La mirada a l’amistat de Laia Aguilar rep el premi Josep Pla

BarcelonaHa calgut que passi una dècada sencera perquè dues dones hagin estat recompensades amb els premis Josep Pla i Nadal durant la mateixa nit. Si el 2010 eren Llucia Ramis i Clara Sánchez les guanyadores, aquest 2020 han sigut Laia Aguilar i Ana Merino les que, gràcies a la decisió dels jurats respectius, han rebut els primers guardons literaris de l’any.

Pluja d’estels, presentada al certamen amb el títol provisional d’Uns dies amb els amics, arribarà a les llibreries al febrer, publicada per Destino. El premi Josep Pla de narrativa, que va ser creat el 1968 per l’editorial que des de fa uns anys forma part de Planeta, recompensa els guanyadors amb 6.000 euros, i en el llarg palmarès de més de cinc dècades s’hi troben autors com Terenci Moix, Maria Àngels Anglada, Valentí Puig, Empar Moliner, Lluís Maria Todó i Antoni Bassas. La novel·la d’Aguilar –que anteriorment ha publicat novel·les juvenils com Wolfgang (Columna, 2017) i Juno (Fanbooks, 2018)– està protagonitzada per un grup d’amics que voregen els quaranta que decideixen passar un cap de setmana junts en una casa al davant del mar.

L’escenari és el cap de Creus i l’objectiu és divertir-se i compartir confidències mentre veuen com cauen els estels. El grup d’amics no s’havia retrobat des de feia cinc anys, quan “un tràgic incident” els va separar. La novel·la, tot i que no és d’intriga, amaga una sorpresa relacionada amb aquest incident del passat, encara sense resoldre. "Vivim en la tirania de la felicitat: només cal mirar les xarxes socials i veure com el fracàs i la tristesa en queden al marge –ha dit l'autora durant el discurs de recepció del premi a l'Hotel Palace de Gran Via–. Els personatges d’aquesta novel·la s’han d’enfrontar al dolor i als moments difícils, i ho faran també amb sentit de l’humor”.

Del guió a la novel·la

Nascuda a Barcelona el 1976 i llicenciada en comunicació audiovisual per la Universitat Ramon Llull, Aguilar no és, aparentment, gaire coneguda entre els lectors catalans, tot i que la seva destresa narrativa ha quedat validada en nombroses sèries de les quals ha sigut guionista, com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà, Un paso adelante, Infidels, Olor de colònia –que adaptava la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara– i, més recentment, Merlí. Aguilar, però, no n’ha tingut mai prou amb la ficció audiovisual, i des de Les bruixes de Viladrau, publicada en un segell ja desaparegut d’Ara Llibres, Alisis, l’any 2008, ha anat provant sort en la narrativa. La seva primera incursió en la ficció va ser per al lector adult. La segona també: si Les bruixes Viladrau era un llibre de misteri amb tocs sobrenaturals, Pare de família busca (Alrevés, 2014) proposava una mirada insòlita a l’última crisi econòmica a partir dels objectes d’una casa, com ara la gàbia d’un hàmster, el cubell de la brossa o una bamba foradada. Tots ells reflexionaven amb sentit de l’humor sobre la situació desesperada de la família que hi vivia.

Vida d’un nen excepcional

El retorn a la ficció adulta per part d’Aguilar s’ha fet esperar, perquè el 2016 va aconseguir el premi Carlemany per al foment de la lectura amb Wolfgang (extraordinari), la història d’un nen amb un coeficient intel·lectual excepcionalment elevat que somia amb ser pianista. Rere l’aparent superioritat que podria donar-li la intel·ligència, el Wolfgang és més aviat fràgil: “No tolera les frustracions, està bloquejat emocionalment”, deia l’autora el 2017, poc després de publicar la novel·la, que va tenir una segona part, El secret del pare (Columna, 2019), en què el personatge ja té tretze anys i comença a indagar en el passat del seu progenitor, que es veu amb una dona des de fa poc.

