Joan Perucho, mític o al·legòric?

BarcelonaUn vampir que va preparar les noces entre Jaume I i Violant d'Hongria. Un general carlista, Ramon Cabrera, i un naturalista d'esperit liberal i modern, Antoni de Montpalau. Morella, "ciutat d'un efecte visual grandiós", i la Vila de Gràcia, encara separada de Barcelona. Un bolet de dos metres d'alçada que pren la forma, "descarada i realista, d'un membre genital en total erecció". Aquests són només alguns dels ingredients de Les històries naturals, novel·la fantàstica, històrica i d'aventures que Joan Perucho va publicar per primera vegada l'any 1960. Edicions 62 s'ha decidit a rescatar el text més emblemàtic de l'escriptor al mateix temps que La Magrana n'ha recuperat el seu debut novel·lístic, Llibre de cavalleries (1957), on Perucho canvia el palimpsest erudit i transgenèric -a Les històries naturals hi apareixen cançons, poemes, himnes en llatí i una bona colla de referències que permeten recuperar les textures més antigues del català- per un viatge en el temps on passat i present, història i llegenda, es barregen amb l'harmonia veloç de la modernitat literària.

Dels pròlegs de totes dues exhumacions se n'ha encarregat el periodista i assagista Julià Guillamon (Barcelona, 1962), a qui anem a buscar en un escenari peruchià, el Bar Velódromo del carrer Muntaner, que des de fa uns dies ofereix, rere les cartes que anuncien tapes, begudes i entrepans, una selecció de sis referències que apareixen a Les històries naturals: recorden Max Schreck -el Nosferatu estirat i d'orelles punxegudes de Murnau-, un parell de vitrines macabres, la ratapinyada, un mirall i el Phallus impudicus (i colossal) que pren l'aparença de bolet .

"En Perucho va ser la primera coneixença del món literari català que vaig fer -ens diu Guillamon-. Va ser a principis de la dècada dels 80. Després d'uns anys sense publicar, Perucho va reaparèixer, i jo el vaig conèixer perquè l'any 1982 o 1983, mentre estudiava filologia catalana, vaig fer un article sobre la seva obra i l'hi vaig fer arribar". L'article va despertar la curiositat de l'objecte d'estudi, que va fer un truc a l'estudiós i li va dir: "Vingui'm a veure!" La visita inicial a la casa de Perucho, atapeïda de llibres i objectes no sempre determinables, va ser l'inici d'una relació d'amistat i voluntat hermenèutica, de la qual va sortir l'assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica (Edicions 62, 1989) i una exposició al llavors Centre d'Art Santa Mònica, El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls (1998).

Una abraçada que porta cua

Abans que li encarreguessin els pròlegs de Les històries naturals i Llibre de cavalleries, Guillamon havia reprès les investigacions sobre l'obra de l'autor barceloní. "Si abans enfocava l'estudi en el gènere fantàstic, ara ho faig des d'un vessant d'història de la literatura i història cultural, els camps en què jo m'he anat especialitzant. La meva intenció és intentar esbrinar què significa Perucho vist 50 anys després de Les històries naturals i una dècada després de la seva mort: algú que és poeta però també jutge, que escriu a la revista del SEU -el Sindicato Español Universitario franquista- però també és catalanista i col·labora a l'Ariel, fa novel·les i poemes en català però és crític de Destino. M'interessa saber quin significat té tot això més enllà de l'autor mateix, com a fenomen d'una època, els anys del franquisme".

És en aquest sentit que els pròlegs d'una i altra novel·la intenten mostrar una lectura al·legòrica de dos dels textos més emblemàtics de l'autor. "L'aportació més significativa del pròleg de Les històries naturals és veure que no és únicament una novel·la de vampirs i divertida, sinó que hi ha un rerefons de caràcter polític. D'això me'n vaig adonar quan ell encara vivia. Perucho converteix el tifus que pateix el general carlista Ramon Cabrera en un atac per part d'un vampir que ha estat cavaller en època de Jaume I. El personatge que l'ajuda a curar-se és un naturalista liberal, Antoni de Montpalau. Una de les escenes més importants del llibre és l'abraçada de comiat entre Cabrera i Montpalau, que exemplifica la retirada de l'exèrcit carlí l'any 1840. Vaig trobar que una de les fonts de Perucho havia estat Vida militar y política de Espartero , publicada per una Societat de Exmilicianos de Madrid l'any 1844. La retirada cap a França és descrita tal com apareix al llibre, i quan la llegeixes t'adones que és idèntica a la retirada de les tropes republicanes al final de la Guerra Civil".

