Jordi Llovet: "Vivim en un país que menysté l'educació"

BarcelonaJordi Llovet obre la porta del pis de l’Eixample on ha passat el confinament llegint només “edicions dels segles XVII i XVIII”. L’acompanya el seu gos, que tot i dir-se Fidel és femella. Acompanyat del guardià de la casa, ens permet passejar la vista uns segons pels milers de volums que guarda a casa. “Vaig decidir quedar-me aquí, a Barcelona, perquè hi tinc els llibres bons i hi ha més hospitals i cementiris que a Verges”, explica, abans d’ensenyar-nos una pila considerable de llibres que ha seleccionat per donar a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que anirà rebent el seu fons personal gradualment: per ara, l’integren prop de 40.000 volums. “No m’agrada cuinar ni menjar, m’ho he gastat tot en llibres”, admet mentre es deixa fotografiar i es prepara per començar l’entrevista. La conversa sobre Els mestres (Galàxia Gutenberg, 2020) serà tan agradable que al final, quan és hora de marxar, la gossa Fidel ens saltarà al damunt i provarà de mossegar-nos una cama per evitar que ens en anem.

Quan arribem al final d’Els mestres i en llegim el postfaci veiem que aquest llibre ha sigut possible gràcies a la insistència de dos amics, l’editor i crític literari Ignacio Echevarría i l’editor i traductor Andreu Jaume.

Tots dos van ser deixebles meus: són molt fidels i m’estimen. Vaig decidir-me a escriure aquest llibre perquè vaig entendre que era una obligació moral per part d’algú que ha tingut mestres tan extraordinaris. Com ells ja no n’existeixen. Cal estar agraït a qui t’ha ensenyat coses, i en aquest sentit el llibre és un homenatge als cinc mestres que he tingut: Batllori, Blecua, Riquer, Valverde i Comas.

Deies que com ells ja no n’hi ha, de mestres.

Aquest és el segon element del llibre. Volia explicar als lectors que hi havia un panorama extraordinari d’ensenyament universitari tant a Barcelona com a la resta d’Espanya –i en molts llocs de tot el món–, però això ha desaparegut. Una de les raons per les quals ha passat és pels “sous de misèria dels professors associats”, i en aquest punt cito el ministre Manuel Castells. Aquest problema s’ha de solucionar invertint molts diners en l’educació. Hi havia un ministre anglès que deia: “L’educació és molt cara, però la ignorància encara surt més cara”. Això és el que passa a Espanya!

Ha passat gairebé una dècada des d''Adéu a la universitat’ (Galàxia Gutenberg, 2011).

Podria fer estudis sobre Flaubert, Hölderlin o Kafka, que són autors que conec molt bé, però no m’hi poso perquè no tindria lectors, a Catalunya, això. Catalunya està molt entotsolada amb la literatura pròpia, ara. Només cal que preguntis en una llibreria com es venen les traduccions de gran literatura estrangera al català. Es venen molt poc, esclar. Com que no s’han ensenyat al col·legi, no es compren. Aquest és un altre problema: l’assignatura que es fa ara és Llengua Catalana i Literatura, en comptes de Llengua i Literatura catalanes. El canvi de nom es va fer amb tota la intenció. Des que hi ha tant de moviment pel món –aproximadament des de fa dos segles–, la literatura és un tot que passa per les diverses nacions sense que estigui impregnada necessàriament de nacionalisme.

Encara tens el projecte de les obres completes de Kafka en curs.

Això sí, i si algun dia faig una edició de Hölderlin hi afegiré un estudi, però llibres sencers sobre aquests autors no es vendrien. Catalunya ha deixat de ser una societat literària. Havia existit, sí, en temps del Noucentisme, a través de les tertúlies, els cafès, les revistes i la crítica literària. La conseqüència va ser que Riba va traduir Poe i cinquanta coses més, Carner es va ocupar de Dickens... i un llarg etcètera. Eren temps oxigenats i europeistes, a Catalunya. Els llibres que es publicaven als anys 20 i 30 des de la Llibreria Catalònia, la Biblioteca Literària i altres editorials es venien perfectament bé. Això va tenir un epígon més endavant [anys 80] amb dues col·leccions, les Millors Obres de la Literatura Catalana i les Millors Obres de la Literatura Universal, però la col·lecció de traduccions estava mal editada, perquè la majoria eren antigues i no estaven treballades de nou. Quan Josep Maria Castellet va engegar les Millors Obres de la Literatura del segle XX va estar millor, perquè la majoria eren traduccions noves de textos contemporanis. Aquests llibres contemporanis interessen més als lectors que les literatures antigues, que demanen més d’esforç. Però jo m’he dedicat als estudis literaris fins a la meitat del segle XX, quan moren Thomas Mann el 1955 i Carles Riba l’any 1959. Per al lector, tot això és arqueologia. Museografia. Publiques una nova traducció com la de Les flors del mal, de Baudelaire, i no la compren. El país està desliteraturitzat.

