formar part del nostre imaginari, aportant-hi un mite, el del nàufrag", explica l'editor Raül Garrigasait, que des del grup Som va impulsar la nova col·lecció de la Bernat Metge amb l'objectiu d'oferir clàssics de totes les literatures i èpoques. Després d'una nova versió de la Ilíada, a càrrec de Pau Sabaté, i abans d'incorporar el Crim i càstig de Fiodor M. Dostoievski al catàleg l'any que ve –se n'està ocupant Miquel Cabal–, arriba la novel·la més coneguda de Defoe. "Cada generació l'ha anat traduint. Hi ha la versió clàssica de Josep Carner [1920] i la de Joan Fontcuberta [1992], que ja té gairebé 30 anys", comenta Garrigasait.

Un repte assolit

La Bernat Metge ha encarregat el repte a Esther Tallada, que anteriorment ha traduït William Faulkner, Marilynne Robinson, Sherman Alexie i Elizabeth Strout. "És una novel·la de la qual ens separen 300 anys. Ha requerit una gran feina de documentació, de recerca i d'intuïció –explica Tallada–. La consigna era oferir un català modern i planer, però calia treballar cas per cas". La traductora es va marcar que "la prosa ràpida i àgil" de Daniel Defoe es pogués llegir amb facilitat, però sense acudir a anacronismes. No hi apareixen paraules com "aristocràtic", "antropofàgia", "autòcton" i "instal·lar" perquè tot i que serien les que faríem servir ara, són expressions massa modernes per al món de Crusoe. Passa el mateix amb el concepte de classe mitjana. A l'inici de la novel·la, el pare de Robinson aconsella al fill que el millor que pot fer és acabar formant part de la classe mitjana, perquè no es tenen les grans preocupacions dels poderosos ni es passen les penúries de la gent més modesta. "Vaig acabar optant per fer servir estaments, la paraula que hagués tocat per l'època", diu la traductora.

Esther Tallada assegura que ha "practicat moltes matemàtiques" amb la nova traducció del Robinson. "El personatge és precís a l'hora de donar mesures del pes de líquids i àrids, i també de les longituds –explica–. L'opció fàcil hauria estat parlar de l'equivalent actual de les mesures angleses, els nostres quilos i litres, però em feia mal a les orelles. Vaig arribar a la conclusió que havia de fer servir unitats antigues, però les nostres". Així, a la versió de la Bernat Metge Universal abunden les quarteres, els picotins i els peus, la manera òptima de traslladar el món de Robinson Crusoe al lector actual respectant les mesures catalanes vigents al segle XVIII. "A banda de la recerca exhaustiva que calia fer, a l'hora de calcular les equivalències hauria de passar inevitablement estandarditzats, que m'havien de fer de pont", escriu la traductora en un epíleg enlluernador sobre la seva feina amb la novel·la.

És un doble plaer, acudir al nou Robinson: el llibre manté l'estatus de clàssic –es rellegeix encara amb admiració–, i a més s'ha trobat la llengua perfecta per transmetre les peripècies del viatger, que tan aviat pateix "infortunis" com "fa la coneixença d'algú", en Divendres, per exemple, que no és descrit com a "esclau", sinó com a "macip". "Un macip és també un aprenent o un servent jove d'algú. Crusoe sempre el tracta amb respecte", diu Tallada.

"M'hi he arribat a trobar bé, a l'illa de Robinson –afirma la traductora–. Es conforma i és feliç amb el que hi ha a l'illa, a diferència del que ens passa a nosaltres, que sempre volem més i més. No sé si això ha canviat amb el confinament, potser sí. Robinson és un personatge capaç de fer moltíssimes coses amb les mans, des d'una cadira a una palissada, pots de terrissa, canoes, una borda...". En aquest sentit, Raül Garrigasait recorda que l'època de Robinson Crusoe va ser "l'última en què els contemporanis podien dominar la tecnologia, i això els permetia tenir una relació molt directa i viscuda amb l'entorn". Tres segles després, si anéssim a parar a una illa deserta amb un mòbil sense cobertura ni bateria, l'última tecnologia no ens serviria absolutament de res.