Mor Joan Margarit, veu serena, valenta i consoladora de la poesia catalana

"La poesia és un instrument de consol molt potent", deia el poeta Joan Margarit aquest desembre, a casa seva, a Sant Just Desvern. Severament malalt, Margarit va avançar en aquella conversa que tenia a punt un últim llibre, Animal de bosc, que li agradaria presentar "quan el món hagués deixat enrere la pandèmia". No podrà ser: l'autor ha mort aquest dimarts al migdia a conseqüència d'un càncer de limfa als 82 anys. "Escrius per aprofundir en tu –deia llavors, coincidint amb l'entrega del premi Cervantes, un any després de l'anunci–. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m’he adonat que consolava el lector". Tot i la malaltia, Margarit va continuar buscant consol en la poesia fins a l'últim moment. Ara són els seus nombrosos lectors els que hauran d'acudir als versos de l'autor per retrobar-se amb la seva veu serena, valenta i consoladora.

Margarit deixa una extensa i reconeguda obra, integrada per una vintena de llibres, entre els quals hi ha Edat roja (Columna, 1990), Joana (Proa, 2002) –que condensa els últims mesos de vida de la seva filla–, Càlcul d'estructures (Proa, 2005) i l'encara recent Un hivern fascinant (Proa, 2017), títol on ressona un vers de Miquel Martí i Pol, el poeta que li va fer veure que havia de canviar el castellà pel català com a llengua d'expressió. "El primer vers, el primer de tots, sempre l'escric en català –comentava a finals de l'any passat–. És llavors que se'm va acudir la imatge de la catedral i la cripta. La catedral pot ser una meravella: pot tenir columnes, voltes, arcbotants... Però sense la cripta no existeix. La cripta és la llengua materna".

La descoberta de la poesia

Nascut a Sanaüja el 1938, Joan Margarit va passar la primera infantesa al municipi de la Segarra –a casa de l'àvia paterna–, i abans d'instal·lar-se a Barcelona va passar temporades a Rubí, Figueres i Girona. "La infància és l’etapa vital on es fa l’escriptor, l’argila tova que ja buscava Rilke. Més endavant hi ha un atzar que va torçant o acolorint una cosa que ja estava feta”, explicava l'any 2018, coincidint amb la publicació del llibre de memòries Per tenir una casa cal guanyar la guerra (Proa). Fill d'arquitecte i mestra, Margarit no començaria a escriure poesia fins a l'adolescència, quan s'havia traslladat amb la família a les illes Canàries. "Tenerife, anys cinquanta: / un lloc i un temps. Els únics / on voldria tornar. Pel seu mar càlid / nedava ja un tauró: el meu futur", escriuria molts anys després. "El meu primer poema el vaig fer a una companya de curs –recordava–. És l’únic que em sé de memòria de tota la meva obra. I l’únic que no he recitat mai, perquè és tan dolent... Els anys de Tenerife van ser d’ulls esbatanats de tanta emoció que tenia per tot el que m’envoltava".

Margarit va estudiar arquitectura i va compaginar aquesta professió amb la docència –va ser catedràtic de càlcul d'estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya–, però també amb una afició que acabaria convertint-lo en una de les veus imprescindibles de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. "He escrit la meitat dels meus llibres en bars de paletes –admetia amb orgull–. Quan arribava a una obra per dirigir-la em fixava en els bars on anaven els paletes, que tenen molt bon ull, i des d’allà em dedicava a escriure".

Un autor autoexigent

Abans de trobar la veu en català, Joan Margarit va publicar diversos llibres en castellà, entre els quals hi ha Doméstico nací (Vicens Vives, 1968) i Crónica (Barral, 1975), però costa trobar-ne rastres, perquè tots ells, juntament amb els primers onze llibres posteriors en català, mai han sigut reeditats. L'autor, que era molt exigent amb la seva pròpia obra, va refondre tota aquesta producció, publicada al llarg de la dècada dels 80, i en va fer una petita antologia a Restes d'aquell naufragi, pròleg de la seva obra completa, que ha tingut diverses edicions des d'Els primers freds (Proa, 2004). "Encara que a partir de L’ombra de l’altre mar [1981] comencés a escriure en català, al castellà li dec moltes coses –explicava–. Totes les meves lectures inicials de la meva vida. És un estúpid qui odia llengües. Només tinc motius d’agraïment, al castellà".

