"Els Estanyol m'han fet famós i ric": Ildefonso Falcones reprèn la saga de 'L'església del mar'

Nàpols"Vuoi essere fortunato?", pregona un venedor ambulant a les portes de l’església de Santa Chiara, al cor de Nàpols. A les mans hi té un grapat de clauers d’on pengen uns raïms de xilis que en realitat són petites banyes; se suposa que serveixen d’amulet. Passem de llarg seguint l’escriptor Ildefonso Falcones (Barcelona, 1959), que s’acosta a la portalada del temple, avui flanquejada per persones sense sostre. Fa sis segles, el 1448, Santa Chiara ja era aquesta mola gòtica de dimensions imponents però aparença senzilla, "una simplicitat, preludi de la majestuositat de l’interior, similar al de Santa Maria del Mar de Barcelona", escriu Falcones. Perquè aquest magnífic monestir, amb un claustre lluminós de columnes enrajolades, és un dels espais on succeeix la seva nova novel·la, En l’amor i en la guerra (Rosa dels Vents / Grijalbo), que arriba a les llibreries el dimarts 18 de febrer.

Dinou anys després de l’èxit esclatant de L’església del mar, l’escriptor reprèn la saga amb una tercera entrega de 750 pàgines que passa gairebé cent anys després de la primera. Ara és l’Arnau Estanyol, general dels exèrcits del rei Alfons el Magnànim i net d’aquell bastaix que va aixecar Santa Maria del Mar, el que protagonitza una història que vol retratar “el xoc cultural que es dona entre el final de la foscor de l’Edat Mitjana a la Corona d'Aragó i l’inici del renaixement italià”, explica l’autor. Des d’Els hereus de la terra (2016) que Falcones ja sabia que “si feia una altra novel·la de la saga, passaria a Nàpols”, on havia deixat el rei batallant per trencar les defenses dels Anjou. La novel·la contraposa el caràcter dels catalans (com anomenaven els napolitans als conqueridors) amb el caràcter "més culte, més suau i cortès" dels italians de l’època. Els catalans, segons Falcones, eren vistos com una "nació avara, com ja va dir Dante a la Divina Comèdia, uns pesseters, interessats". Fins i tot "el rei n'estava tip que els catalans es refugiessin en els seus furs i privilegis", mentre que "va fer de Nàpols la capital de la cultura europea".

Un èxit irrepetible

Falcones passejava per Nàpols la setmana passada amb la tranquil·litat de qui sap que l’èxit estratosfèric de L’església de mar "és una cosa que no tornaràs a repetir". "Vaja, em sorprendria molt —apunta—, perquè les circumstàncies no són iguals, el mercat no és el mateix, el 2006 la gent llençava els diners..." El seu va ser un premi a la "tossuderia", perquè va estar set anys escrivint la novel·la i cinc més insistint a les editorials perquè l'hi publiquessin. Aquell advocat reconvertit a escriptor avui ha venut 11 milions d’exemplars a Espanya, desenes de traduccions arreu del món i dues sèries de televisió. Així que per què torna als Estanyol? “Perquè m’han fet famós, m’han fet ric. La novel·la l'hi dedico a l’Arnau Estanyol. Formen part del meu bagatge literari”, respon. I hi afegeix també que li són "uns protagonistes còmodes, a la gent li agraden i l’editorial es torna boja, i això és bonic, atractiu i rendible, deixem-nos de tonteries", diu somrient.

En l’amor i en la guerra apareix després que l'autor superés un càncer (diagnosticat el 2019, quan estava escrivint El pintor d’ànimes, i del qual encara té seqüeles físiques) i metàstasis, i també després de ser absolt de les acusacions de frau fiscal. I, així i tot, diu que no ha estat una escriptura feliç, perquè no viu el procés creatiu amb romanticisme sinó amb disciplina: "Soc feliç en la meva vida, però quan estic escrivint no disfruto. La meva feina és interessant i atractiva, intel·lectualment és bonica, però, en el dia a dia, a la meva edat preferiria ser a la platja. Es disfruta quan tens el llibre acabat, l’amor propi et fa un subidón de nassos, això sí", concedeix.

Escenes sexuals sense censura

L’autor admet que, com a part de la saga, Barcelona i la famosa església “hi havien d’aparèixer”, però aquest cop “en contra dels Estanyol”. Les desavinences de la nissaga protagonista amb el seu arxienemic i germanastre Gaspar Destorrent continuen ben vives, i són un dels motors de la novel·la: la deshonra i la venjança. Un altre motor són les dobles vides amoroses que mantenen impúdicament el rei i els homes de la cort que viuen allunyats dels seus matrimonis concertats (amants oficials, fills legítims i il·legítims, amants platòniques i relacions homosexuals), i també el sexe com a arma de guerra i mostra de poder.

