Barcelona"En Josep Maria tenia una idea claríssima del que ha de ser un funeral. Que ningú aplaudeixi en cap moment, no és un espectacle. El millor que pots fer és el mateix que el mort: callar", recordava Isabel Martí al començament de la cerimònia en record de l'escriptor, celebrada aquest migdia al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Espinàs va demanar a l'amiga i editora –tots dos van fundar La Campana el 1985– que fos ella qui conduís l'acte. "No sé si ho faré prou bé", s'excusava.

Durant l'hora i mitja que ha durat la cerimònia, tothom ha respectat la voluntat de l'autor en relació amb els aplaudiments. Però, de silenci, n'hi ha hagut més aviat poc, perquè hi han intervingut una desena de personalitats, parents i amistats del difunt. El colofó final han estat unes paraules i cançons enregistrades pel mateix autor el 2014. "Cal evitar qualsevol sensació de transcendència", demanava Espinàs abans de cantar tres cançons acompanyat al piano per Francesc Burrull. "Allò que és important només dura un instant", entonava l'escriptor, en la seva popular versió en català d'As time goes by. Just després, en ple mes de febrer, ha sonat Summertime, potser per donar una mica d'escalf als presents.

Viure amb les mans plenes

Abans del final –emotiu i atrevit, si no fossin dos adjectius que l'autor hauria criticat– han anat desfilant els participants. Tots han sabut compartir, majoritàriament amb aquella tendresa que Espinàs havia defensat al llarg de la vida, algun record en relació amb l'escriptor. "A la vostra generació us va tocar viure el naufragi, però amb quina determinació vau salvar els mots –ha dit Antoni Bassas, amb qui Espinàs va compartir més d'una dècada de ràdio–. Has viscut 95 anys amb les mans plenes. 'Molts anys plens d'afanys'", ha afegit, en relació amb l'himne del Barça, amb lletra seva i de Jaume Picas. "Espinàs no programava ni la mirada ni la vida. Més enllà de l'obra que deixa, que és immensa, ha tingut una actitud imprescindible: fugir de la pretensió i els prejudicis", ha afirmat Mònica Terribas, que els anys 80 –quan encara estudiava– va enviar unes quantes cartes a l'escriptor des d'Escòcia.

També Eva Piquer es va posar en contacte amb Espinàs fa molt de temps. "Volia que em parlés dels crítics, però ell no en tenia una gran opinió –ha dit–. Li feia gràcia que a vegades esmentaven com a influències seves autors i obres que mai no havia llegit. En Josep Maria mai no parlava de l'obra. Animava els joves a escriure. «Tu escriu», et deia, «i ja veurem si ets un escriptor fet, per fer o desfet»".

Camins que fan pujada

Salvador Cardús ha remarcat "la independència personal i la insubornable llibertat de pensament" de l'autor: "Parlava sense embuts i això el feia amablement incòmode". Bernat Dedéu ha volgut anar més lluny: "Els seus llibres i articles connecten amb un país i una llengua que no tenen límits. Catalunya, en canvi, l'ha volgut folkloritzar com un pastoret de la literatura. Tots hem vist el mausoleu que li han fet els illetrats cretins de la Generalitat". Una mica abans, Xavier Antich, president d'Òmnium Cultural, ha recordat que "els camins que més agradaven a Espinàs són els que fan pujada". I ha assegurat, també, que "no estimava la glòria, sinó la gent".

Potser per això ha valgut tant la pena escoltar les paraules emocionades de la Carme, del restaurant Lázaro, on Espinàs havia dinat tantes vegades ("tothom que hi entrava, tingués les idees que tingués, anava a saludar-lo", ha dit), de dos dels millors amics de l'escriptor, en Carlos i la Dori, que va conèixer en un dels viatges a peu a la Llitera, quan eren nens, i les lectures sòbries de la neboda, un net i un dels fills. Noemí Espinàs ha llegit un text de l'autor sobre la pèrdua de memòria: "S'asseca la pica on flotava, feliç, la meva història". El seu net Ricard, informàtic i activista independentista, ha recordat que sempre n'admirarà "el saber estar, la conversa culta, les respostes refinades i correctes". I el seu fill Josep ha llegit un text del 2003 on l'autor es preguntava què passaria si tingués una trombosi i no se'n sortís: "Us toca viure les vostres vides. Us toca ser feliços".

La cerimònia de comiat del pare, de l'avi, de l'amic i de l'autor admirat havia arribat gairebé al final. Llavors, tots els presents han pogut retrobar la gràcia i l'atreviment de Josep Maria Espinàs durant uns minuts, gràcies a la seva veu suau i tremolosa. I l'han pogut tornar a sentir cantar: "Me'n vaig a peu, clopin-clopant, seguint el sol, seguint el vent. Me'n vaig a peu..."