BarcelonaPer a Maria Barbal (Tremp, 1949), ser escriptora i fer d'escriptora no és el mateix. "Mentre faig promoció de l'última novel·la publicada, en realitat no soc escriptora sinó que estic fent d'escriptora. En canvi, quan estic sola i m'enfronto amb les paraules, aleshores sí que soc escriptora", explica. L'autora, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2021, s'ha confrontat amb totes aquestes contradiccions a través del personatge de l'Anton Bellart, el protagonista de la seva darrera novel·la, Peripècies (Columna / Destino). El llibre, que es posa a la venda aquest dimecres, arrenca amb Bellart a la universitat, quan s'encamina cap a una professió però descobreix que el que més l'apassiona és fabular i escriure. "El que ell viu ho han pogut viure molts escriptors, però no necessàriament tot ni de la mateixa manera", diu Barbal.

Peripècies combina la ficció amb els pensaments de l'escriptora al voltant de la tasca literària i el procés creatiu. "Per a mi, l'escriptura és un diàleg entre el meu interior, els meus pensaments, i l'exterior, allò que viuen les altres persones. Els fets que narro ens connecten amb temes universals com l'amor, la culpa i la confiança en un mateix", assenyala. Com gestiona la rebuda dels llibres? Com es pren els comentaris negatius sobre la seva obra? "La lectura és un acte personal d’afirmació de qui llegeix", afirma Barbal, que lloa els clubs de lectura perquè diu que "són, probablement, la millor oportunitat per sentir opinions que acostumen a ser sinceres".

I què passa amb l'èxit al món literari? Barbal va triomfar amb Pedra de tartera (1985) i ha estat traduïda a desenes de llengües, entre les quals hi ha l'anglès, l'alemany i l'hebreu. "És un efecte tobogan. Tens èxit, després passes bruscament al fracàs i tot seguit tornes a remuntar. Aquesta inestabilitat pot afectar molt certes persones, sobretot si la gran preocupació és econòmica i el llibre no es ven", subratlla l'escriptora. Ella considera que la seva trajectòria "és positiva", sobretot tenint en compte que va començar a escriure en català sense haver-ne après a l'escola. "L'èxit de Pedra de tartera ha fet que tot el que ha vingut després fos un petit fracàs. Fa molts anys que tinc assimilat que, molt probablement, res del que escrigui arribarà al nivell d'aquell llibre", afegeix.

Mirar cap al passat

La història de l'Anton Bellart reflecteix la solitud del procés creatiu i les dificultats per fer encaixar la vida familiar amb la d'escriptor. "Ser escriptor és poc productiu i pot comportar problemes familiars. No hi ha una solució, cadascú ha de buscar com anivellar-ho de la millor forma possible", destaca Barbal. També retrata, amb una mirada crítica i una bona dosi d'ironia, els oficis del món literari. "Reconec que no he tractat bé ni els editors ni les agents literàries al llibre, però no apunto a ningú en particular. Són col·lectius molt amplis que es van renovant", destaca Barbal, que assegura que després d'aquest llibre s'ha quedat "una mica més tranquil·la" perquè hi ha pogut bolcar allò que li passava pel cap. "Amb la meva edat tinc una perspectiva que més aviat mira cap al passat. Això m'ha ajudat a revisar el llibre", afegeix.

Després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Barbal va sentir que el reconeixement era "un colofó" a la seva trajectòria. Tot i això, diu que mai ha tingut ganes de plegar, "tampoc quan una novel·la no ha anat bé" o quan un llibre que ella considerava un treball reeixit no ha estat rebut amb entusiasme pels lectors. "Aquella frustració me l'he anat empassant. És necessari per tirar endavant", diu l'autora, que posa com a exemple el rebuig per part de certs lectors quan va decidir deixar d'ambientar les seves històries al Pallars: "L’escriptor, encara que li surti malament, ha de fer el que vol fer". Ara segueix amb la mateixa filosofia i assegura que té previst seguir sent i fent d'escriptora durant una bona temporada.