"Soc culpable de tot el que se m'acusi, però ser innocent seria pitjor"

BarcelonaEncara que estigui a punt de fer 80 anys, John Banville no té cap intenció d'abaixar el ritme creatiu. Continua publicant una novel·la per any i té una atapeïda agenda de presentacions arreu del món. Irònic, loquaç i sempre disposat a autohumiliar-se –"De debò que se m'entén? A vegades penso que només dic ximpleries", ha arribat a afirmar aquest divendres a la tarda–, l'escriptor irlandès ha estat un dels plats forts de la BCNegra 2025 gràcies a la presentació d'Els ofegats (Bromera/Alfaguara), l'última novetat del seu pseudònim més conegut, Benjamin Black, amb el qual ha signat una desena de títols.

"Vaig inventar-me Black fa vint anys perquè per primera vegada havia escrit una novel·la on hi havia un crim, inspirat en part per la lectura de les novel·les de Georges Simenon, un dels grans autors del segle XX", ha fet memòria al cinema Bosque al costat del periodista Xavi Ayén, cap de Cultura de La Vanguardia, que ha provat de fer-lo analitzar, sense èxit, les particularitats de la seva producció com a Black, però també la de Banville, de qui ha recomanat llegir Les singularitats. "No m'agrada la idea que un autor escrigui novel·la negra –ha dit Banville–. Les novel·les són bones o dolentes. I punt".

Banville va créixer a Wexford, una petita ciutat situada a un centenar de quilòmetres de Dublín. "Quan feia anys, els pares em regalaven bitllets de tren per anar a Dublín. Em semblava un lloc meravellós. Encara que hi visqui des de fa anys, sempre m'he sentit un outsider. És una bona sensació per a un escriptor", ha dit. El petit Banville somiava en escriure mentre jugava amb pistoles de joguina. Potser aquest detall el va impulsar, molts anys després, a inventar-se l'inspector Strafford i el patòleg forense Quirke, el tàndem que ja ha protagonitzat una desena de novel·les i una minisèrie britànica. "Estic d'acord amb Raymond Chandler quan deia que a les seves novel·les no li interessava saber qui matava a qui, sinó estudiar els personatges i les seves reaccions: procuro fer el mateix –ha admès–. Pots escriure una novel·la criminal sense que ningú mori. Jo ho he fet. I pots escriure'n d'altres de normals plenes de crims, perquè la vida mateixa és un crim". Banville ha aprofundit una mica en aquesta afirmació més endavant: "Des que era un nen he traït els pares i els meus germans, i ara de gran he fet el mateix amb els fills. Seria capaç d'intercanviar un fill per un bon paràgraf de la pròxima novel·la".

Banville treballa ara mateix en dos llibres: la novel·la The last man i una autobiografia. "Només hi explicaré mentides –ha dit–. Hi estic posant molts detalls que m'avergonyeixen. Crec que els artistes som les persones més afortunades de la Terra, perquè fins i tot les coses més terribles acaben nodrint les nostres obres". Per a l'autor irlandès, escriure una bona frase és "com tocar una teranyina i fer-la vibrar", i l'edat no ha fet que deixi de "sorprendre's de com és d'enlluernador el món". De tant en tant, però, el novel·lista també viu algun moment difícil. "Una de les vegades que he passat més por va ser al davant de Las Meninas de Velázquez", ha explicat. Va ser fa uns anys, quan va poder entrar al museu fora de l'horari de visites i es va quedar sol al davant del quadre d'un dels seus pintors preferits. "Quan mires l'abisme, l'abisme et mira a tu, i passa el mateix amb una obra d'art d'aquesta categoria –ha afegit–. Soc culpable de tot el que se m'acusi, però ser innocent seria pitjor: voldria dir que he viscut una vida avorrida".