Diries que és un problema només de Catalunya o que comparteix amb la resta d’Espanya i d’altres països?

El comparteix amb Espanya, sí, però a tot arreu no és així. Cada país publica la seva literatura i també traduccions. Els anglesos tenen una literatura tan fastuosa des de fa segles que no els cal traduir gaire o gens. Els francesos també, però tradueixen més. Vivim en un país que menysté l’educació o que orienta molt malament l’educació literària dels estudiants. El projecte de l’actual Consell de Lectura neix amb uns criteris aberrants. Esborronadors.

Arrencarà tres anys després de quan es va anunciar, lligat al Pla Nacional de la Lectura impulsat per la Generalitat de Catalunya.

S’han passat tres anys pensant en una altra cosa. Tinc molt de respecte per les opinions nacionalistes i independentistes. També per les federalistes i la resta d’opcions polítiques. En aquest sentit, el que ha de fer la gent és informar-se i votar. Pel que fa al Pla Nacional, no crec que calgui preocupar-se per les lectures de la gent gran. Si els han educat de joves, entre els 12 i els 17 anys, a llegir bona literatura, si els ha agradat, en llegiran sempre. Els passen uns textos que els fan avorrir la literatura per sempre més. La literatura és una cosa per distreure’s, no ens enganyem. També educa, esclar, però bàsicament és una distracció per quan no hi havia res més que això, ni cinema, ni televisió, ni tot el que va lligat a les noves tecnologies. Hi ha països que lluiten contra les distraccions que representen aquestes noves tecnologies i altres que no. El nostre forma part dels que no hi han lluitat. El conseller Maragall volia que cada estudiant tingués un ordinador a l’aula. Jo, si hagués estat conseller, hauria preferit que en comptes d’ordinador cada estudiant tingués una biblioteca personal d’una vintena de volums. No es pot edificar una cultura i una civilització nacional només en el passar-s’ho bé. Cal educar bé en matèria filosòfica, política i literària. I també en ciències, per descomptat: matemàtica, física, química...

Els mestres torna a ser una defensa del valor de les humanitats.

És que no són cap bagatel·la! Si Alemanya no hagués fet tot el programa educatiu de discussió de tot el que van representar la Segona Guerra Mundial, Hitler i l’Holocaust, com que els alemanys tenen una passió militarista i imperialista molt curiosa, hauríem pogut veure perfectament una Tercera Guerra Mundial. Per què no s’ha donat? I per què no hi hem vist enormes moviments neofeixistes? Perquè els han educat constantment per prevenir-ho.

El moviment de descrèdit i desatenció de les humanitats per part dels governs és bastant generalitzat. N’han parlat Harold Bloom, George Steiner, Martha C. Nussbaum, Marc Fumaroli...

El llibre que va iniciar aquesta denúncia és The closing of the american mind, d’Alan Bloom [1987]. El van traduir com El cierre de la mente moderna, perquè és un llibre que no parla només dels Estats Units. Hi ha països com Alemanya i Itàlia que lluiten contra aquests processos de desatenció de les humanitats. Fa uns dies parlava amb uns estudiants italians que tenen vint anys i els vaig preguntar quins autors havien estudiat. Em van dir Dante, Leopardi i potser Petrarca o Boccaccio, ara no me’n recordo. Del segle XX em van dir Ungaretti, Montale, D’Annunzio, Pascoli, Carducci... Italians, alemanys, francesos i anglesos tenen una gran literatura entre el segle XVIII i el XX. A Catalunya hi ha molt poca cosa solvent entre el segle XVII i finals del XIX.

