David Nicholls: "Netflix ha portat una nova generació d'espectadors al meu llibre"

BarcelonaDavid Nicholls (Eastleigh, Regne Unit, 1966) és un dels escriptors amb més traça per a les comèdies romàntiques. Fins al 2024, la seva biografia incloïa diverses adaptacions audiovisuals i cinc novel·les amables i excel·lents, com Un dia (2009), Nosaltres(que va aspirar al Booker 2014) i Un dolor tan dolç (2019), però llavors va arribar Netflix amb Sempre el mateix dia i va redoblar el fenomen que ja havia estat Un dia. A sobre, coincidia amb el llançament del seu últim títol, Sou aquí (Empúries; amb traducció de Laia Font Mateu), que l'autor ha vingut a presentar per primera vegada per Sant Jordi. Ara protagonitzen aquesta història —com és marca de la casa: divertida, entranyable, interessant— una correctora editorial hipereficient, divorciada i urbanita, i un professor de ciències deprimit, traumatitzat i obsessionat per caminar. La ruta que comparteixen farà que plantin, potser, una llavor.

L’amor és el protagonista de totes les seves novel·les. Per què?

— Em sembla un tema molt natural. M’agrada escriure sobre relacions, m’agrada quan les històries còmiques es difuminen en coses més fosques. I és un tema d'una riquesa inesgotable en què el lector pot identificar-s'hi, reconèixer les seves pròpies experiències. De vegades està en primer terme i de vegades està una mica més amagat; parlo també de la família, la classe social, l'educació, la política. Però sí, sempre hi ha una història d'amor, no m'he cansat d'aquest tema, encara.

Ha retratat l’amor en diferents etapes. Als 16 anys, als 58, als 40, no té res a veure, oi?

— És veritat. Si es posessin els llibres en ordre cronològic es podria fer una mena d'estudi de com de diferent és l'amor en les diferents fases de la vida, els dilemes que planteja. El primer amor és una experiència única, que gairebé no és ni una relació, és com descobrir un nou sentit, és una cosa totalment aclaparadora. Més endavant té un significat diferent, potser té més a veure amb la companyia, amb la comunicació. De veritat, em sembla una cosa infinitament interessant.

Aquí es tracta de la possibilitat de l'amor després del gran amor, que és un tema menys abordat en la literatura. No creiem que hi pugui haver molts grans amors?

— Intento no parlar de la meva edat i experiències —la Marnie i en Michael del llibre son força més joves que jo—, però no ha sigut el que jo he trobat. És a dir, el meu primer amor, ja fa molt de temps, sí que va ser una cosa d'una potència extraordinària, però ve embolicada amb tota mena de descobriments d'un mateix: la por, el món adult, l'angoixa d'entrar-hi. Té un punt de desesperació. I Sou aquí parla d'una idea més pragmàtica de l'amor, més ambigua i més difícil de descriure. És una cosa que no ens aclapara, que potser ens agrada pensar que podem controlar. Per a mi va ser molt interessant anar d'Un dolor tan dolç, que parla d'aquesta experiència del primer amor, que és gairebé maníaca i ridícula, a parlar d'una història d'amor que és molt més cauta, sensible, més autoconscient.

A més, a Sou aquí es tracta d’amor a segona o tercera o quarta vista...

— Sí, és veritat, els personatges no es veuen posseïts per l’amor, sinó que prenen una sèrie de decisions sobre si és una cosa que volen perseguir. Intento no robar històries als meus amics, però tinc molts amics que són una mica més joves que jo i que han arribat a una fase en què han trobat la manera de viure feliçment una vida independent. I es troben amb el dilema: renegues d'aquesta independència, et llances de cap a la piscina, t'arrisques a les turbulències i a la vulnerabilitat i al dolor potencial que et pot causar una relació en aquest moment de la vida o continues tot sol? Volia escriure un llibre que fos una mica ambivalent sobre les relacions, sobretot en el cas d’ella, que reconeix el potencial de ser feliç tota sola.

El fet de ser feliç sense estar amb parella, ha fet que s’apugi el llistó?

— Del tot. No vull que sembli que la història d'amor és una transacció empresarial, evidentment hi ha passió i hi ha tot de coses inesperades, però també és evident que hi ha una decisió que s'ha de prendre, és una cosa en què han de pensar i s'hi han de posar a poc a poc, amb cura. Em semblava molt adequat per a aquesta fase de la vida, i també per la manera en què vivim avui dia. Conèixer algú, enamorar-te i passar-te la vida amb aquella persona és una experiència molt poc freqüent. Jo volia escriure una cosa que fos molt emotiva i amb molt d'afecte, però que estigués alliberada d'aquesta idea del dard de l'amor aclaparador, incontrolable.

La Marnie i en Michael han perdut les ganes de trobar un altre amor. En part, per comoditat.

— Part de la motivació a l'hora d'escriure la novel·la va ser adonar-me que jo, que porto molt de temps en una relació, a mesura que em faig gran em vaig tornant més solitari. Hi ha una part molt temptadora en deixar de banda les complexitats de les relacions, de les amistats. Alhora, volia escriure sobre el valor de la comunicació, la recompensa que pot ser senzillament parlar amb algú.

