Núria Cadenes: "El menyspreu per la vida dels altres és molt cru i terrible de constatar"

BarcelonaA Núria Cadenes (Barcelona, 1970) encara li costa trobar les paraules per sobreposar-se a la incredulitat i la ràbia que li produeix “la negligència”, en diu, no en diu tragèdia, de la DANA. Fa més de vint-i-cinc anys que l'escriptora viu a l’Horta Sud, a Torrent. Casa seva va quedar al límit de la zona zero que va afectar tants veïns, amics i familiars. Aquell malson l'ha convertit en el conte que tanca el seu últim llibre, En carn i ossos (Ara). Hi descriu què va passar durant les 20 hores i 11 minuts previs a l’alarma que no va sonar a temps. Cadenes contraposa la descripció notarial del que passava als despatxos amb les situacions dramàtiques que es vivien a peu de carrer, on l’aigua rebentava cases, s’enduia persones, ofegava canalla i gent gran amb problemes de mobilitat, mentre alguns se n’escapaven per pura sort.

“Tenia necessitat que quedés constància dels fets, del que vam viure. Perquè ja ha passat que tu t’hagis mullat de cap a peus i surti el dirigent populista de torn i digui que feia un sol espatarrant, i que ens ho acabem creient. És molt perillós que es reescrigui el que ha succeït”, afirma Cadenes, impactada encara per “aquesta indiferència absoluta pel que succeïa al nostre poble, aquest desinterès pel bé comú per part de la gent que en tenia les atribucions; aquest menyspreu per la vida dels altres és molt cru i terrible de constatar”.

En carn i ossos són dotze relats basats en fets reals (i un tretzè que és ficció) que es despleguen des de l'edat mitjana fins al present. Cadenes hi fa l’exercici d’agafar passatges de la història en majúscules o personatges que han destacat per convertir-los en persones humanes que viuen situacions quotidianes, amb el dolor i la tristesa de veritat i també amb l’amor i la tendresa més senzilles. És el cas del conte dedicat a l’última reina del casal català, Margarida de Prades, viuda de Martí l’Humà, que va tenir un fill d’un segon matrimoni que va mantenir en secret per no perdre la condició de reina viuda, i que va entregar als monjos com si aquell hagués de ser un lloc segur. "L’infant s’enfronta al poder absolut i aclaparador de l’Església, i rep càstigs físics quan no vol ser monjo. En aquesta imatge del nen afirmant «jo soc jo» hi ha part de la grandesa humana", defensa Cadenes.

Un dels elements que relliguen tots els contes és la rebel·lia dels protagonistes, que topen amb les convencions socials o amb el règim polític. "Reivindico la llibertat i la dignitat humana davant del poder, que sovint la nega. La confrontació de l’individu davant del poder de vegades mostra la nostra petitesa però d’altres també mostra la voluntat de resistència, que de vegades triomfa i de vegades es trenca. L’atzar fa que de tant en tant guanyin els bons", afirma Cadenes. No és casual que "no guanyi la força bruta sinó l’astúcia d’una guilla" en l’únic conte que s’ha inventat del tot, un relat fosc però commovedor sobre dues persones que viuen aïllades, soles, a la intempèrie, amenaçades.

La detenció dels pares

La resta de contes neixen del maó de la realitat, siguin relats sanguinaris sobre l’edat mitjana, retrats asèptics sobre com funciona la corrupció o històries plenes de justícia poètica, com la de l’artista barroca Artemisia Gentileschi, que amb el seu art extraordinari va sobreposar-se a la violació, la tortura i la humiliació social. "Volia reivindicar la veritat dels fets en un moment en què els fets es posen en qüestió o són relatius", afirma Cadenes. En alguns casos ha utilitzat testimonis llunyans però impactants, com el cas d'Iwao Hakamada, que després de passar 45 anys a la presó condemnat a mort va ser absolt gràcies a la lluita de la seva germana que, tot i així, va recuperar una persona trencada mentalment. "Volia explicar coses com aquestes que ens fem els humans a nosaltres mateixos. La injustícia dels aparells de justícia es pot condensar en una persona concreta, perquè dins d’una persona de vegades hi som tota la humanitat", explica l'autora.

En altres casos, es tracta de situacions tan properes com la detenció dels seus pares el 1969, tot just acabats de casar. Al conte hi descriu la repressió franquista i les tortures de Via Laietana però a través de l’amor, en concret de dues imatges que sap que van passar: la del sereno que va anar encenent els llums de tot l’edifici per alertar discretament dels escorcolls policials i la de la parella que s’escapa corrent sense deixar-se de la mà i sense abandonar tampoc la seva màquina d’escriure. "Són imatges poètiques i de solidaritat, coses d’aparença senzilla però que en realitat contenen força i humanitat", diu Cadenes. Un altre dels testimonis corprenedors és el relat de la nonagenària Josefa Llàcer, que, amb el seu valencià planer, descriu com es va salvar quan era nena del bombardeig de Xàtiva. "Quan explica que hi havia trossos de persones caient dels arbres encara se li trenca la veu, passats tants anys continua patint pel que va viure", exposa Cadenes, que confessa “haver plorat com una magdalena” escoltant l’enregistrament que havien fet familiars.

Hi ha records i sensacions que una persona mai podrà oblidar, i és en aquesta cara fosca de la humanitat on vol indagar Núria Cadenes. "Víctor Català deia que el cor humà és com una casa a quatre vents; en tres hi toca ara el sol, ara l'ombra, però el quart està reservat a l'ombra exclusivament –recorda Cadenes–, i ella quan va començar a escriure va quedar atreta per la quarta banda. Quan vaig llegir això vaig pensar que podia anar pel món dient: «Jo soc quartabandista, com la Víctor Català!»".