BarcelonaUna primera cosa que vaig fer en començar al TERMCAT va ser presentar-me a la directora general. Hi he pensat en saber que Aina Moll ha mort. D’aleshores, l’he considerada honesta, de formació sòlida i d’acció valenta, i la seva aparença m’és una metàfora de la fortalesa fràgil de la llengua. Amb la recuperació democràtica, la Generalitat de Catalunya confià a Moll la política lingüística. Que fos nascuda a Menorca em semblava ja tota una declaració envers la política lingüística que s'encetava i que es basà en tres pilars, també ara fonamentals: l'educació, l'administració i els mitjans de comunicació públics. Per objectiu que Catalunya fos un sol poble sense dinàmiques diferenciades per raó de llengua. Moll va viure els obstacles legals i judicials del Govern espanyol a l'aplicació de la normativa lingüística que impulsà. En aquest punt som allà mateix.

Va traçar un camí que hem continuat els qui hem assumit la responsabilitat al llarg de més de 30 anys: el consens en els objectius essencials, la determinació política dels governs successius i buscar la implicació de la societat per aspirar sempre a un posicionament millor. Vaig aprendre amb ella que el català és eix essencial per a la cohesió de la nostra societat, que ha de mantenir l'espai instrumental i simbòlic que li és propi, amb el suport fort de les autoritats polítiques i acadèmiques, el compromís dels sectors econòmics i la implicació de la ciutadania. Ara el país és més divers, també lingüísticament. El català ha recuperat força en molts espais, ha penetrat en àmbits abans inexistents i topa amb desafiaments nous. I alguns de vells, que Moll coneixia bé.

Em ve a la memòria com somreia el dia que deixava Política Lingüística escoltant uns versos que rimaven amb el seu nom en reconeixement de vuit anys compartits. Fou la primera directora general, i abans i després, referent polític, lingüístic i cultural. Va merèixer la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Palma, el premi Ramon Llull del Govern balear, i el Premi Pompeu Fabra i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Ella que defugia honors ha guanyat sobretot el reconeixement social de tota l’àrea lingüística. El seu mestratge ens és guia ara en la dificultat i la il·lusió d'un país que reneix. Que el país mantingui la seva fortalesa i convicció.