BarcelonaEl seu posat era de senyor flegmàtic que caminava pel món, observant. S’havia fabricat aquesta imatge antiintel·lectual, perfectament falsa. Rere l’aparença d’home de carrer tranquil hi bategava la passió constant, el neguit permanent del grafòman de pipa i Olivetti 46, de qui volia seduir els lectors cada dia, amb cada tecla que polsava, en cada frase, cada article, cada llibre. No podia parar de rumiar, no va parar mai d’escriure, de xerrar amb els amics i amb els desconeguts. De pensar a través d’una mirada múrria i sàvia de "prosador" –així es definia– gens prosaic.

Durant uns anys vaig poder compartir taula en unes quantes ocasions amb ell i Isabel Martí, la seva fidel editora i amiga, al restaurant de l’Eixample Casa Lázaro, ja desaparegut. Era com una cerimònia que el Josep Maria devia preparar amb cura: el menú, les idees, les anècdotes, les novetats... Fins i tot diria que els girs improvisats estaven perfectament apamats. Perquè aquest era el seu secret, fer passar per natural el que era sàviament artificial, reflexionat fins al més mínim detall. Així vivia, així parlava i així escrivia. Teatre del bo. Rere la naturalitat de la seva prosa en aparença senzilla hi havia un esforç ingent, un estil molt assajat, decantat al llarg dels anys. En Espinàs tot era fàcil, però res no sorgia a l’atzar ni de la improvisació. Com no podia ser d’una altra manera, l’observador dels altres també s’observava a si mateix, cuidant amb meticulositat la seva figura de raonable Quixot que lluitava, sense estridències, contra uns estimats molins quotidians, invisibles al comú dels mortals.

Era l’articulista que se sortia de l’actualitat, que mirava les persones i les coses i les descrivia amb precisió quirúrgica, com un entomòleg que converteix els insectes en éssers únics, increïbles. L’insecte érem tots nosaltres: els homes i les dones, amb els nostres comportaments conscients i inconscients. Treia suc de la més petita anècdota, convertia qualsevol gest, qualsevol fenomen humà natural o artificial, en una amable i heterodoxa teoria per fer-nos pensar, per allunyar-nos de l’obvietat dels propis prejudicis sumaris. Començant pels seus.

De la mateixa manera que inicialment havia partit de la prosa planiana fins a destil·lar un estil i un univers propis, alguns van inspirar-se en Espinàs. Penso que el més notable dels seus successors va ser Carles Capdevila, també capaç de convertir en article qualsevol fet quotidià, qualsevol vivència. L’un i l’altre abordaven la política agafant-hi distància escèptica, sense enfangar-se, reticents al poder. Gelosos de la seva llibertat individual, van posar grans dosis d’intel·ligència i lucidesa per bastir un retrat humà del seu temps, una mica balzaquians, incontinents, realistes, amb vocació de registrar el batec de la societat que els va tocar viure. També una mica montaignians, amb el seu jo per davant, construint-se i construint-nos.

Amb l’Espinàs, doncs, perdem algú que ens ha explicat el batec diari de la Catalunya democràtica i feinera, sense focs d’artifici, lluny de conxorxes de saló i de radicalismes incendiaris, a peu de carrer, de camí i de sentit comú. La seva sempre serà la Catalunya del seny atrevit.