"Hi ha dos tòpics sobre el record que he volgut desmentir a Es perd el senyal -comença Joan Margarit-. Ni és aleatori ni és fals el record: totes dues afirmacions el desprestigien. Una i altra construcció amaguen, probablement, que el record ens fa por". A Es perd el senyal , el poeta s'encara amb moments que han marcat la seva vida: amb versos despullats d'artifici, en alguns casos tristos i desolats, en d'altres més lluminosos (sobretot els que s'acosten al present de l'autor).

"La ment recorda el que l'ha impressionat. Els records guarden l'essència de la vida -afirma-. Potser el que guardes d'aquell dia que la teva mare et va confessar una cosa que et va trasbalsar canvia una mica, amb el temps, però això és perquè t'has quedat amb la substància". Per a Margarit, els records es presenten amb una estructura no únicament narrativa, sinó també filosòfica: "En cap cas són purament xafardeig. Per això el llibre arrenca amb una cita de Josep Pla, en què diu que «les biografies haurien d'estar escrites en vers». Per a Pla, el record és una cosa molt seriosa. En un poema que és autobiografia del que l'escriu també és necessari que el lector pugui dir: «Aquest sóc jo». Si no s'hi reconeix, envia a fer punyetes el poeta. Això no ho podrà fer mai en una autobiografia en prosa, en què el lector sempre és conscient que estàs xafardejant la vida d'un altre. Tot això ho dic sense cap voluntat pejorativa". Quan Margarit evoca la nit d'hivern de quan tenia sis anys en què va morir la seva germana al bressol, ho fa amb una voluntat de connectar la vivència pròpia amb aquell que llegeix. En només onze versos, transmet la desgràcia de perdre algú estimat i l'intent de consolar els pares dient-los: "Encara em teniu a mi". "L'honestedat és molt important, a l'hora d'escriure: qui no la practica, rep un càstig brutal. Però amb això no n'hi ha prou -admet Margarit-. Continuo escrivint poesia perquè no puc explicar què és. L'art existeix perquè, a través seu, s'arriba a llocs insòlits. Està en una zona d'irracionalitat, però s'explica amb racionalitat".

Es perd el senyal combina les epifanies d'arrel estrictament personal amb poemes "de temes generals", en què exposa, entre d'altres, la soledat, el desig i l'adulteri. Hi ha una tercera línia "on, a partir d'una mirada individual, s'arriba a un tema civil". És el cas de Personatge , que explica com "un dels catalans que va guanyar la guerra" acaba sent honorat al Palau de la Generalitat quan mor. "Venim d'una Transició on ho hem tergiversat tot. ¿Valia la pena passar tots aquests anys per arribar a la conclusió que els pares de la pàtria eren Manuel Fraga, Santiago Carrillo i l'home a qui faig referència al poema? Esquerres i dretes han acabat dient això. Els nostres guies ens han abandonat: ens hem quedat sense saber el camí de tornada, com els passa als Deu Mil de Xenofont".

En un dels poemes del llibre, Foraster , Margarit apel·la a tres de les seves "petites pàtries" literàries: l'existencialisme romàntic, la Ilíada i la Bíblia. "Defenso l'existencialisme fins al moment en què Sartre comença a fer el pallasso", diu el poeta, que a Faula carrega contra el moralisme, exemplificat en Simone de Beauvoir. "Hi ha quatre llibres de memòries a partir dels quals es pot resseguir la història del segle XX -diu Margarit-. El primer és el de Nina Berberova, La cursiva és meva , en què es veu com una dona culta russa que fuig de la revolució s'instal·la a París i tothom amb qui es troba són proestalinistes. El segon és d'Olga Ivinskaia, l'amant de Borís Pasternak, un triomfador que no se'n va de Rússia. El tercer, Contra tota esperança , de Nadejda Mandelstam: hi narra com envien el marit, l'Òssip, a Sibèria, i com han d'aprendre's de memòria els seus poemes per culpa de la persecució política. L'últim és Els cignes salvatges , de Jung Chang, que repassa el segle XX des de la Xina, amb el maoisme i la Revolució Cultural del 1966 inclosa. El poema Faula neix a partir de la lectura del llibre de Berberova. Després de passar per París, s'instal·la als Estats Units i allà s'obre camí. Un cop jubilada torna a París, de vacances. Recorda que va a dinar a Saint André des Arts, una plaça plena de restaurants. Hi va abans d'hora i no hi ha ningú, tret d'una dona. Berberova descobreix que és Simone de Beauvoir, sola i vella com ella mateixa: no s'atreveix a dir-li res, tot i el mal que li havia fet en el passat"