Ken Follett s'endinsa en el misteri de Stonehenge
L'autor gal·lès torna a les llibreries amb la novel·la 'El cercle dels dies'
LondresQui, com i per què es va construir Stonehenge? El famós cercle megalític de la plana de Salisbury, al sud-oest d'Anglaterra, és el centre d'interès de la nova novel·la de Ken Follett (Cardiff, 1949). Tot i que l'autor es prepara per a una gira de promoció que el durà a partir de la setmana vinent pels Estats Units, França, Alemanya, Itàlia i Espanya, havent passat ja per Dinamarca, aquest dilluns ha desvelat a la capital britànica algunes de les claus i les motivacions per escriure El cercle dels dies (Rosa dels Vents, amb traducció al català de Mireia Alegre Clanxet i Imma Estany Morros), que el 23 de setembre arriba a les llibreries catalanes.
Follett ha escrit sobre ponts, catedrals, la Segona Guerra Mundial i la geopolítica del present. "Què l'ha dut a deixar-se atrapar per un lloc recurrent per a la literatura anglesa, des de Thomas Hardy fins a William Blake?", li demano durant la conferència de premsa. Per què s'hi ha interessat, què el fascina de Stonehenge?
"Quan hi ets, envoltat per aquelles pedres enormes, sents una presència molt rellevant. És la construcció humana més antiga d'aquest país i de l'Europa occidental. Probablement és la cosa més antiga que pots tocar [ell sí, però el visitant habitual no]. L'atracció per les grans construccions del passat, com les piràmides o Stonehenge, no és només una qüestió d'interès històric. Hi ha alguna cosa en elles que captiva profundament la nostra imaginació, un enigma que va més enllà de les explicacions convencionals. I quan la gent comença a interessar-se en aquestes meravelles, sorgeixen inevitablement les preguntes". Que són les qüestions referides al començament, potser la més important de les quals és per què: "Stonehenge podria ser un temple religiós, un mercat, però també un calendari. Potser adoraven un déu solar; potser era un mercat d'intercanvi; no tenien diners, però sí objectes per bescanviar, o potser utilitzaven les pedres per comptar els dies de l’any. Trenta pedres alçades en cercle: podien representar les setmanes de l’any o els dies d’un mes. És fàcil imaginar com mantenien el compte movent un objecte, un gerro de terrissa, davant de cada pedra, dia rere dia".
En tot cas, és important admetre, diu Follett, que en aquest cercle màgic "t'envaeix una profunda sensació de respecte i fascinació". "L'escala de l'obra –segueix–, la seva antiguitat i el misteri que l'envolta ens fan sentir una cosa molt semblant a la por reverencial. És aquesta emoció, aquest moment de connexió amb un passat monumental, el que possiblement és l'aspecte més important i durador de la fascinació humana per aquest lloc".
El mateix mètode de sempre
Follett treballa sempre igual. Un mètode quasi més científic –o periodístic– que literari, almenys en la primera fase. Entre sis i vuit mesos d'investigació inicial, lectures i consultes amb tota mena especialistes, desplaçament sobre el terreny on té lloc la història i l'escriptura, en paral·lel o al final d'aquest període, d'un esquelet d'unes 50 pàgines. Després, treball de redacció i primer esborrany. Comentaris de lectors coneixedors de la matèria i redacció final, que en el cas d'El cercle dels dies va enllestir fa un any. Des d'aleshores que ja treballa en un altre projecte: "No en parlo públicament perquè el meu editor i el meu agent m'ho tenen prohibit". Cada obra seva s'esdevé un molt ben coreografiat llançament comercial.
Un dels dos grans personatges de la història és el Seft, un enginyer que ha de resoldre els reptes que suposa el desplaçament dels enormes blocs de pedra des de Westwood, a l'oest del comtat de Wiltshire, que es troba a uns trenta quilòmetres d'on s'aixeca el monument. "Sense la roda, sense bèsties de càrrega, tot plegat va ser un assoliment extraordinari i molt difícil per a la gent de l’edat de pedra", diu Follett.
L'altre gran personatge és la Joia, "una jove carismàtica, del tipus de persona que quan diu «Va, anem tots a Westwood a buscar una pedra gegant i portem-la aquí», la gent respon: «Sí, sí, hi anem demà»". Però a diferència del que suposaria un lector habitual de les seves històries, la Joia i el Seft no mantenen una relació amorosa. Perquè potser per primera vegada –i ni el mateix Follett ha sabut respondre si és així– l'autor ha escrit sobre una relació lesbiana.
Les teories més recents amb relació a Stonehenge indiquen, fins i tot, que algunes de les pedres del monument provenen d'Escòcia, cosa que faria encara més extraordinari el desplaçament de l'anomenat Altar, de sis tones. Des d'Escòcia o des de Westwood, o des de Gal·les, els "éssers humans que les van desplaçar van subjectar cordes a les pedres; cordes fetes amb lianes de mare-selva. Però devia caldre molta gent per moure’n una de sola. Pesaven 25 tones. Els experiments d’arqueologia recreativa han provat que feien falta unes 200 persones per arrossegar cada bloc". Cosa que demostra, per al novel·lista, que Stonehenge va ser un "projecte col·lectiu molt important". Només cal tenir present que l’estructura original del monument és molt més imponent que la ruïna actual: hi havia 30 pedres alçades en cercle i 30 llindes al damunt, més 15 pedres al centre. En total, 75 blocs gegants. "Era un projecte de llarg abast i havia d'haver-hi un moviment social formidable", diu.
Però El cercle dels dies no és un relat d'enginyeria sobre la construcció del temple o del calendari o del mercat. Com fa sempre Follett, amb un llenguatge senzill, fàcil de llegir i traduir –"Que fa que per les meves històries s'interessin tant el públic de la Xina com el dels Estats Units", diu l'autor–, aquest és un relat sobre què és rellevant per als éssers humans al llarg de la història: amor, mort, violència, capacitat de superació, por al fracàs, com guanyar-se la vida… Des d'aquest punt de vista, potser l'edat de pedra no és tan diferent del segle XXI, i El cercle dels dies no és tan lluny d'Els pilars de la Terra.