Has sigut catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Com veus ara el grau d’Estudis Literaris?

Quan jo hi era insistia molt en el fet que s’ensenyés literatura universal a classe. Ara m’han dit que a Estudis Literaris s’hi fa molta teoria. Penso que no es pot fer teoria d’objectes que els alumnes desconeixen completament. No han llegit prou textos literaris bons per saber què és la bona literatura. Allà, però també a les filologies i als instituts i col·legis s’hi hauria de portar literatura universal i comentar-la. Per una simple raó: aporten molta riquesa als lectors. Pensem un moment en els instituts: a l’assignatura de literatura catalana, no seria millor que en comptes de fer llegir Els fruits saborosos, de Josep Carner, s’optés per bons prosistes com Quim Monzó, Sergi Pàmies o Francesc Serés? Hi ha una mania historicista de parlar de Llull o d’Ausiàs March, i els nois de 16 anys no els entenen. Si en aquest Consell de la Lectura hi ha professors d’institut, han de saber que els alumnes, per culpa de les lectures que els posen al batxillerat, deixen de llegir per sempre més. Ara hi ha moltes distraccions, com la telefonia. Aquesta idea que tot ha de ser immediat és perillosa. Les xarxes socials són plenes d’exabruptes. La literatura, en canvi, forma: t’ensenya a escriure, t’organitza el pensament, t’ensenya a ser dialogant i un bon conversador.

Des que vas publicar Adéu a la universitat, ha canviat res?

Hem anat a pitjor. Espanya és un país d’analfabetisme funcional. Catalunya menys, perquè té una tradició pedagògica molt sòlida. L’Escola Moderna, Blanquerna, l’Escola del Mar, Virtèlia, Rosa Sensat, Marta Mata, Alexandre Galí, Ramón Rucabado... Com és que això s’ha fos en tant poc temps? El llegat que s'hereta, per molt que hi hagi hagut una guerra civil enmig, queda, i es tracta de recuperar-lo. Anem cap a les noves tecnologies i el divertiment. Passar-t’ho bé a classe. Com vols passar-t’ho bé mentre t’expliquen la Metafísica d’Aristòtil o un tema com la pulsió de mort en l’obra d’Ausiàs March? Les coses complexes no s’expliquen perquè són difícils per a l’estudiant i per al professorat. Hi ha mestres d’enorme categoria, molt vocacionals, però que es troben amb una estructura d’ensenyament complicada. En aquest moment hi ha més potencial als instituts que a les universitats.

El llibre se centra en cinc dels mestres més importants que vas tenir, directament o indirectament.

Els freqüentava molt i érem amics. Ens tutejàvem, tot i que tenien més de 40 anys més que jo, en alguns casos. Hi havia un amor, una amistat, una fília pròpia del bon educador, que està al servei de l’alumne. Jo era un xitxarel·lo, però com que tenia inquietuds m’escoltaven. Era una època d’enormes catedràtics a la universitat. Gregorio del Olmo, que encara viu. L’arabista Joan Vernet. Antoni Vilanova, que surt d’esquitllentes al llibre.

De Vilanova comentes que, igual que Guillermo Díaz Plaja o José Manuel Blecua, els primers anys del franquisme eren intel·lectuals “acomodats, obertament o no, amb el règim”.

Van arribar a la càtedra als anys 40 o una mica més tard. Hi havia falangistes, però més endavant també catalanistes, com l’Antoni Comas o l’Antoni Badia i Margarit. Hi havia de tot. Què es premiava, aquells anys? Que en sapiguessin molt. Tots ells es van educar durant la República, i això els va donar un exemple extraordinari.

Fins i tot abans, perquè Miquel Batllori va néixer el 1909.

Als jesuïtes, l’orde de Batllori, els republicans els van expulsar. Va passar per Mallorca i després va marxar a Roma. Els jesuïtes són la gran institució pedagògica universal. Avui dia potser no tant. Però ho han estat durant quatre segles, poca broma.

Hi ha un moment del llibre en què comentes que no vols dir res de la “religiositat” de Batllori, però, en canvi, de Martí de Riquer i d’Antoni Comas sí que en parles.

