Marion Fayolle: "No naixem verges, som un ram dels nostres avantpassats"

BarcelonaLa il·lustradora francesa Marion Fayolle (l'Ardecha, 1988) va passar bona part de la seva vida envoltada d'animals en una granja regentada pels seus avis. Aquella experiència forma part de la seva identitat, però quan es va proposar transformar-la en una creació artística, es va adonar que amb la il·lustració no en tenia prou. "El dibuix em semblava massa net i massa ingenu per explorar aquests temes", explica Fayolle, que amb La ternura de las piedras (Nórdica, 2016) es va fer un lloc com una de les autores de còmic franceses del moment, i que l'any passat va exposar al Centre Pompidou. L'artista té un imaginari singular que ha explorat a títols com Los traviesos (Nórdica, 2015) i Los pequeños (Nórdica, 2021), en què juga amb els cossos i dibuixa fills lligats als pares, nadons surant dins d'un pit i enciams que floreixen a la pelvis de les dones. Davant la impossibilitat de dibuixar sobre la seva infantesa, la dibuixant va decidir obrir-se camí en la novel·la. A De la misma madera (Nórdica, 2025), Fayolle canvia el dibuix per les paraules per parlar de com la infantesa i els llegats familiars ens defineixen.

"La meva escriptura comença com un esbós, una idea visual. El text gira al voltant d'aquesta imatge, la qüestiona i n'explica la història", assenyala Fayolle. La novel·la està feta de capítols breus que funcionen com petits flaixos sobre un paisatge. Fayolle explica el dia a dia d'una nena envoltada de germans i cosins i, a través seu, dissecciona el paper dels membres de la família en un ecosistema en què cadascú té el seu rol. "La família és un lloc de transmissió, reproducció i intimitat", afirma la creadora. Una de les idees que bateguen en el llibre és que els fills són còpies en petit dels seus progenitors, i que, sense voler-ho, n'acaben imitant els gestos, els comportaments i la manera de veure el món. "Qüestiono les parts innates i adquirides, el poder que tenim per inventar una vida diferent de la dels nostres pares. Com en els meus dibuixos, els personatges són porosos, es contagien entre ells i no tenen noms ni límits gaire definits. Són únics, però sovint es desborden d'ells mateixos. En la mateixa línia, no naixem verges; som un ram dels nostres avantpassats", diu Fayolle.

Els valors dels avis pagesos

Quan va ser el moment d'escollir un camí professional, Fayolle es va allunyar del que tenia a casa. En comptes de quedar-se a la granja, va triar dibuixar i marxar a la gran ciutat. Al llibre reflecteix aquesta opció com una alternativa, no com una ruptura. "No em vaig distanciar de la meva família per rebuig, sinó perquè em vaig sentir cridada per altres coses. Continuo donant vida a aquell lloc amb les paraules. És, més aviat, una metamorfosi", diu Fayolle. En certa manera, la infantesa és un indret recurrent en les seves creacions, perquè segueix alimentant el paisatge que la va veure créixer. "Sovint busco invocar-la i reviure-la, i els valors dels meus avis pagesos encara em serveixen de fonament", subratlla.

Els animals són els altres grans protagonistes de la novel·la, que descriu amb tendresa però sense obviar-ne la salvatgia i la crueltat. El contacte constant entre els seus cossos i els de les persones els converteix a tots en criatures que comparteixen espai i vida. "La novel·la no és una història purament autobiogràfica, sinó una eina per convocar imatges, superposar identitats, mirar una família a través de la transparència i jugar amb analogies —diu Fayolle—. Vaig escriure-la basant-me en aquesta connexió amb el paisatge i amb les vaques que vaig sentir durant la meva infantesa".