Què va passar després d''El noi del pijama de ratlles'?

BarcelonaAquesta història comença just quan John Boyne (Dublín, 1971) posa el punt final a l’esborrany d’El noi del pijama de ratlles. L’escriptor encara no ho sap, però aquella novel·la per a joves lectors –que retratava la vida a Auschwitz des de la mirada d’un nen de 9 anys fill d’un oficial de les SS que fa amistat amb un jueu reclòs al camp d’extermini– li està a punt de canviar la vida. "Em pregunten per El noi del pijama de ratlles gairebé cada dia", admet Boyne des d’Austràlia. El que sí que ja sap llavors és que més endavant tornarà a aquell lloc inhòspit per recollir el fil dels personatges que hi sobreviuen en una altra novel·la.

Què va passar amb la família del Bruno després de l'excursió del nen a l’altra banda del filferro espinós? Això és el que narra la nova novel·la de John Boyne, titulada Quan el món es va trencar (Empúries, amb traducció d'Imma Estany) –Todas las piezas rotas és el títol en castellà de l'edició de Salamandra–. Es tracta d’una seqüela esperada, si ho jutgem a partir dels 11 milions de còpies a tot al món (120.000 en català) que ha venut El noi del pijama de ratlles des del 2006 –el mateix Boyne ens confirma la xifra–, a més d’uns quants milions més d’espectadors gràcies a les adaptacions cinematogràfica i teatral. Va ser justament aquest èxit insòlit i global del llibre el que va fer que decidís abandonar la possibilitat d’escriure’n una segona part de seguida. Com a màxim, n’havia fet una novel·la germana per època i mirada, El noi de la casa de la muntanya (2015).

"El noi del pijama de ratlles va ser un fenomen tal que hauria semblat que simplement volia guanyar diners a partir d’aquell llibre. Necessitava temps, distanciar-me’n, i crec que els lectors també, i vaig confiar en el meu instint d’escriptor: no era el moment adequat", diu Boyne. "Ara els lectors que la van llegir d’adolescents han crescut i s’hi poden acostar amb més comprensió del que ha estat l’Holocaust", continua. En el seu moment va pensar que escriuria la seqüela quan fos vell, però no comptava que vindria una pandèmia, tindria tot el temps del món i recuperaria aquell arxiu de l’ordinador que deia Història de la Gretel.

D'un nen de 9 anys a una àvia de 91

Quan el món es va trencar és "la seqüela perfecta", diu l’editor Jordi Rourera, perquè es llegeix independent de la primera però hi té connexions i és "emotiva per dret propi". La novel·la la protagonitza la Gretel, la germana del Bruno, que va marxar de Polònia amb la mare quan tenia 12 anys i encara no s’havia acabat la guerra, cosa que les va salvar. El llibre avança en dos plans temporals: la Gretel de 91 anys establerta en un apartament de luxe a Londres i la Gretel de jove intentant sobreviure encoberta sota una identitat falsa, primer a França i després a Austràlia. La novel·la aborda el sentiment de culpa i de responsabilitat. "Volia explorar com seria passar-se tota la vida sabent que el teu pare i la teva família van estar implicats en aquells crims, com això crea una ombra a la teva vida i com et sents o hauries de sentir-te", planteja l’autor.

Al llarg dels anys, la Gretel es veu confrontada moltes vegades de manera directa amb el que va passar als camps d’extermini i amb els morts que van causar; veient un documental, descobrint els números tatuats al braç de la seva cap, a través dels seus inoportuns enamoraments. Als anys 40 i 50 a Europa convivia entre víctimes de la guerra i perseguidors de nazis i col·laboracionistes.

"El tema central del llibre és el fet de ser còmplice. Vaig créixer a Irlanda i ja sabeu els escàndols que hi va haver", apunta Boyne, que va revelar fa anys que va patir abusos sexuals en una escola catòlica i ha escrit sobre el pes de la religió durant la seva infantesa en novel·les com Las huellas del silencio (2014) i Las furias invisibles del corazón (2021). "No m’interessen les persones que van cometre els delictes, sinó les persones que sabien què passava i no van fer res. Encara que no ho vulgui, sempre apareix aquesta qüestió", admet. Al final de la seva vida, la Gretel tindrà l’oportunitat de fer-se perdonar quan se li instal·la a sota de casa una família amb un fill de l’edat del seu germà quan va morir que té un pare violent. "La vida li posa sobre la taula el moment d’expiació i ella ha de decidir si l’aprofita o no", diu Boyne.

Quin és el nivell de culpa d’una nena filla d’un comandant nazi? Què va veure? Què va entendre? Què podia haver evitat? "És culpable de mantenir secrets, de no proporcionar informació", afirma Boyne, però dels milions de morts, també? "N’he parlat molt amb amics alemanys i és molt complexa, la relació de les persones amb el seu passat", reflexiona. Tot i la incomoditat que pot generar, Boyne sempre ha trobat molt interès en aquell país per encarar-se al passat i assumir responsabilitats. "Si als anys 30 haguéssim tingut 20 anys hauríem crescut a les joventuts hitlerianes, no hi havia gaires més opcions. Per això quan el 1999 Günter Grass va dir que n’havia format part, no el pots culpar per una cosa sobre la qual no tenia el mínim control. Però, a la vegada, com a humans podem sentir vergonya i preguntar-nos com va ser possible. Això ho fa un tema interessant sobre el qual escriure".

La guerra i l'extrema dreta de nou a Europa

"Costava molt entendre com un mateix continent podia allotjar tals extrems de bellesa i horror", es pot llegir a la novel·la. Aquestes són les paradoxes i contrastos que li agrada explorar a Boyne. Ara que Europa viu de nou una guerra, ho veu incomprensible: "Està molt bé que la comunitat internacional s’hagi unit contra aquesta conducta barbàrica i terrible dels russos. Crec que hauríem d’haver deixat enrere l’època en què podem entrar a arrasar un país. No sé com Putin segueix al poder i no se l’ha derrocat", opina.

"La memòria de la societat és molt curta", lamenta. Per a Boyne, escriure llibres d’arrel històrica com El noi del pijama de ratlles ajuda a mantenir la memòria d’aquesta barbàrie, ara que pràcticament no queden supervivents vius. Ell n’ha conegut arran de presentar la novel·la: "Soc un privilegiat, en soc conscient". "Em sorprèn quan la gent critica que s’escriguin llibres com aquest perquè ho fan persones que ni són jueus ni ho han passat. Tant si t’agrada com si no, El noi del pijama de ratlles ha aconseguit amb èxit mantenir l’Holocaust viu per a tota una generació de gent jove", afirma.

L'escriptor irlandès diu que no és una persona polititzada, però arran de l’auge de l’extrema dreta a Europa afirma que cal plantar-se davant el populisme de dretes. I afegeix: "La meva preocupació és que l’esquerra s’ha convertit en la dreta. Els partits d’esquerra actuals em semblen tan autoritaris, amb la cancel·lació cultural i intentant destruir les vides de les persones per expressar les seves opinions. Ja no sé quina és la meva llar política perquè l’esquerra s’ha convertit en brutal i dictatorial".