Aguilar encara ha publicat una altra novel·la juvenil abans de tornar a la literatura per a adults amb Pluja d’estels. A Juno explicava la història d’una adolescent que viu en un centre de menors. “No hi ha res pitjor que viure sense els pares”, admetia l’autora el 2018, gran defensora de la literatura infantil i juvenil del país. Entre els seus escriptors predilectes cita Maite Carranza, Ricard Ruiz Garzón, Care Santos, Maria Carme Roca i Martín Piñol. Ara, gràcies al premi Pla, podrà revelar quins són els seus referents en literatura per a adults.

Ana Merino guanya el Nadal traçant un "mapa dels afectes"

A Ana Merino li agrada tant escriure i s’ho passa tan bé “durant l’experiència creadora” que considera “fonament de l’ésser col·lectiu que pot salvar el nostre planeta”, que ha anat expandint la seva obra per tots els gèneres. L’autora madrilenya, que acaba de rebre el premi Nadal per El mapa de los afectos, ha publicat sobretot poesia –nou títols des de Preparativos para un viaje (Rialp, 1995), fins a Los buenos propósitos (Visor, 2015)–, però també ha escrit diverses obres de teatre, assajos sobre el món del còmic, un dels seus objectes d’estudi acadèmic, i la novel·la juvenil El hombre de los corazones (Anaya, 2009).

Mapa de los afectos, que Merino va presentar al Nadal amb el títol provisional de Campos de fuerza, s’ha imposat a les 350 obres restants i rebrà els 18.000 euros del guardó gràcies al viatge que planteja als lectors: la novel·la té tants protagonistes com maneres de relacionar-se i sentir afectes hi ha, des de l’amor i la venjança fins a la pèrdua i la traïció. El punt de partida és la relació d’amor secreta de la mestra d’escola d’una petita comunitat rural dels Estats Units. Som a l’any 2000, i a partir d’aquí, Merino proposa un recorregut de dues dècades, fins al present, per la vida dels habitants del poble, que amaguen “misteris quotidians”. Cadascun dels periples biogràfics “es correspon amb un dels afectes” que l’autora vol explorar. Així, en un dels capítols Merino indaga en la gelosia a partir “d’una dona que sospita que una de les veïnes del poble s’entén amb el seu marit”. El to de Mapa de los afectos és proper a la narrativa de Siri Hustvedt i Lucia Berlin i a les Vides encreuades de Robert Altman, que, alhora, s’inspiraven en contes de Raymond Carver.

“Crec en la bondat, i aquest llibre és un cant a la bondat –explicava aquest dilluns a la nit–. La literatura és un espai de reflexió important, de permanència i continuïtat. Vaig créixer llegint els llibres que han guanyat el Nadal, i ara mateix recordo, entre d'altres, els de Miguel Delibes, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Carmen Laforet”.

Una poeta ensenyant com escriure literatura a Iowa

L’autora ha ambientat la novel·la als Estats Units perquè hi ha viscut durant anys: es va doctorar a la Universitat de Pittsburgh amb una tesi sobre el còmic en el món llatinoamericà, i entre el 2011 i el 2018 va fundar i dirigir el màster d’escriptura creativa en castellà de la Universitat d’Iowa. Des del 1936, la popular escola d’Iowa ha format narradors com Wallace Stegner, John Cheever, Flannery O’Connor i Jane Smiley, i poetes com Robert Lowell, Mark Strand i Louise Glück. “Als Estats Units hi ha una gran tradició de tallers literaris i de considerar l’experiència creativa com a espai tècnic de formació conjunta –opina Merino–. Al món anglosaxó agrada molt la idea de l’escriptor professional tancat a la seva torre d’ivori; els llatinoamericans, en canvi, prefereixen la idea de l’autor compromès amb la seva comunitat”.

Nascuda a Madrid el 1971, Ana Merino va créixer en un entorn on la literatura va ser molt present. El seu pare és José María Merino, narrador, poeta i acadèmic de la Real Academia Española. La seva cosina, Margarita Merino, ha publicat també diversos poemaris i viu als Estats Units. I la seva parella, Manuel Vilas, és poeta i novel·lista: el seu últim llibre, Alegría, va quedar finalista l’octubre passat al premi Planeta.