Riquer i Comas eren molt religiosos. Eren, sobretot, cristians. Per a tots dos la lliçó evangèlica era important. La litúrgia també la seguien, però el que tenien molt present eren els conceptes. I els clàssics, perquè cito aquella famosa frase de Juvenal que diu “L’alumne es mereix el més gran respecte”. Ara, en canvi, pot passar perfectament que un professor, a l’hora de tutories, se n’hagi anat a casa seva i que els alumnes no hi puguin parlar. Hi ha dos sistemes de tutoria que he conegut molt bé i em semblen exemplars: els d’Anglaterra i Alemanya. El professor està al servei de l’estudiant, més enllà de les classes, per comentar els treballs que fan i aconsellar lectures. Una altra diferència amb ells: el sistema de beques. Aquí en surten molt poques. El suport material cap a l’estudiant hauria de ser més gran. Poder comprar més llibres i parlar amb especialistes dels seus temes.

Tornem a Batllori.

Una vegada me’n va dir una en relació amb la religiositat. Em va dir: “Jordi, tu hauries de ser jesuïta”. Jo li vaig dir que no, perquè tirava més cap a la cultura hebrea, que m’interessava i m’interessa molt, la religiosa i la que han fet en tots els terrenys. A més, la meva mare era xueta, i això té el seu pes. Batllori em va dir: “El que és important per ser jesuïta és tenir diners i ser intel·ligent”. Li vaig contestar: “Jo aquestes coses tampoc les tinc”. I es va posar a riure. Em va fer gràcia que pensés que el que és important és el patrimoni que s’aporta a l’orde i la intel·ligència. Els jesuïtes són el gran orde d’estudi, juntament amb els benedictins i els cistercencs. Sempre vaig pensar que Batllori s’havia fet jesuïta per tenir un plat a taula i un llit i poder estudiar tota la vida. Però creure en Déu, hi creia.

Tant Batllori com d’altres –Riquer, Valverde– han deixat obres prolífiques. Els mestres elogia aquesta capacitat de treball.

Batllori, quan va acabar de corregir l’últim volum de l’obra completa, va sortir de la cel·la i li va dir a un jesuïta que conec, d’allà a Sant Cugat: “Ara ja em puc morir”. I va morir al cap de no res. A Joan Coromines li va passar el mateix: després d’acabar el Diccionari etimològic i l’Onomasticon Cataloniae va morir, perquè ja havia fet el que havia de fer. La gent que crea té una il·lusió tan gran per viure que duren molt. El que critico és l’abundant producció de textos que s’ha fet durant aquests últims trenta o quaranta anys destinada a un circuit únicament universitari. Pots llegir perfectament els llibres de Riquer i Batllori, perquè estan pensats per a un lector més general. Aquesta idea de producció intel·lectual al servei de la ciutadania em sembla molt positiva, i és herència de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba. Ara no va així. Es produeixen molts llibres de circuit purament interior, per guanyar una plaça de titular o de catedràtic, perquè les agències d’avaluació que t’habiliten per al càrrec es fixen no tant en els llibres en si que has escrit sinó en la quantitat. Pots haver-ne fet 40, de llibres, i que siguin tots un nyap. Les grans tradicions liberals anglesa i nord-americana –amb noms com Lionel Trilling– van produir obres de nivell, però per al gran públic. A França ha passat igual i a Itàlia deunidó. A Alemanya menys, perquè no els agrada gaire la divulgació. Aquí ja no interessen aquesta mena de llibres. Però també es perdran els altres, els de circuit interior. I no em sabrà greu que passi. Tenen molt poc interès per a la societat. Recordo una entrevista que vaig fer quatre o cinc anys enrere a la directora editorial de les publicacions de la Universitat de Harvard en què em va dir que no publicaria més tesis doctorals. Perfecte! Si en volen fer uns quants exemplars per als amics, endavant. Que en facin fotocòpies... o Xerox, que deia en Blecua.

Al llibre també parles de dos hispanistes, José Manuel Blecua i José María Valverde.

