Barcelona"Aquest premi em fa molta il·lusió perquè el concedeixen els teus col·legues escriptors", reconeixia aquest dimarts Narcís Comadira, que acaba de rebre el 20è premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Autor polifacètic, Comadira –que col·labora amb l'ARA des dels inicis– considera que l'arrel de la seva obra és la poesia. "És el que he fet sempre", diu. Nascut a Girona el 1942, va escriure els seus primers poemes als 14 anys, i es va estrenar editorialment el 1966 amb La febre freda, volum en què estava acompanyat de quatre poetes gironins més. El seu primer llibre, Papers privats, va arribar el 1969, i des de llavors ha publicat una vintena de títols més, entre els quals destaquen Enigma (1985), que va guanyar el premi Crítica Serra d'Or, i En quarantena (1990), mereixedor del premi de la Crítica de poesia catalana i el Lletra d'Or.

"El meu mètode de treball sempre ha estat el mateix: primer escric el poema a mà en un paperot, i més endavant el copio en una llibreta –explica Comadira–. Al cap d'un temps el repasso i l'entro a l'ordinador. Quan l'imprimeixo el guardo en una carpeta, i d'allà n'acabarà sortint un llibre". Ara mateix ja en té una vintena d'acabats, però encara no pensa en publicar-los. "El més imminent que sortirà és la traducció d'una narració breu de Luigi Pirandello que es diu El viatge i que publicarà Viena aquest estiu a la col·lecció Petits Plaers", avança.

Prosista, dramaturg i traductor

Comadira ha compaginat la poesia amb la creació pictòrica, i també amb la prosa, de creació, com ara Girona: matèria i memòria (1989) i de reflexió, cas de L'ànima dels poetes (2002), Forma i prejudici: papers del Noucentisme (2006) i Les paraules alades (2011). També la seva aportació al teatre ha estat significativa, amb obres com La vida perdurable (1991), L'hora dels adéus (1995), El dia dels morts (1997) i Al cel (2009), aquestes dues últimes centrades en Josep Pla i Jacint Verdaguer, respectivament.

També la traducció ha ocupat l'escriptor, amb versions del Tartuf de Molière, Orgia de Pasolini i Els gegants de la muntanya de Luigi Pirandello, en el vessant teatral, i de W.H. Auden (Digue'm la veritat sobre l'amor, 1998) i Giacomo Leopardi (Cants, 2005) en el poètic. Fins i tot s'ha atrevit amb el Càntic dels càntics (2013), acompanyat en aquest cas de Joan Ferrer. "Tinc un poema narratiu d'Alfred Tennyson traduït, Enoch Arden –diu–. És el drama d'un mariner que se'n va i aparentment mor en un naufragi. La seva dona es torna a casar, amb el millor amic, i quan el mariner torna i la veu amb ell i els dos fills pateix molt, però els observa sense dir-los res. És un poema molt emotiu, que fa plorar. El vaig traduir per a un espectacle que s'havia de fer, però de moment ha quedat bloquejat".

L'última etapa creativa de Comadira

El seu últim llibre de poemes ha estat Manera negra (Edicions 62, 2018). “Des de L’art de la fuga [Edicions 62, 2002] treballo per plans quinquennals, potser per això porto un pin amb la falç i el martell –admetia llavors–. Els meus últims llibres de poemes han estat Llast (2007) i Lent (2012)". Els tres grans temes de la seva última etapa creativa són "l'envelliment, el país i la llengua". El neguit pel futur del català mereixia l'últim poema de Manera negra, Llengua meva malalta : “Jo t’he vetllat de nit molts dies teus terminals, / t’he servit / amb passió, amb dolor, amb plaer, / però amb el buit enorme, insondable, / de saber-me tan lluny d’aquell doll poderós / que ens regava la terra, aigua viva, feraç. / Jo ara gairebé em sento com un cuc que es pregunta sum dignus?”

A més de treballar en poemes nous, Narcís Comadira passa el confinament "dibuixant flors". "És una flora imaginària inventada, sense models al davant, d'espècies que invento. En faig una cada dia", diu. També llegeix un poema de Josep Carner diàriament: "Així estic en contacte amb ell: ha estat i és un dels meus autors de capçalera. Celebro l'Any Carner privadament".

Impulsat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana l'any 2001, el premi Jaume Fuster ha distingit autors com Jesús Moncada, Quim Monzó, Montserrat Abelló, Carme Riera, Joan-Francesc Mira i Antònia Vicens.