Harold Bloom i la polèmica del cànon

BarcelonaArran de la mort de Harold Bloom, guru indiscutible de la crítica literària dels últims cinquanta anys, és pertinent revisar una de les qüestions que el va fer més polèmic: el cànon. Un dels seus assajos cabdals, El cànon occidental (1994), és una reivindicació del cànon en una època en què la pràctica d’elaborar llistes dels millors autors estava en hores baixes.

Durant els anys 60, i en el marc dels estudis de literatura comparada i teoria de la literatura, el cànon va ser revisat i qüestionat en el que es va anomenar “la querella del cànon”. L’enfrontament es va viure als campus universitaris dels Estats Units. Per primer cop es va plantejar, enmig de l’emergència de corrents com els estudis culturals, de gènere o queer, que el cànon literari no és cap llista innocent d’autors, sinó que ve carregada d’ideologia. Qüestions com el sexe, la religió, la raça o l’economia han determinat la línia que delimita aquest cànon dels top.

Enfront d’això, Harold Bloom hi va oposar El cànon occidental, en què defensa l’estètica i la construcció artística individual davant de la ideologia. “Cal esforçar-se molt per no ser irònic amb l’idealisme, ara de moda en les nostres universitats i facultats, on tots els criteris estètics i gairebé tots els criteris intel·lectuals han estat abandonats en nom de l’harmonia social i el remei a la injustícia històrica”, diu en la introducció del volum. Segons el teòric, si s’amplia indefinidament el cànon es desvirtua. Aquí també parla de “l’Escola del Ressentiment” per referir-se als que critiquen, no tant el cànon com a pràctica, sinó la manera occidentalcentrista i masculina com s’han elaborat tradicionalment. Tanmateix, ell mateix va reconèixer en més d’una ocasió les seves limitacions lingüístiques, que determinaven la seva tria, i això que, nascut en el si d’una família asquenazita a Nova York el 1930, havia après primer el jiddisch i l’hebreu abans que l’anglès.

Aquest tema de la llengua, d’altra banda, enllaça amb el que planteja la malaguanyada Pascale Casanova a La República Mundial de las Letras (Anagrama, 1999), en què denuncia que només les llengües poderoses i traduïdes aconsegueixen entrar en els podis de la literatura universal. Finalment, Bloom també va reconèixer que va elaborar una llista dels autors canònics perquè una editorial l'hi va demanar per augmentar les vendes. De fet, va escriure centenars d’antologies sobre escriptors i filòsofs per a la Chelsea House.

En aquest primer cànon occidental que va elaborar als anys 90 hi va aplegar dues dones: Jane Austen i Emily Dickinson. D’altra banda, en el llibret El ángel caído, en què repassa aquestes figures mig divines mig terrenals, hi incloïa la figura bíblica de Lilith. En el seu nou cànon, Genios. Un mosaico de cien mentes creatives y ejemplares (2003; publicat en castellà per Anagrama), amplia fins a cent el nombre dels “genis de la llengua” dignes de ser llegits. Aquí ja hi apareixen noms procedents d’altres cultures, com per exemple Federico García Lorca, José Maria Eça de Queiróz i Eugenio Montale. També més dones: Dama Mursakai, Charlotte Brontë i Emily Jane Brontë, Virginia Woolf, Edith Wharton, Willa Carter i Flannery O’Connor, entre d’altres. Per no tornar-se a enganxar els dits amb el tema del cànon, adverteix d’entrada: “La meva selecció és complement arbitrària i idiosincràtica”.

L'angoixa de les influències

“L’angoixa de les influències” és un altre dels conceptes que va forjar aquest Sterling Professor de Yale, i va intentar copsar el procés psicològic que segueixen els poetes per aconseguir crear la seva pròpia veu a partir de la lectura de les obres dels seus predecessors. A través d’aquest terme, Bloom reivindicava que “no pot haver-hi una escriptura vigorosa i canònica sense el procés d’influència literària, un procés enutjós de patir i difícil de comprendre”, afirma en la introducció d’El cànon occidental. Segons Bloom, aquestes influències, si bé angoixen els “talents més dèbils”, en canvi, “estimulen el geni canònic”, i posa com a exemple la influència de Joseph Conrad en Hemingway, Fitzgerald i Faulkner.

I en el bell mig de totes les influències i com la pedra angular del seu cànon Bloom hi situava sempre Shakespeare. El dramaturg anglès era més influent per a la literatura occidental, pensava, que Plató, Aristòtil, Kant, Hegel, Heidegger i Wittgenstein junts. A ell li va dedicar un dels seus llibres més cèlebres, Shakespeare: la invención de lo humano (1998), del qual va sorgir una reflexió més general sobre la lectura, Com llegir i per què (2000, traduït al català per Empúries), que van derivar en altres assajos de caràcter filosòfic, ¿Dónde se encuentra la sabiduría? (2004), i El futur de la imaginació (2002). El 2011 va publicar Anatomía de la influencia (Yale University Press), i aquest 2019 l'últim i més personal Possessed by memory. The inward light of criticism, tot un cant d’amor a la literatura.

Harold Bloom, no ha deixat cap creació de ficció pròpia, com sí que ho va fer, en canvi, el seu homòleg francès del segle XIX Sainte Beuve amb Volupté. Personatge controvertit i poderós, disposat a defensar les seves idees i rebatre acusacions, va ser capaç d’interrogar-se sobre altres literatures. I, si bé no va incloure cap autor català en el seu cànon primigeni, i això que semblava conèixer-ne uns quants (va incloure Carles Riba, J.V. Foix, Juan Perucho, Merceè Rodoreda, Pere Gimferrer i Salvador Espriu en els annexos del cànon) va fer un gest que diu molt del personatge: va ser un dels intel·lectuals que van signar el manifest: “Deixin votar els catalans” el 2014.