Valverde no ho era, d’hispanista. De cap manera. Els llibres que va fer sobre literatura espanyola sempre van ser per encàrrec. Sobretot va traduir, de l’anglès i l’alemany. Va fer molta feina, perquè necessitava diners. Però la feia molt bé. Valverde deia que era “un especialista en generalidades”. Aquest és el model intel·lectual que més m’ha interessat –el de Valverde, però també el de Walter Benjamin–: tenir idees generals de moltes coses ha estat sempre la meva aspiració, amb la voluntat d’arribar a fer-me un quadre del que ha estat la cultura literària, o fins i tot la civilització literària, perquè hi ha moltes coses relacionades amb ella: els cafès, els salons literaris, les conferències... per això vaig crear l’Institut d’Humanitats el 1987. Cada any hi han vingut entre 400 i 600 persones a sentir les conferències de la gent que contractava per parlar de literatura universal. Sempre de literatura universal!

Els cinc mestres del llibre escrius que et van ensenyar “a estimar la saviesa”, la “passió per l’estudi”, la “lleialtat a les institucions”, però també a “admirar les virtuts dels homes de lletres que es comporten amb discreció i humilitat” i a “respectar els superiors”.

Eren oberts i dialogants, element que en aquests moments és un inconvenient. Si ara tens interessos que van més enllà de la literatura catalana, la cosa trontolla. Es valoren molt els estudis sobre Foix, Carner o Riba. I això que n’hi ha per fer, encara. Un bon llibre sobre la civilització dels poetes noucentistes no s’ha fet, encara, potser perquè demana la connexió amb el projecte d’Enric Prat de la Riba, amb la resposta de Catalunya a la crisi de la generació del 98 –la pèrdua de les colònies– i molts altres aspectes que potser espanten o fan por. Un dels últims assajos importants sobre cultura catalana ha estat Nacionalisme espanyol i catalanitat, de Joan Lluís Marfany [Edicions 62, 2017]. Hi demostra que tot el catalanisme era espanyolista: no tenia cap odi a Espanya. Què ha passat? Que hi ha hagut un silenci total al voltant del llibre. I això no m’agrada.

En el retrat de Martí de Riquer recordes el seu paper durant la guerra –el canvi al bàndol nacional– i el que va fer a la universitat més endavant.

Va tenir un gran paper durant la Caputxinada [1966], però va acabar dimitint perquè es va enfrontar amb el rector, García Valdecasas, que era un franquista pur. En Riquer era un senyor, però un senyor feudal, de la Baixa Edat Mitjana. Ajudava qui es portava bé amb ell, amb independència absoluta de si era catalanista, anglòfil, hispanista o gai.

¿Encara està sospita, la figura de Riquer?

Sí, totalment. Ha estat una figura incòmoda. Batllori no ho va ser, d’incòmode, perquè sempre va parlar de la Corona d’Aragó. Ara, que no li diguessin catalanoaragonesa, perquè ho desmentia... La independència de Catalunya, si mai prosperés, hauria d’incloure l’Aragó, València i les illes Balears. Això ja no es podrà fer perquè els aragonesos estan molt castellanitzats, i mallorquins i valencians tenen les seves idees: tampoc volen saber res de la independència.

L’últim mestre del llibre és Antoni Comas, primer catedràtic de llengua i literatura catalana de la Universitat de Barcelona després de la Guerra Civil, que va morir prematurament i de sobte amb només 50 anys.

No he vist cap home més bo que ell a la universitat espanyola. Comas va ser un cas extraordinari. Era molt catalanista, però tenia també una mentalitat oberta, i va voler envoltar-se d’un equip molt variat i europeista. Europeista, erasmista i ecumènic, això és el que soc: respecto totes les cultures, religions i idees. El criteri de Comas era molt solvent, civilitzat i informat. Llegia molta literatura universal. Quan vaig traduir La transformació, de Kafka, em va felicitar perquè feia un servei al país. No sé si ha estat així, però hauria volgut que ho fos. No he traduït perquè m’agradés gaire ni per diners, sinó per fer un servei al país. He traduït de l’anglès, de l’alemany, del castellà, de l’italià i del francès. Però poca cosa, perquè el país ja no està per a això. Però hi haurà una revifalla, ja ho veureu! Tard o d’hora passarà. La bona literatura és universal perquè els temes són propis de tota la humanitat. O de la humanitat que coneixem nosaltres, l'hebraicogrecollatina.

