BarcelonaL’arquitecte i galerista Lanfranco Bombelli (Milà, 1921-Cadaqués, 2008) és conegut a Catalunya sobretot per les cases que va fer a Cadaqués amb el seu soci Peter Harnden i per la pionera galeria Cadaqués, que continua en actiu amb el galerista Huc Malla. Així i tot, a partir de la seva vida i la seva trajectòria es podria escriure una novel·la: la seva formació com a arquitecte va quedar interrompuda arran de l’auge del nazisme, així que va haver de fugir a Suïssa, on va ser acollit com a refugiat polític. A Suïssa, on hi havia la família, va continuar els seus estudis i va conèixer el pare de l’art concret, Max Bill. Més endavant, abans d’establir-se a Barcelona i a Cadaqués als anys 60, va exercir des de París com a arquitecte i coordinador de les exposicions del Pla Marshall, on va conèixer Peter Harnden. El llegat de Bombelli és conegut gràcies a exposicions com les que li van dedicar la demarcació de Girona del COAC, el Museu Reina Sofia i el Macba. També pel llibre del també arquitecte Marc Arnal L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués (Comanegra). 

Ara el poeta, assagista i "traficant d’idees" Vicenç Altaió ha fet una aportació extraordinària sobre Bombelli amb el llibre El radar americà. Arquitectura, art, comunicació visual i Guerra Freda, publicat per l’editorial Galàxia Gutenberg. El llibre és fruit de “trenta anys de curiositat intel·lectual, tres anys de recerca i dos d’escriptura”, com afirma el mateix Altaió, durant els quals va tenir accés als arxius personals de l’arquitecte, encara en mans de la família. “Vaig conèixer Lanfranco Bombelli i la galeria Cadaqués el 1992, i vaig quedar parat que en un lloc apartat com aquell hagués pogut mostrar un repertori d’artistes internacionals de la qualitat i la magnitud de Marcel Duchamp, Richard Hamilton, Dieter Roth i Bruno Munari”, diu Altaió.

De la Guerra Freda al naixement de la fira Arco

El radar americà és un llibre amb moltes capes: Altaió el qualifica de “biografia política” de Bombelli, i és capaç d’anar dels detalls més petits i locals a fer un fresc de la història política i cultural des dels anys 40 fins als primers anys 80, quan tanca el relat amb la feina que Bombelli va fer com a assessor internacional de la nounada fira Arco, nascuda el 1982. “A partir de la mort de Bombelli em vaig adonar que en la construcció de l’imaginari del patrimoni cultural català la presència de figures com ell mateix i els artistes que va exposar no quedaven assumits en el nostre corpus canònic, i crec que ens equivocàvem”, adverteix Altaió.

En la segona part del llibre, Altaió aborda el “naixement d’un món modern” després de la Segona Guerra Mundial, dins del qual Lanfranco Bombelli treballa per al món del comerç, amb fites com els pavellons nord-americans de la fira de mostres de Barcelona. Bombelli va participar en un congrés d’Aspen. En el del 1963, una part de la intel·lectualitat americana relacionada amb la política havia analitzat per què els Estats Units estaven tan mal vistos a Europa. "La Bauhaus a l’exili retorna a Europa després de la Segona Guerra Mundial i implanta un nou model anomenat «occidental» que és Europa-Amèrica, on forma i funció desenvolupen un capitalisme nou, basat en la multiplicació d’un producte: converteixen les taronges de València en un packaging, les fulles de tabac en cilindres i les gallines del neorealisme italià en cubs de sopa. Tot és consumible, tot es consum d’una manera popular, i tot es converteix en objecte d’art", explica Altaió. Tot això va acabar amb l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy i quan els Estats Units, en comptes de defensar la democràcia, “apliquen les dictadures als països llatinoamericans”, com adverteix l’autor.

De les cases que Bombelli i Harnden van fer a Cadaqués, Altaió apunta que les van fer per a “gent que havien treballat amb ells” en les oficines proamericanes i per a “liberals europeistes” que es van fusionar amb la Gauche Divine. Entre aquestes hi ha la de l’escultora i col·leccionista Mary Callery, que Altaió identifica com una jove anònima retratada per Man Ray a París. “Peter Harnden va actuar com a poeta de l’arquitectura i Bombelli com a arquitecte que aplica l’art concret a l’arquitectura, buscant l’harmonia en una casa a través de la matemàtica”, conclou Altaió.