Aquesta pista va fer que Guillamon es decidís a estirar la possible analogia entre un conflicte i l'altre, i la conclusió a la qual va arribar va ser la següent: "El joc literari de Joan Perucho és agafar aquell referent històric per explicar el que el preocupava a finals de la dècada dels 50. Havien passat vint anys des del final de la Guerra Civil, i la lectura de l'escriptor és que potser estaria bé deixar enrere les diferències i arribar al perdó, idea que és comuna en altres autors de la postguerra". L'entesa que proposa Guillamon no és entre un bàndol i l'altre -republicans i franquistes-, sinó l'harmonia entre les diferents faccions de vençuts. "La visió de Perucho no és la reconciliació que proposa Soldados de Salamina, sinó l'acceptació entre els dos mons de dins del catalanisme: el de Serra d'Or i el de la gent de Destino, l'entesa entre Nèstor Luján i Joan Triadú".

L'Edat Mitjana, tabú franquista

El llibre de cavalleries (1957) també és recorregut per un substrat polèmic, segons Guillamon. La primera novel·la de Perucho viatja des d'un present en què les camises de seda i el Martini conviuen amb anuncis de La Vache qui Rit fins a un passat medieval: la missió dels protagonistes és aconseguir una relíquia de santa Eufrigis, trobar l'aigua de foc i castigar Paleòleg Dimas. "En els primers anys del franquisme l'Edat Mitjana era un tema tabú -escriu Guillamon al pròleg-. També ho era el Modernisme: dos períodes històrics que s'associaven amb la creació de la identitat nacional catalana". A banda de l'elecció epocal, Perucho encapçala el llibre amb una cita del Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim que acaba parlant d'una cadira "daurada e molt ornada de draps de brocats entorn" on no hi seu ningú. "Què volia dir el 1957 aquesta cadira daurada on no hi seia ningú? -es demana Guillamon-. Que el tron dels reis d'Aragó era buit. La gran parada de l'entrada del Magnànim a Nàpols donava peu a Perucho a introduir la idea de l'imperi perdut".

Mite i logos

L'escriptor Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) prefereix no buscar lectures polítiques en Perucho. "Era un autor refractari al sentit al·legòric de la lectura -ens diu-. Una lectura política de la seva obra em sembla contradictòria i incompatible amb la màgia, que és l'element essencial dels seus textos". Puig també va conèixer Perucho a mitjans dels 80, un moment en què Quaderns Crema havia reactivat la presència a les llibreries del barceloní publicant-li un parell de llibres de narracions, Gàbia per a petits animals feliços (1981) i Un viatge amb espectres (1984), un poemari, Quadern d'Albinyana (1983) i el recull d'articles Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats (1982). "En Jaume Vallcorba ens va convidar a sopar a tots dos, i recordo que a en Perucho li van servir un lluç en mal estat i es va muntar un enrenou considerable. Perucho era un home de paladar molt fi -cosa que no implica predilecció per allò sofisticat-: un dels seus plats preferits era un plat de pèsols amb una mica d'oli", explica Puig.

També Guillamon havia tingut oportunitat de descobrir els gustos culinaris de Perucho, que en un viatge als premis literaris de Gandia no va parar fins que va haver satisfet dues de les seves obsessions: tastar l'all i pebre, plat típic valencià, i fer-se una foto a la casa d'Azorín.

"Quan vaig conèixer Joan Perucho -recorda Valentí Puig- era un autor que no entrava en les batalles de la comèdia literària. Vaig poder presenciar com sectors d'un signe i d'un altre intentaven aïllar Perucho per motius polítics o lingüístics. Penso que el territori de la imaginació no necessita referents històrics. En el cas de Perucho, crec que la seva obra té més a veure amb el mite que amb la raó. El moment en què va entrar a la literatura catalana, els crítics dictaven l'obligació de fer una literatura realista. En aquell món de lectura marxista, la figura literària més reconeguda era el novel·lista Manuel de Pedrolo. Qui se'n recorda dels seus llibres, ara?"