El primer llibre de poemes de la seva producció que Margarit va acceptar és Llum de pluja (Península, 1986), publicat poc abans de fer 50 anys. "Tot aquell temps vaig fer una gimcana perquè em coneguessin i em poguessin arribar a publicar sense necessitat de guanyar premis –recordava el desembre passat–. Em vaig passar vint anys fent llibres que no m’agradaven: algun convenciment interior tenia. L’aprenentatge de tot aquest temps no el vaig llençar a les escombraries. En absolut va ser així".

"Sempre he buscat una mateixa dona, / la mateixa ciutat, una mateixa història / escoltada al soroll perdut i fred / que en les llambordes fan les fulles seques", escriuria a Plaça Rovira, un dels poemes d'Edat roja (Columna, 1991). El Margarit de la dècada dels anys 90 va anar guanyant lectors llibre a llibre, recital a recital. Veure'l en acció, recitant amb decisió versos sovint desassossegants, era una experiència que deixava indiferents a ben pocs. Els motius del llop (Columna, 1993), Aiguaforts (Columna, 1995) i Estació de França (Hiperión, 1999) el van col·locar a primera línia de la poesia de l'experiència. Escrivia poemes desoladors i alhora reconfortants, amb versos difícils d'oblidar com ara "La vida és un capot de desertor" (Autoretrat) o "La llibertat és una llibreria" (La llibertat).

Una popularitat creixent

Els reconeixements institucionals trigarien encara a arribar. Calia que Margarit s'instal·lés al seu cim de popularitat amb el tríptic integrat per Joana (Proa, 2002), Càlcul d'estructures (Proa, 2005) i Casa de Misericòrdia (Proa, 2007). Aquest últim va merèixer el Premi Nacional de literatura de la Generalitat i, mesos després, també el Premio Nacional de poesia. "Durant l’última etapa de la malaltia de la Joana vaig voler fer un pacte amb la poesia –feia memòria al desembre passat–. Li vaig dir: «Mira, la nostra relació és molt estreta, i sé que no s’ha d’escriure a cop calent, però aquesta vegada necessito fer-ho. Si no estàs al meu costat plego i no sabràs mai res més de mi». Des de llavors, la poesia sempre és al meu costat. No dic que vagi a favor meu, però hi puc acudir". 

Misteriosament feliç (Proa, 2008) i l'assaig Noves cartes a un jove poeta (Proa, 2009) –picada d'ullet a Rilke, poeta a qui també va traduir, juntament amb Feliu Formosa (Cinquanta poemes de "Neue Gedichte", Quaderns Crema, 2011)– va precedir l'entrada a l'última dècada creativa de Joan Margarit.

Veritat i bellesa

L'autor va continuar lliurant nous reculls, entre els quals hi ha Es perd el senyal(Proa, 2012) i Des d'on tornar a estimar (Proa, 2015). Durant els últims anys, al reconeixement internacional –amb guardons com el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda (2017) i el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2019)– s'hi va sumar un premi Cervantes que l'autor no va poder recollir fins a finals de l'any passat, en una cerimònia privada a Barcelona amb el rei Felip VI. Va aixecar una controvèrsia notable, encara més virulenta que la que es va donar després de l'anunci del Cervantes a finals del 2019. "Fer-se vell té un avantatge: l’única cosa que t’interessa és la veritat i la bellesa –responia Margarit fa dos mesos–. Quan vaig començar a llegir la premsa, la censura de l’Estat t’obligava a endevinar entre línies què es volia dir. Ara hi ha una llibertat total per dir el que es vol en termes personals. Són dos extrems".

Joan Margarit deixa el llibre inèdit Animal de bosc, que publicarà Proa properament –encara no hi ha una data fixada– i que inclourà una seixantena d'inèdits escrits durant la malaltia, entre els quals hi ha El poema i el mur, on ressona el títol d'un llibre de Salvador Espriu, amic i influència de l'autor: "Veient com neix el dia, agraït, / penso en l'arquitectura / i ens els primers que van poder escoltar / alguns hexàmetres de l'Odissea. / He estat sempre fidel al poema i al mur". Excavant en la cripta de la llengua, Margarit ha aixecat una catedral de versos que continuarà dempeus, aguantant les inclemències amb fermesa, durant molts anys.