Al retrat d’Antoni Comas hi apareixen també els cursos universitaris que va donar Gabriel Ferrater el 1967 i el 1968.

Quan en Comas va veure que en Ferrater era un número 1 –tenia una intel·ligència superdotada– va decidir que s’havia d’aprofitar. Va parlar amb en Fabià Estapé, que llavors era rector, perquè el contractés. És el que haurien de ser i no són els associats. Gent que ve de fora a qui se li encarreguen unes classes i prou. Vaig assistir al segon curs de Ferrater i va ser extraordinari. El curs de literatura catalana que va fer aconseguia donar una dimensió universal a autors d’aquí.

Un dels noms que s’insinua però no s’explicita és el de Joaquim Molas. He pensat en com apareixia també a les memòries de Narcís Garolera, Galeries del record (Edicions de 1984), fa uns mesos.

En Molas era un home de formació soviètica. Un home vinculat al PSUC durant molt de temps, al marxisme i a la sociologia literària, i de tot això en sabia molt –també de les avantguardes–. La seva empremta dogmàtica era el revers d’en Comas, per això no es van entendre mai. Però la història va fer que Comas morís i Molas es convertís en el seu successor.

Suposo que des del nostre present hi haurà lectors que es preguntaran: com és que els mestres de Llovet només són homes?

És molt senzill, en aquell moment no hi havia dones catedràtiques! Això que fa la gent d’ara quan faig llibres com La literatura admirable [Pasado & Presente, 2018], que em critiquen que hi ha poques dones... Allà n’hi hauria pogut haver més, sí, però els meus mestres van ser cinc homes, què voleu que us digui! L’única catedràtica de la Universitat de Barcelona llavors era la Dorian McDermott, però era de Filologia Anglesa, i jo vaig estudiar Romàniques i Hispàniques.

Així i tot, sí que apareixen unes quantes dones al llibre: Alejandra i Isabel de Riquer, Dolors Lamarca –parella de Comas que va dirigir la Biblioteca de Catalunya entre el 2004 i el 2012–, Antònia Tayadella, una de les grans especialistes en l’estudi de la literatura catalana del vuit-cents...

He tingut una gran amistat amb moltes dones de la meva generació que han acabat sent catedràtiques, com ara la Raquel Asún, que va morir jove, la Rosa Navarro, d’hispàniques, la Marisa Siguan, de literatura alemanya... L’Antònia Tayadella va formar part de l’equip d’en Comas, aquell equip perfecte i polièdric on hi havia, a més de l’Antònia, en Jaume Coll, l’August Bover i l’Anton Maria Espadaler. Sempre vam fer pinya. Aquells anys hi va haver els comelles i els moletes, en funció de si érem de l’equip d’en Comas o d’en Molas. Els que érem d’en Comas vam començar a incomodar... Ara bé, a mi incomodar m’ha agradat i m’agrada bastant. Sacsejo consciències. Un intel·lectual està obligat a ser crític i provocador. Si la consellera Vilallonga i el conseller Bargalló m’haguessin cridat per al Consell de la Lectura els hi hagués explicat la meva visió crítica sobre els seus plantejaments. La idea de literatura que tinc està impregnada d’europeisme i universalisme, de nacionalisme no. Potser parlant ens hauríem entès en alguna cosa. Però no m’han cridat. Estic jubilat, i quan un es jubila li passen dues coses: és pobre i no pinta res a la societat.

Però pot continuar tenint un paper a través dels llibres i els articles, no?

He fet molt de periodisme des de jove, perquè soc professor, i el periodisme arriba a molta gent. M’agrada per aquesta dimensió didàctica. Hi ha gent que em llegeix i em diu que els articles són esbossos de cursos universitaris. Potser sí. Tinc vocació de professor, però escolto molt els altres. Això ho vaig aprendre també dels meus mestres. Quan parlaves, ells t’escoltaven fins que no havies acabat.

I després d’Els mestres, què vindrà?

