Mor el poeta nord-americà Charles Simic als 84 anys

BarcelonaEl poeta nord-americà nascut a Sèrbia Charles Simic, un dels més influents actualment, va morir dilluns víctima d'una demència, tal com ha anunciat el seu editor i amic Daniel Halpern. Al llarg de la seva trajectòria, Simic va escriure una trentena de llibres, entre poemaris i assajos de literatura i cinema, i el 1990 va guanyar el premi Pulitzer pel poemari El món no s'acaba. També va ser Poeta Llorejat de la Biblioteca del Congrés el 2007. "Jo no m'aturo mai. Escric, escric i escric. Al cap de dos o tres anys remeno el que tinc i miro si hi ha llibre o no", va explicar a l'ARA l'any 2015, quan va ser un dels noms més rellevants de la Setmana de la Poesia de Barcelona d'aquell any.

L'editorial Jardins de Samarcanda va publicar la seva primera obra traduïda al català, Mestre de disfresses, i l'any passat Edicions del Buc va editar Hotel Insomni, tots dos llibres traduïts per Marta Pera.

Nascut a Belgrad el 1938, Charles Simic es va mudar a París el 1953. Un any després es va reunir amb el pare a Nova York i finalment es van traslladar a Chicago. Mentre estudiava a la Universitat de Chicago, Simic va treballar al Chicago Sun Times i més endavant va traduir poesia i va fer d'assistent editorial a la revista de fotografia Aperture. La seva primera vocació havia sigut el dibuix i la pintura, però es va adonar que no tenia prou talent i va començar a dedicar-se a la poesia.

La poesia de Simic, que es definia a ell mateix com un "realista furibund", es caracteritza per l'afany de voler arribar a tothom, i també per una mirada irònica i perplexa davant els horrors del món contemporani, després de patir els estralls de la Segona Guerra Mundial i la invasió nazi dels Balcans. "La tremolor que provoca una bomba no s'oblida mai –va dir també a Barcelona–. La història és un monstre que cada vegada m'interessa més pels éssers humans, ja que al centre de les experiències sempre hi ha l'individu". També era conegut pel sentit de l'humor, que considerava "integral" per poder viure. Aquesta necessitat de l'humor es remunta a la infantesa, perquè la seva mare l'havia arribat a fer riure explicant-li acudits quan havien de protegir-se de les bombes en un refugi antiaeri. Com a docent, va treballar durant més de trenta anys a la Universitat de New Hampshire.