Una tria de poemes icònics de Joan Margarit

Imatges

Del llibre Llum de pluja, 1986

Als vidres negres i gebrats, la lluna
és una vella palangana blanca.
¿Ets tu l’ombra de noia somrient
que vaga sense fressa dintre meu?
Com si vinguessis des dels dies joves
fins a la cambra on he apagat el llum
per veure, al negre finestral, la lluna
com una vella palangana blanca.

Plaça Rovira

Del llibre Edat roja, 1991

Dessota els plàtans grisos,
les fulles seques, en fregar l’andana,
fan una lleu remor de bateria.
Em recorda la música al cafè
de la plaça, on la seva gavardina
deu esperar, damunt d’una cadira,
després de tant de temps, el meu amor.
Sempre he buscat una mateixa dona,
la mateixa ciutat, una mateixa història
escoltada al soroll perdut i fred
que en les llambordes fan les fulles seques.

Autoretrat

Del llibre Els motius del llop, 1993

De la guerra quedava el capot vell
d’un desertor al meu llit. De nit sentia
el tacte adust d’uns anys que no van ser
els més feliços de la meva vida.
Malgrat tot, el passat acaba sent
fraternitat de llops, melancolia
per un paisatge falsejat pel temps.
Queda l’amor -no la filosofia,
que és com una òpera- i, sobretot,
res de poeta maleït: tinc por,
però me’n surto sense idealisme.
A vegades, les llàgrimes rellisquen
darrere el vidre fosc de les ulleres.
La vida és un capot de desertor.

La llibertat

Del llibre Aiguaforts, 1995

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Vas fer tard al teu temps

Del llibre Estació de França, 1999

Vas fer tard al teu temps. Paraules dures
que sento encara com una derrota.
Però avui ja no sé de cap combat
ni quin temps era el meu. És una pena
no ser ningú, haver-se equivocat
de tren, quedar-se sense la maleta;
adormit al seient, passar de llarg
i ara trobar-se sense roba neta,
cansat, a un hotelot amb una sola
i mala estrella, que deu ser la meva.
Prescindiré de tot menys del poeta
que queda del desastre. Farem veure
que fins i tot m’he equivocat de segle:
això serà París i jo Verlaine.

Pare i filla

Del llibre Joana, 2002

Davant dels finestrals oberts al pati
ell s’adormia a la butaca,
vora el sofà on ella reposava.
El rostre de la noia, endurit per la morfina,
s’havia anat deixant el seu somriure
en les fotografies.
En fer-se fosc, la duia al pis de dalt,
tancava els porticons i la posava al llit.
Davant del sofà buit ell s’adonava
que no li quedarien prou records.
Que mai no quedarien prou records
per simular la vida.

Perdiu jove

Del llibre Càlcul d'estructures, 2005

S’arraulia en un solc i, en agafar-la,
he sentit com si fos la teva mà en la meva.
Duia taques de sang seca en una ala:
els petits ossos, com barnilles,
eren trencats per la perdigonada.
Ha provat de volar, però amb prou feines,
l’ala penjant, s’ha arrossegat per terra
fins a amagar-se rere d’una pedra.
Encara sento l’escalfor a la mà,
perquè un ser fràgil va donar sentit
a cada un dels meus dies. Un ser fràgil
que ara també és darrere d’una pedra.

Platja dels morts (Colera)

Del llibre Càlcul d'estructures, 2005

“Tus ojos me recuerdan las noches de verano”
Antonio Machado

Quan Portbou no tenia cementiri,
els duien amb la barca fins aquí.
Com les ruïnes d’una antiga església
és la platja de còdols en la nit,
tan fosca que s’hi veuen les estrelles
com les espurnes d’una soldadura.
En la remor de veus de les onades
ens ha quedat la teva mort, senzilla
com la mort d’un ocell o d’una flor.
Em recorda els teus ulls la nit d’estiu.

Saturn

Del llibre Casa de misericòrdia, 2007

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

Retorn

Del llibre Misteriosament feliç, 2008

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest petit abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmament.
Sento remors de bèsties creuant el sotabosc.
Els arbres, l’horitzó: tot és en ordre.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d’escombraries, les estrelles.

Com les gavines

Del llibre No era lluny ni difícil, 2010

Creuant els temporals
s'aprèn a planejar
sobrevolant la vida.
A avançar fent servir
la violència del vent.
Com les gavines.

Un poble

Del llibre Es perd el senyal, 2012

La mare era mestra.
Vivíem tots dos sols.
No teníem ni vàter.
Damunt la casa, les estrelles
jugant als ulls d’un nen
que seu a un orinal a fora al pati.
Humiliada i espantada.
Al migdia s’havia de tancar
a dintre de l’escola per fugir
del setge d’aquell vil
alcalde falangista de Rubí.
Vaig ser un arbust d’hivern en un racó
dels grans ulls grisos de la meva mare.

Estimar és un lloc

Del llibre Des d'on tornar a estimar, 2015

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar es un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot:d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

De senectute

Del llibre Un hivern fascinant, 2017

L’amor dels joves
no té en compte l’oblit.
Mana el futur, encara que llueix
només com un bassal en el fons del cervell.
El dolor posa ordre, sona com un avís:
és la botzina del remolcador
que ens arrossega fins a fora port.
Es paga car l’intent de destruir el dolor
perquè l’amor també és allí.
La intel·ligència és salvar-ho tot.
Que els nostres ulls llueixin, vigilants,
la seva esplèndida inutilitat.
Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.