BarcelonaAlasdair Gray parlava amb l’empenta de qui ha estat capaç de reviscolar la literatura al seu país, Escòcia, tocant pràcticament tots els gèneres: la prosa de ficció i autobiogràfica, el teatre, la poesia i fins i tot la traducció. “Quins plans tinc ara? Estic acabant l’Infern de Dante Alighieri”, deia el 2013, al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, com qui no vol la cosa. Raig Verd havia publicat recentment un dels seus millors reculls de contes, Històries inversemblants, en general (1984), poc després de la que molts consideren la seva obra mestra, la novel·la Lanark (1981), també disponible en català, en aquest cas a Marbot.

Com si fos un dels centenars de personatges que havia ideat des de la dècada dels 70, Gray va morir diumenge passat a Glasgow, el dia després de fer 85 anys. No només va poder veure publicada la seva traducció de l’infern dantesc, sinó també del Purgatori, ara fa uns mesos. (Haurà tingut temps de completar la Divina Comèdia? Només li quedava el Paradís.)

“Des de ben petit, els pares em van estimular la imaginació i els semblava bé que escrigués i pintés, però també em van repetir moltes vegades que a Escòcia era impossible viure del teu art”, explicava Gray. Molt abans de convertir-se en un dels pares de la renaixença literària escocesa –que ha comptat, més endavant, amb noms com Irvine Welsh, James Kelman, Val McDermid, Ian Rankin i Don Paterson–, Alasdair Gray es va decantar pels estudis d’art i es va especialitzar en la pintura mural, que es pot veure, entre d’altres llocs, a l’església d’Òran Mór i a l’estació de metro de Hillhead, totes dues a Glasgow.

Va ser amb la inclassificable i torrencial Lanark que va aconseguir convertir-se en figura de culte al seu país. Arran de la publicació d’aquesta novel·la, Anthony Burgess va descriure Gray com “el més gran escriptor escocès des de Walter Scott”. Des de llavors, la seva trajectòria es va consolidar amb més novel·les, com ara Vestida de cuero (1990) i ¡Pobres criaturas! (1992) –totes dues a Anagrama– i llibres de contes com The end of our tethers (2005). “Em temo que la bestialitat ha acabat sent el meu fort”, afirmava el 2013, fent un balanç irònic de la seva literatura, que ja ha passat a la història gràcies a una imaginació sense límits i a un sentit de l’humor extravagant i tendre.