BarcelonaL'escriptora Michela Murgia (Sardenya, 1972) va morir la nit d'aquest dijous d'un càncer de ronyó terminal als 51 anys. L'activista catòlica, independentista sarda i d’esquerres, havia dedicat el seu últim llibre, Tre ciotole. Rituali per un anno di crisi (Mondadori), a parlar de la seva malaltia irreversible. Llavors va fer públic el seu estat de salut en una entrevista a Il Corriere della Sera en què ja afirmava que no sobreviuria: "Només espero morir quan Giorgia Meloni hagi deixat de ser primera ministra".

"Tinc cinquanta anys, però he viscut deu vides. He fet coses que la gran majoria de la gent no fa en tota la seva vida. Coses que ni tan sols sabia que volia fer. Tinc records preciosos", va dir en aquella mateixa entrevista. Quan el periodista li va preguntar com volia ser recordada, l'escriptora va respondre: "Recorda'm com vulguis. Mai no he pensat a mostrar-me diferent de com soc per agradar a algú. Crec que fins i tot els que m'odien han estat útils per definir-me. Me'n vaig havent acumulat moltes vivències. Em considero molt afortunada. He conegut molta gent meravellosa. No és cert que el món sigui lleig; depèn de què fas tu amb el món".

Amics, lectors i sector editorial han lamentat la pèrdua de l'escriptora, assagista, dramaturga i columnista. "Enyorarem el seu talent i compromís, com també la lucidesa amb què mirava el món d'avui", ha piulat l'editorial Empúries. "Però el meu amor no mor", ha escrit l'escriptor Roberto Saviano.

Murgia va debutar amb Il mondo deve sapere (que va sorgir del blog que escrivia sobre explotació laboral) i Viaggio in Sardegna (totes dues publicades per Einaudi), però va ser amb L’acabadora (Proa) quan li van començar a arribar els reconeixements, una novel·la sobre l'eutanàsia amb la qual va obtenir el Premi Campiello. Després en vindrien d'altres com Ave Mary (Einaudi i publicat en castellà per Salamandra), una reflexió sobre el paper de les dones a l'Església, i Una relació perillosa (Proa), sobre una relació de guiatge entre una mestra i un alumne.

El 2019, Murgia, davant el retorn del feixisme, cridava a mobilitzar-se i publicava el llibre Instruccions per fer-se feixista (Empúries), adaptada a La Villarroel en el marc del Festival Grec amb un muntatge en què Mercè Aránega interpretava l'escriptora. El llibre inclou un qüestionari perquè el lector reflexionés sobre si era o no feixista, que l'ARA va publicar. En una entrevista a aquest diari, reflexionava sobre el concepte de democràcia actual: "Una democràcia que no sap gestionar la discrepància és incompleta".

Com ella mateixa apuntava amb orgull, havia tingut múltiples vides. Va ser executiva d’una empresa termoelèctrica fins que la van acomiadar per haver-se negat a ocultar un abocament tòxic al mar; va fer de comercial, assessora fiscal, telefonista, portera de nit i professora de religió; i fins i tot es va presentar en unes eleccions a la presidència de la seva regió natal.

Murgia s'havia casat al juliol amb l'actor i director Lorenzo Terenzi ("contra la meva voluntat", va deixar clar) per garantir els drets de Terenzi. Tanmateix, ells dos formaven part d'una família de deu persones convivents, que Murgia considerava queer. "És un nucli familiar atípic, en el qual compten més les relacions que els rols. Paraules com company, fill, germà no són suficients per explicar-ho. No he cregut mai en la parella, sempre l'he considerat una relació insuficient. Vaig deixar un home després que em digués que somiava en envellir amb mi a Suïssa en una vil·la al costat del llac. Una perspectiva terrible", apuntava al diari italià. Sobre aquest tema es va centrar a God save the queer (Einaudi, 2022).