Mor als 91 anys Pere Lluís Font, el filòsof més estimat

BarcelonaA les portes de complir els 92 anys -els hauria fet l'1 de maig-, l'historiador de la filosofia Pere Lluís Font, un referent per a un parell de generacions de pensadors catalans, ha mort aquest dijous. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2025, va fer al llarg de la seva fecunda trajectòria una immensa tasca acadèmica i cultural, sempre des d'una discreció sàvia i erudita, i només va obtenir un cert reconeixement popular i mediàtic a l'arribar a la norantena. Malgrat les xacres de l'edat, va poder gaudir plàcidament els homenatges i premis d'aquest tram final de la seva vida, acompanyat d'una envejable agilitat i vitalitat intel·lectual.

Pere Lluís Font deixa un llegat envejable per a la cultura catalana gràcies a haver-se passat la vida llegint i escrivint. pensant i ensenyant a pensar, educant la sensibilitat intel·lectual de milers d’alumnes i lectors de la mà sobretot del trio francès format pels pensadors Montaigne, Descartes i Pascal, però també de Kant, Leibniz, Kierkegaard, Bergson, de Ramon Llull i sant Agustí, dels clàssics grecollatins i d'un llarg etcètera d'autors. La seva solidesa com a estudiós l'ha bastit des del rigor i la seriositat, a les antípodes de cap mena de vedetisme. El que realment li agradava era pouar en els seus autors predilectes, transmetre la passió que sentia per ells i pensar de la seva mà, foragitant dogmatismes. Per això, Pere Lluís Font, que professava una gran estima per la filosofia, ha estat, segurament, un dels filòsofs més estimats i respectats entre la professió.

Indestriablement lligada a la seva fília filosòfica, hi havia l'estimació per la llengua catalana -ell, que en dominava tantes, de llengües, vives i mortes: francès, italià, anglès, alemany, llatí i grec, a més, esclar, de català i castellà-. El país li deu, en aquest sentit, la col·lecció de gairebé un centenar de títols de clàssics del pensament filosòfic en català, de la qual es va fer càrrec durant anys i que havia iniciat a la dècada dels 70 juntament amb Pep Calsamiglia i Josep Ramoneda. Una feina que va servir per posar l'idioma propi en conversa amb el patrimoni universal en el camp de l'assaig.

Figura clau a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des dels seus inicis i durant dècades, sempre va buscar el diàleg entre el cristianisme -era creient- i la modernitat, d'aquí el seu interès per Blaise Pascal. Un cop jubilat, va dedicar anys a la traducció dels Pensaments d'aquest cabdal autor francès, una feina ingent que el 2022 li va merèixer el Premio Nacional de traducció i premi PEN Club català. L'any passat encara va publicar, abans de rebre el Premi d'Honor, la traducció al català dels Poemes essencials (Fragmenta) de sant Joan de la Creu, dels quals destacava tant la seva lectura mística i com l’eròtica. 

Nascut el 1934 en una família pagesa humil de Pujalt, al Pallars Sobirà, va estudiar al Seminari de la Seu d'Urgell: anar al seminari era la via de les famílies pobres per donar accés a la cultura als seus fills. La seva capacitat, curiositat i tenacitat li van obrir portes i, amb els anys, i en plena dictadura, van portar-lo a continuar estudis de filosofia i teologia a França, a Tolosa de Llenguadoc, on se li va obrir la ment i el món. Al tornar a Catalunya, dos filòsofs dels anys republicans, Joaquim Carreras i Artau i l'esmentat Pep Calsamiglia, van ser-li un suport decisiu. Lector insaciable, amb el temps arribaria a acumular una biblioteca personal llegida de 12.000 títols.

Tossut a l'hora de lluitar contra l'acomplexament de la filosofia davant la ciència, també va ser molt crític amb la postmodernitat filosòfica, que considerava "una ensarronada". Al respecte, deia: "Per concretar els trets de la cultura actual són molt més determinants que la postmodernitat coses com la globalització, la revolució digital, el feminisme, la revolució sexual i la consciència ecològica". El feia patir que el Hobbes de l'"homo lupus homini" tingués avui més vigència que el Kant de "la pau perpètua" i enyorava els ideals de la Il·lustració.

Durant els dinàmics anys 70, entre el final del franquisme i l'inici de la Transició, va ser assessor filosòfic de l'Enciclopèdia Catalana, actiu participant en el Congrés de Cultura Catalana i president de l'Institut Eiximenis ((1975-1980), entre d'altres càrrecs i iniciatives. El 1980 va participar en la refundació de la Societat Catalana de Filosofia i va ser membre del Col·legi de Filosofia de Barcelona. La seva activitat cultural en moltes altres institucions, des de la Fundació Joan Maragall fins a la Bernat Metge, passat per la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, denoten tant el seu compromís cívic com la seva empenta. I tot això ho va fer, al llarg dels anys, en paral·lel a la tasca docent i a una extensa obra amb un centenar de treballs sobre filosofia moderna.

Modest, ja nonagenari, en una entrevista a aquest diari, declarava: "Sempre he pensat que la millor manera d'ensenyar filosofia és fent història de la filosofia, que és com el laboratori del filòsof. Filo-sofia vol dir amant de la saviesa. En aquest sentit, no ho puc negar, soc filòsof. Però dir d'una persona que és filòsof em sembla massa solemne". Amb solemnitat podem dir avui, tanmateix, que amb Pere Lluís Font la cultura catalana queda orfe d'un erudit, un historiador, un professor i un savi exemplar. En pau descansi.