La poesia catalana perd la poderosa veu de Màrius Sampere

Barcelona“Escric, escric i escric, i no sé d’on em surt tot això: més aviat em sorprèn”, deia Màrius Sampere aquest mes de març a la llibreria La Inexplicable amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, 'Àlien i la terra promesa' (LaBreu, 2018). Després d’un petit silenci elèctric va afegir: “La vida és això, anar discorrent. Tot passa i el que ara és aquí demà ha desaparegut”. La veu potent i alhora tremolosa del poeta barceloní s’ha apagat definitivament als 89 anys a conseqüència d’un càncer.

Sampere era un dels últims poetes catalans vius de la generació nascuda abans de la Guerra Civil, que durant l’última dècada ha perdut Josep Palau i Fabre (1917-2008), Bartomeu Fiol (1933-2011), Felícia Fuster (1921-2012), Montserrat Abelló (1918-2014) i Francesc Garriga (1932-2015). Deixa llibres com 'Demiúrgia' (Columna, 1996), 'Les imminències' (Proa, 2002), 'Jerarquies' (Proa, 2003) i 'Ningú més i l’ombra' (Proa, 2014). Nascut el 1928 al barri del Guinardó de Barcelona, Sampere ha construït una obra poètica ambiciosa i irònica, introspectiva i de vocació universal, molt respectada des de finals de la dècada dels 90. Ha rebut reconeixements importants a la trajectòria -la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003), el Jaume Fuster (2010) i el Lletra d’Or (2016), que va recollir en un dinar al desaparegut restaurant Pitarra-, però durant els últims anys, tot i la seva salut fràgil, es va resistir a deixar de continuar ampliant el seu univers líric, conceptualment dens però expressat amb una lleugeresa i sentit de l’humor gens freqüents.

Un autor que trencava motllos

“Escriure és la capacitat d’arrencar-se d’un mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”, escrivia a l’article La poesia submergida, el 1988, quan encara treballava al Consorci per a la Normalització Lingüística de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on era -i encara és- molt apreciat. Abans, Sampere havia treballat en el món de la publicitat i la fotografia a Badalona. I a principis de la dècada dels 60 va formar part del grup de música Estrop, vinculat a la Nova Cançó. “Quan era petit estava molt influït per l’avi. Li agradava molt la poesia (l’Espronceda i tots aquests), i un dia se’m va acudir fer-ne una, inspirant-me en un roser que teníem al jardí -explicava a l’ARA el 2014-. Quan l’hi vaig llegir em va contestar amb un rodolí: «No siguis poeta, que no guanyaràs ni una pesseta». Una mica més endavant, al batxillerat, vaig ensenyar uns sonets a un professor amb qui simpatitzava força i em va dir que eren « antiheroicos ». Sempre he estat una mica contestatari, rebel i combatiu amb les institucions. En poesia també he volgut trencar motllos. El meu estil no s’ha preocupat gaire del que els altres deien”.

Sampere va començar a escriure en català a finals dels anys 50, i el 1963 aconseguia el premi Carles Riba amb L’home i el límit, però el llibre no va ser publicat fins al 1968. Vuit anys després tornava amb Poemes de baixa freqüència (Edicions 62, 1976). Des de 'Samsara' (Prometeo, 1982) la seva regularitat editorial es va incrementar amb títols com 'Llibre de les inauguracions' (Columna, 1986), 'Oniris i el tret del caçador' (Columna, 1987) i 'L’ocell que udola' (Columna, 1990). La vellesa hiperactiva del poeta “L’obra de Sampere sempre t’interpel·la, t’obliga a posicionar-te, encara que el poeta no pugui oferir-te una veritat estable i sòlida -recordava el crític literari D. Sam Abrams en un homenatge a l’Arts Santa Mònica el 2014-. La recepció de la seva obra ha estat tardana per la dificultat que representa l’extraordinària originalitat de la seva veu i l’extrema independència personal, cultural i intel·lectual”.

Durant l’última dècada, Màrius Sampere ha pitjat l’accelerador de la creativitat: ha donat a conèixer un conjunt de llibres inèdits - 'La ciutat submergida' (Salobre, 2009)-, la novel·la 'El gratacel' (Meteora, 2010), els llibres de poemes 'Dorm/Els espais ocupats' (Pont del Petroli, 2014), '123' (Edicions del Buc, 2015), 'Ignosi' (Associació Joan Ponç, 2015) i una trilogia involuntària de títols publicats a LaBreu, tots tres editats per la poeta Mireia Vidal-Conte, 'L’esfera insomne' (2016) -traduïda recentment a l’anglès per Sam Abrams-, 'Dèmens' (2017) i la novel·la 'Àlien i la terra promesa' (2018). També el 2018 ha publicat el llibre inèdit en castellà 'Nadie y la luz' (Pre-textos). “Sempre he defugit la cosa clàssica, establerta i ortodoxa: he apostat per mi mateix -explicava l’autor-. Per això no soc una persona que sigui fidel a cap escola ni que pugui dir que té un o dos poetes preferits. Els meus poemes sembla que tinguin una gran preocupació per la vida, però és al revés: més aviat hi ha menyspreu. Soc líric, però irònic. Si fereixo, m’és igual. En el fons, ferint els altres et fereixes a tu mateix”.

Als seus versos, Sampere no defugia ni el sentit de l’humor (“Els turistes / els homes de la fi del món”) ni una sensualitat esclatant (“Amo l’amor no per amor, pel tacte / que em mulla no de mi, de tu, que tens els líquids / d’unes altres veritats”). També va dedicar força versos a intentar desentrellar el misteri de l’existència (“Ser o no ser, / vet aquí el mateix”). “Mentre està viu, un poeta continua percebent estímuls exteriors, tot el que rep es tradueix en ell en una vibració que en el meu cas és poètica -deia el 2016, després de rebre el premi Lletra d’Or-. Interpreto la realitat a través de la meva sensibilitat”.

Actualment, Proa preparava un volum antològic de la trentena de llibres que va publicar, ampliant 'Si no fos en secret', una primera -i excel·lent- aproximació a càrrec de Jaume Subirana i D. Sam Abrams apareguda el 1999. “Viure és provar-ho infinites vegades”, va deixar escrit el 2003 a Jerarquies. Tot i haver mort quan li quedaven pocs mesos per fer 90 anys, Màrius Sampere deixa una obra que manté l’alè furiós de la joventut i una vitalitat que ha fixat per sempre sobretot en vers, però també en prosa.