Els 40 anys s’associen sovint amb una crisi de la mitjana edat. Aquí hi apareix el tema de la paternitat i també la soledat. La feina acaba sent un refugi per a infeliços?

— Sí, i tant. La Marnie s'ha creat una sèrie de refugis: el pis on viu, els llibres que llegeix, la feina, un cercle molt petit d'amics... Reconec l’atractiu que té això, com a escriptor. A mi m'encanta el temps que passo sol, m'encanta aquesta capacitat de poder controlar el temps de llegir, de treballar, de fer coses al meu aire, però crec que de vegades cal fer un esforç per socialitzar, val la pena.

Col·locar-los en una situació extrema com una travessa pel nord d’Anglaterra serveix perquè no puguin amagar-se, per fer-los patir, perquè no hi ha apps? Perquè no puguin fingir com són?

— Això últim segur! Jo volia escriure una comèdia romàntica clàssica. Si pensem en tenir una cita, pensem en restaurants, en gent asseguda cara a cara, sopant, i les coses van bé o van malament. Costa molt de fugir dels clixés d'una història romàntica. També volia escriure una road movie, un viatge que els personatges emprenen a contracor. A més, jo camino, m’agrada molt caminar sol, però quan camino amb algú trobo que les converses tenen un to molt particular, gairebé d’associació lliure, gairebé una qualitat terapèutica. Comences a dir coses que potser no diries en circumstàncies normals. La veritat surt a la llum.

Totes les seves novel·les han acabat al cinema i la televisió. De fet, també és guionista. L’audiovisual ha canviat la seva literatura?

— Intento que no canviï l’estil i el nucli de la història. El que vull és aprofitar al màxim la llibertat que et dona un llibre. Quan escrius ficció, pots parlar de records, pots escriure metàfores i símils, pots saltar entre les perspectives dels personatges, se te’n pot anar l’olla, pots fer tota mena de divagacions, no tens pressupost, ni temps de duració, ni has de buscar actors. Quan escrius per a la pantalla, res de tot això és possible. Un guió és acció i diàleg. Alhora reconec que, com que vaig ser guionista abans que novel·lista, hi ha una sèrie de tècniques que les tinc molt apreses: m'encanta escriure diàlegs, sempre planifico l'estructura, tendeixo a escriure en tres actes, tendeixo a patir quan no passa res, que és una ansietat típica de guionista.

Va publicar la primera novel·la als 37 anys, que sembla força tard.

— Hi penso molt, en això. La meva vintena va ser una època problemàtica i difícil, no tenia diners i sempre estava amoïnat. Ho vaig passar fatal. Suposo que fracassar en el que havia triat, que és ser actor, em va donar material, temps per pensar, per observar, per llegir i per provar de fer coses sense massa pressió perquè ningú s’hi fixava gaire. De manera que va ser una època tan valuosa com desgraciada. Tampoc tinc gaire clar de què hauria escrit quan tenia 22 anys, no va ser gens divertit. Crec que no seria l'escriptor que soc ara, si hagués començat abans. No em vull posar sentimental, perquè va ser molt dur, però crec que té un cert valor com vaig haver d'entomar les lliçons del fracàs, encara que sembli un clixé.

L’impressiona d’alguna manera el nou èxit d'Un dia (Sempre el mateix dia) a Netflix? Kim Kardashian recomanant la sèrie als seus 364 milions de seguidors!

— Doncs sí, va ser extraordinari. La veritat, estic molt agraït per tot plegat. Ha ressituat el meu nom al Regne Unit i arreu del món. Sou aquí és el meu llibre més venut al Regne Unit i crec que es deu principalment a la sèrie de Netflix. Com a escriptor, és un somni que et passi això, no només que es faci una adaptació del teu llibre, sinó que es faci una adaptació tan bona. Van trobar una manera d'implicar-m'hi sense que jo pogués decidir massa coses, i n’he gaudit molt. Ha portat tota una nova generació d'espectadors fins al llibre, cosa que és un privilegi fantàstic per a un escriptor.

Potser a partir d’ara serà "l’autor de la sèrie de Netflix"...

— No hi tinc cap problema. Personalment, em sento més orgullós dels llibres que van venir després, crec que estan més ben escrits. Però de vegades un relat connecta amb la gent d'una manera que no té res a veure amb la teva feina, ni amb les hores que hi has dedicat, és com un ingredient que no es pot planificar. Només te’n pots alegrar. Quan la gent diu "m'encanta el teu llibre", ja sé de quin llibre m'estan parlant.

En què és diferent el fenomen de masses de la sèrie d’un fenomen literari que ja va ser extraordinari?

— Crec que als lectors més joves se'ls fa estrany llegir una història que en realitat parla dels seus pares. Quan venen a les presentacions, tinc claríssim qui són els fans de la sèrie de Netflix. M'encanta que vinguin, però de sobte em fan sentir molt gran. El principi d’Un dia és tan antic per a una persona de 18 anys com per a mi el principi dels anys 50. Va passar fa més de trenta anys, fa molt de temps! Alhora, crec que hi ha una certa fascinació amb una era preinternet, amb el reconeixement del poder de l'amistat, que per a mi és tan important com la història d’amor, i també l'admissió que la vida és imprevisible i que de vegades ens costa trobar el lloc que ocupem en aquest món. Estic content que totes aquestes coses continuïn tocant la gent.

—