Una poeta molt estimada a l'Empordà que vol ser coneguda a la resta de Catalunya

Barcelona"Avanço enmig dels versos, que són flors / tallades al jardí de la poesia", escrivia Montserrat Vayreda (Lledó, 1924 - Figueres, 2006) a Autoretrat, un dels seus poemes més representatius, inclòs al volum Amb el sol a la mà (1978). La seva veu, "entenedora, vitalista i esperançadora", segons ha comentat aquest dijous Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), en la presentació de l'any institucional dedicat a l'autora, és "encara molt estimada a l'Empordà però és pràcticament desconeguda a la resta del país". Per què? Arretxe assenyala dos motius: "Fa 100 anys hi havia menys dones que ara amb cambra pròpia, però també ens ha costat que les que sí que en tenien, com va ser el cas de la Montserrat, tinguessin el ressò que els pertocava".

Comissariat per Anna Maria Velaz i Sicart, filòloga i especialista en l'obra de Vayreda, l'any dedicat a aquesta escriptora –filla del pintor Joaquim Vayreda– "vol corregir aquest desequilibri històric", continua la directora de la ILC. "El gran objectiu és que es pugui llegir més enllà de les biblioteques i les llibreries de vell –avança Velaz–. De moment hi ha quatre iniciatives editorials que corregiran aquesta mancança". Entre elles, destaca una nova edició del poemari Un color per cada amic, del 1977, a Llibres del Segle, una antologia a la Diputació de Girona i un recull d'inèdits que posarà en circulació l'editorial figuerenca Brau. "Voldríem fer-la conèixer més enllà de l'Empordà, on encara se l'estima molt –assegura la comissària–. Esperem que pugui arribar a ser una poeta d'abast nacional a través d'actes institucionals, exposicions, recitals de poesia i jornades acadèmiques".

Vayreda va publicar el seu primer llibre de poemes, Entre el temps i l'eternitat, el 1955, i des de llavors va compaginar la creació amb l'activisme cultural. Destaca l'impuls de la Festa de la Poesia, a Figueres, el 1956, amb l'escriptora i amiga Carme Guasch, i també la implicació en la supervivència dels Jocs Florals durant el llarg franquisme. Un dels projectes literaris més ambiciosos de l'autora van ser els sis volums d'Els pobles de l'Alt Empordà (1978-1981). "Vayreda va anar a cadascun dels pobles i els va descriure, en prosa i en vers –recorda Arretxe–. Se suma a la tradició de grans exploradors del país, com ara Palmira Jaquetti, Joan Coromines i Josep Maria Espinàs". "Amb la Montserrat ens vam conèixer durant anys, però la nostra relació es va intensificar el 2004, mentre preparava una antologia de la seva obra que va publicar la Diputació de Girona el 2005 –explica Anna Maria Velaz–. Ens trobàvem a casa seva i ella em recitava alguns dels seus poemes, dels que ja es coneixien o també d'inèdits". El 2006, als 82 anys, Montserrat Vayreda "va morir sobtadament", fa memòria la comissària. A la seva tomba s'hi pot llegir aquest epitafi: "Dono gràcies a Déu per la vida / que m'ha fet viure al cor de l'Empordà / sigui la mort que em dona beneïda / si en el regne del cel em deixa entrar".