La novel·la té passatges sexuals ben variats i explícits. “Són escenes que m’agraden, ho sento, i no crec ser un depravat. Quan algú porta una trama a un moment en què evidentment tindran relacions i la talla, em matxaca com a lector. Hi ha novel·les sanguinàries però que, a l’hora d’explicar que un tio se’n va al llit amb una tia, o dos tios, o dues ties, hi ha un puritanisme que no fa al cas”, opina. Les dones que vol retratar Falcones són tan atractives com ells, no són dòcils ni faves, però ocupen el lloc que marca l'època: “La dona estava educada per sotmetre’s, o es casava o entrava en un convent o acabava al carrer”.

Reviure el Nàpols del XV

Anar a la conquesta de Nàpols, a més, li permetia explicar “una història que no està explicada”. La geopolítica de guerra, que al segle XV té molts fronts oberts a la Mediterrània, és un altre dels motors de la trama. De fet, quan el soldat Estanyol torna a Barcelona durant uns mesos és només per aconseguir més finançament per a les campanyes bèl·liques del rei, a les quals s’oposen els senyors feudals de la corona catalana, que veuen com els seus diners s’escolen en construir gran un imperi que no els beneficiarà en res (i de fet, Nàpols acabaria a mans del fill bastard d'Alfons, Ferran, mentre que la Corona d’Aragó l’heretaria el germà del rei, Joan). Quan els béns dels senyors són embargats per ordre reial, els remences aprofiten l’ocasió per entregar-li més florins que els amos catalans i és així com, a canvi, el nou rei de Nàpols i Sicília suspèn els mals usos als serfs de la gleva.

Mentrestant, al palauet dels Estanyol a Nàpols té lloc amb nocturnitat i traïdoria la gran humiliació, de la qual és víctima la filla predilecta de l’Arnau, Marina. Falcones situa la casa en el que avui és un carreró fosc que ofereix la imatge típica napolitana, amb roba estesa a banda i banda de les façanes, molt a prop de la porta Capuana, la primera que aconsegueixen sotmetre en el setge. "Jo me l’imaginava en aquella banda —assenyala als periodistes—, però cadascú que el posi on vulgui; a partir d’aquí, imaginació", llança. Falcones ja coneixia Nàpols i l’ha trepitjat de nou mentre escrivia la novel·la, amb una càmera de fotos a la mà. La setmana passada hi va celebrar el 66è aniversari amb la família al complet. “La gràcia de Nàpols —diu— és que encara pots tocar el que va passar en aquella època”, fa sis segles.

Realitat vs. ficció

A prop de cals Estanyol hi ha l’església de San Lorenzo Maggiore, l’epicentre de la vida religiosa a l'època, just al costat del carrer que tots els turistes de la ciutat trepitgen, l'Spaccanapoli, que talla la ciutat de cap a cap. Falcones descriu l’entrada a la ciutat d’Arnau Estanyol encapçalant una partida de dos-cents soldats a través dels entramats d’aqüeductes subterranis que té Nàpols, guiats per un noiet, el Paolo, fill d’una fornera. En realitat, la història diu que van ser dos mestres paletes els que van obrir via als aragonesos, com detalla l’autor a les notes finals.

La documentació ha tornat a ser densa i costosa —"de cada llibre que llegeixo potser en faig servir el 5%", diu l’autor—, la majoria en italià. L’escriptor vol deixar constància que la seva norma és sempre "que la trama s’adapti a la història i no al revés". Per això hi fa constar el rigor en fets com el jove amant del rei, un patge de disset anys que va afavorir amb títols i rendes. O també s’esplaia per "acabar amb la discussió" sobre l’existència "del dret de cuixa" a Catalunya, que és "la pedra angular de la saga de L’església del mar", i que hi ha qui li ha discutit que existís, cosa que rebat amb la vehemència d’un advocat. "El lector que acabi el llibre no s’ha de posar a estudiar per saber si el que explico és cert: la fidelitat a la realitat històrica per a mi és fonamental", afirma.

Com si es mogués per casa seva, Ildefonso Falcones puja les escales a l’interior del Castel Nuovo cap a la Sala dei Baroni, una mostra de gòtic català inqüestionable amb la qual "pretenien assemblar-se a Florència", apunta. Aquest edifici va ser reconstruït per Alfons el Magnànim, com a seu reial, i és aquí on culminarà la venjança del seu fill Ferran contra els nobles que es conjuraran contra ell, un dels quals Arnau Estanyol, que serà detingut i jutjat. La potència catalana a ultramar s’esllangueix a finals de segle, quan l’escriptor deposa també la ploma. Tot i que Falcones sempre té entre mans el següent llibre. Continuarà la sèrie de L’església del mar? “No ho contemplo i no ho descarto”, respon.