He d’acabar les obres completes de Kafka, però també treballo en un volum sobre els germans Weber per a la col·lecció Clásicos alemanes de Galaxia Gutenberg. I després n’ha de venir un de Nietzsche. Però la vida, quan tens 70 anys, es va acabant, n’ets més conscient. Quan em vaig jubilar tenia llacunes. Havia estudiat sobretot la literatura del segle XIX i de la primera meitat del XX, i em vaig posar les piles amb la Il·lustració. En dos o tres anys vaig llegir molts llibres del XVIII: els textos literaris i la literatura secundària. Llavors em va semblar que havia d’aprofundir en l’humanisme. I després vaig mirar cap a l’Edat Mitjana, que vaig compaginar amb els clàssics grecollatins i la cultura hebrea. Si vius 80 o 90 anys, una vida dona per llegir el que ha estat bo de debò.

Vius, per tant, dedicat a la lectura, sobretot.

Sí, no em moc gaire. Com deia Baudelaire, “detesto el moviment que desplaça les línies”. “Je hais le mouvement qui déplace les lignes”! Vaig de Barcelona al poble [Verges], i del poble fins aquí. Amb aquest univers en tinc prou. Fins als 40 anys vaig viatjar molt per tot Europa, i també per Palestina. Per l’Àfrica no. I l’Àsia llunyana tampoc. Amb l’edat et fas més sedentari. Admiraria algú que em digués que se’n va a passar tot l’estiu amb una tribu de l’Amazònia. Això et permetria conèixer una civilització que no té res a veure amb la nostra. Aquest era el procediment que feien servir els viatgers del segle XVIII o XIX. Ara, quan va de viatge, la gent va a reconèixer el que ha vist a les pel·lícules i les fotografies. ¿No s’adonen que els hi ensenyen el pitjor? A Barcelona sempre porten els turistes a la Sagrada Família! [Riu.] ¿Has vist mai grups de turistes al MNAC? Oi que no? Haurien d’enviar els autobusos de turistes fins al MNAC, i passar-hi tanta estona que quan volguessin anar a la Sagrada Família ja no hi hagués temps.

Abans d’entrar al menjador tens una muntanya de llibres preparada per a la Biblioteca Pompeu Fabra. El 2011 vas fer un acte de donació en aquesta universitat.

No m’agrada cuinar ni menjar, m’ho he gastat tot en llibres. Em sembla que soc l’únic que en tot Espanya té quatre primeres edicions de Kafka... Costen molts calés, però vull que la Fabra tingui un bon fons. Ja sé que hi haurà una crisi d’estudiants que durarà decennis, però la literatura tornarà. La Il·lustració va arribar tres segles després dels humanistes renaixentistes, i al cap de tres segles més va arribar el fastuós segle XX, que és boníssim en matèria d’humanitats. Haurem d’esperar al segle XXII per recuperar l’esplendor de les humanitats [riu]. La cultura humanística és potentíssima i dona guies de comportament dels individus, de les famílies, de la comunitat de veïns, dels pobles, de les ciutats i dels països. La civilització capitalista està absolutament esgotada. Només es pot mantenir des del punt de vista econòmic. Des d’un punt de vista social, cultural, humanístic, moral i literari, ja no s’aguanta, està molt degradada. És important que la gent tingui els seus diners, però necessiten alguna cosa més.

Com vas passar els mesos de confinament?

Vaig decidir quedar-me aquí, a Barcelona, perquè hi tinc els llibres bons i hi ha més hospitals i cementiris que al poble [riu]. Soc gran i no vull marejar-me amb un trasllat si em poso malalt... Aquest confinament només he llegit coses antigues, edicions dels segles XVII i XVIII que tinc. El Quijote, els Essais de Montaigne, la Recherche de Proust i Kafka en primeres edicions. Un bibliòfil com jo s’ho passa molt bé, així. Per això puc dir que no m’he deprimit gens.

Ara que hi ha un rebrot dels contagis, quin estat d'ànim tens?

Em preocupa molt que es mori la gent. La mort de qualsevol m'indigna. La meva m’importa menys. La qüestió social i econòmica també em preocupa. Hi ha molta gent que es quedarà en la misèria. No tenir menjar ni casa ha de ser terrible. Hi ha països com França, Anglaterra i Alemanya que tenen un suport a l'habitatge, l’educació i les criatures que a Espanya és impensable. La Generalitat no té prou competències per donar els serveis socials adequats. Ni competències ni recursos. Ens espera molta pobresa i molta gent que quedarà abandonada, deixada de la mà de Déu.