“Escriure sobre el que em fa por em calma”

BarcelonaDurant l’última dècada el premi Goncourt -un dels més veterans del món- ha propulsat tant a França com internacionalment l’obra d’autors com Mathias Énard, Pierre Lemaitre, Éric Vuillard, Marie NDiaye i Leila Slimani. Una dolça cançó es va emportar el guardó el 2016, i des d’aquell moment la seva jove autora ha pogut viure només dels llibres que escriu. Nascuda a Rabat el 1981 però instal·lada a París des que hi va anar per estudiar-hi ciències polítiques al final de la dècada dels 90, Slimani ha venut més de 600.000 exemplars de la seva novel·la, de la qual s’han venut els drets de traducció a 40 llengües: en català la va publicar Bromera, traduïda per Lluís-Anton Baulenas, i en castellà se n’ha ocupat Malika Embarek per a Cabaret Voltaire.

“És una novel·la que barreja diversos gèneres: hi ha una mica de thriller, un doble crim, molta psicologia i voluntat literària”, explica l’autora. “No em sorprèn que m’hagin demanat d’intervenir en un festival de novel·la negra: la gran investigadora del llibre, en aquest cas, soc jo, l’escriptora que s’ha volgut aproximar a dues mares molt diferents, la Myriam i la Louise”. Slimani parlarà d’ Una dolça cançó avui a les 12.30 h a l’Aribau Multicines, acompanyada per Toni Hill i Esther García Llovet, tots tres moderats per Llucia Ramis. “El punt de partida del llibre va ser la lectura d’un article sobre una mainadera que havia assassinat els fills de qui tenia cura en un pis de Nova York -recorda-. Això va ser el 2012. Jo encara treballava a la revista Jeune Afrique i estava a punt de prendre la decisió de convertir-me en autònoma i dedicar-me a fer novel·les”.

Prohibir el sexe per estimular-lo

Una dolça cançó comença amb l’atac d’una mainadera a dos nens, l’Adam i la Mila. Són els dos fills de la Myriam, que un bon dia decideix reprendre la feina d’advocada, després d’uns anys dedicats només a tenir cura dels fills, mentre el marit ha continuat treballant de tècnic de so. “Perquè ella pugui recuperar la vida professional han de contractar una mainadera que passi el dia amb les criatures -explica-. Abans de fer el llibre vaig passar pel mateix procés de tenir una mainadera a casa una temporada. La relació amb ella era complicada, perquè havia de confiar-hi però també calia posar-li uns límits. En el meu cas, a més, se m’emportava fins als anys que vaig passar a Rabat: de petita havia tingut una mainadera a casa i va ser una experiència difícil”.

Filla d’un alt funcionari i d’una de les primeres metges del Marroc, Slimani es va criar en un país on les pel·lícules costaven d’entendre: “Les passaven sense les escenes de sexe, i també n’eliminaven els petons -diu-. Eren temps de Hassan II, un context gairebé dictatorial. El lleure no estava ben vist i la vida era bastant avorrida”. El nou monarca, Mohamed VI, va obrir el país durant la primera dècada del segle XXI. “Hi va haver un esclat sobretot musical, però també literari i cinematogràfic -explica-. Després de les primaveres àrabs l’islamisme es va imposar”. La complexa situació de les dones al Marroc ha motivat l’assaig Sexo y mentiras (Cabaret Voltaire, 2017), on parla de les relacions extramatrimonials, de la pèrdua de la virginitat, de la prostitució i dels avortaments. “Com més es prohibeix alguna cosa més t’obsessiona -diu-. Aquesta és la paradoxa que vaig viure de jove i en la qual es viu ara al Marroc i en molts altres països de l’entorn àrab”.

Des que va publicar Dans le jardin de l’ogre el 2014 -al març a Cabaret Voltaire- Slimani s’ha especialitzat en descriure dones inquietants: el seu debut estava protagonitzat per una jove nimfòmana, i Una dolça cançó mostra una mainadera que embogeix a poc a poc, fins que comet un crim. “Escriure sobre el que em fa por em calma -diu-. Les violacions, els nens morts, les addiccions... aproximant-m’hi supero el temor que algun dia em pugui passar res dolent”.