Mario Vargas Llosa: “Un país no se’n va a la porra en un dia”
L'escriptor publica 'Tiempos recios', sobre el cop d'estat militar del 1954 a Guatemala
Madrid“A 'Tiempos recios' parlo d’una Llatinoamèrica odiosa, menyspreable i amb violència que és la dels dictadors –comentava Mario Vargas Llosa ahir al migdia, durant la presentació a la Casa Amèrica de Madrid de la dinovena novel·la de la seva trajectòria–. Afortunadament, avui les dictadures militars ja no existeixen, encara que en quedin d’ideològiques, com les de Veneçuela, Cuba i Nicaragua, i també quedin democràcies imperfectes impregnades de populisme”.
Publicada a Alfaguara aquesta setmana –la primera edició és de 180.000 exemplars–, 'Tiempos recios' s’aproxima “al que va passar a Guatemala amb la caiguda de Jacobo Árbenz, que va tenir una gran repercussió a tot el continent”. El cop d’estat del 27 de juny del 1954 per enderrocar el suposat “defensor del comunisme” va ser dirigit pel govern dels Estats Units a través de la CIA i la United Fruit Company, una “empresa platanera que s’estenia per tot Centreamèrica, el Carib i Colòmbia”. Encapçalada per unes paraules de santa Teresa d’Àvila (“Eran tiempos recios!”) i unes altres de Winston Churchill (“No vaig sentir a parlar d’aquest maleït lloc anomenat Guatemala fins que vaig tenir 79 anys”), Vargas Llosa s’aproxima a les conseqüències del canvi de règim: el país va passar a ser controlat pel coronel Carlos Castillo Armas fins que va ser assassinat al palau presidencial tres anys després.
Revolucionaris convertits en dictadors
“Tret de casos excepcionals, un país no se’n va a la porra en un dia –va dir l’escriptor–. A Llatinoamèrica, el procés d’independència va estar mal fet. Va permetre descobrir que els mateixos revolucionaris volien ser dictadors dels països que havien alliberat”. No és la primera vegada que els dictadors preocupen al premi Nobel de literatura 2010. Gairebé dues dècades després de La fiesta del chivo (Alfaguara, 2000), sobre Rafael Leónidas Trujillo i la República Dominicana, Vargas Llosa observa ara les transformacions a la dècada dels 50 del segle XX. “La nostra responsabilitat en el fracàs de Llatinoamèrica va ser enorme. Els que van fracassar no van ser els dictadors, sinó nosaltres. Tenir consciència d’això obre una gran oportunitat”.