Géraldine Schwarz: “Hem d’estar alerta, tots podem ser responsables dels pitjors crims d’estat”

BarcelonaEn un moment en què l’extrema dreta torna amb força -també a Espanya, on Vox s’ha convertit en la tercera força política-, la periodista i escriptora Géraldine Schwarz (Estrasburg, 1974) recorda que tothom pot ser responsable dels pitjors crims d’estat. A Los amnésicos. Historia de una familia europea (Tusquets) parla dels seus avis i de com la indiferència i el conformisme de la societat alemanya van fer possible el nazisme. L’àvia es va deixar seduir per Hitler, l’avi va aprofitar l’oportunitat que li va donar el nou règim i va comprar a un preu irrisori una empresa jueva. Els anomena mitläufer, és a dir, aquells que, com la majoria d’alemanys, es van deixar portar pel corrent. Van acceptar com a normal una situació que poc temps abans no ho era.

¿Alemanya ha fet molta feia assumint la responsabilitat individual i col·lectiva?

Als anys 60 la generació dels meus pares van encarar-se als seus pares i van preguntar-los què havien fet durant la Segona Guerra Mundial i el Tercer Reich. Els mitläufer van haver de fer front a la seva responsabilitat. Però l’any 2000 va sortir un llibre que es deia El meu avi no era un nazi i els sociòlegs van observar que la generació dels nets era més tolerant amb els crims dels avis. Jo no vaig conèixer el meu avi, i la meva àvia es va suïcidar quan jo tenia sis anys. He intentat entendre què van fer posant-los en el seu context històric, empatitzant amb ells però no justificant el que van fer. Els utilitzo com a referència perquè el lector s’hi pugui identificar i pensar també en la seva responsabilitat en la societat actual. Els meus avis no eren ni herois ni monstres ni víctimes. La ficció es divideix sovint en aquestes categories, però això no permet que la gent s’hi reconegui. El meu treball de memòria vol mostrar que tots podem convertir-nos en mitlaüfer. Hem d’estar alerta, tots podem ser responsables dels pitjors crims d’estat.

No és fàcil entendre com la majoria de la societat alemanya va ser còmplice del nazisme.

Sí, la societat alemanya era moderna, rica, educada, culta... i va cometre barbaritats. Passa ara i ens amenaça altra vegada. Són mecanismes socials i psicològics que fan que individus, grups, societats senceres siguin còmplices de crims d’estat. Hi ha oportunisme, por i ceguesa. El meu avi va ser un oportunista i la meva àvia es va deixar encegar. I això pot tornar a passar perquè, com a éssers humans, no hem canviat. El cas alemany ens permet veure com tota una societat va canviar, com es van oblidar els principis. És el conformisme. Molta gent es va fer nazi no perquè s’hagués llegit el Mein Kampf o fos antisemita, sinó perquè tot allò que abans no era normal va esdevenir normal. Les estratègies de manipulació del Tercer Reich eren excel·lents. Van convèncer la població que formaven part d’un grup privilegiat i que el seu deure era fer fora els paràsits.

S’han divulgat molt els crims nazis i les tècniques de manipulació, i la societat alemanya ha assumit la seva responsabilitat, però l’extrema dreta torna amb força. Quin error s’ha comès a l’hora de transmetre la memòria?

El llibre es titula Los amnésicos. Quan vaig començar a escriure’l, el 2016, hi havia un creixement dels partits d’extrema dreta i un descrèdit de la democràcia, però al Bundestag encara no hi havia entrat cap partit d’extrema dreta. El 2017 hi va entrar Alternativa per a Alemanya (AfD). És el primer senyal que Alemanya necessita una reformulació d’aquest treball de memòria. Els joves alemanys cada vegada tenen menys interès per la història. Es moren els testimonis però es continua fent feina. El meu llibre barreja la història familiar amb la gran història i això ajuda aquests joves a identificar-s’hi. S’ha de posar també el focus en tot el que va passar després de la guerra, en la construcció de la democràcia. No va ser fàcil i els joves han de ser conscients de la importància de preservar-ho. També hi ha diferències importants entre l’Alemanya Occidental i l’Alemanya de l’Est, on no es va fer una tasca de memòria ni es van assumir responsabilitats. A l’Alemanya de l’Est es va vendre que tota la població havia estat antifeixista, i això és una gran mentida. L’extrema dreta té uns resultats molt més bons a l’Alemanya de l’Est.

Al llibre afirma que els nazis no moren mai.

La història no es repeteix, però certs mecanismes sí. Podem aprendre dels nostres errors. Després de la Segona Guerra Mundial molts països van optar per l’amnèsia convençuts que així evitaven possibles revenges. A Espanya hi ha la mateixa idea. Però això no funciona. A Alemanya l’amnèsia va durar vint anys, després es van començar a assumir responsabilitats i es va acceptar que la població indiferent va ajudar a construir i consolidar el nazisme.

Ara, si som víctimes de la manipulació, tenim menys excuses?

Ara no en tenim, d’excuses. Aquella generació no estava educada políticament com nosaltres. Ara sabem els mètodes que van utilitzar. Hem de protegir-nos d’aquesta manipulació.

Com valora la manera com ha tractat Espanya els temes de memòria?

Alemanya va negar els crims nazis després de la Segona Guerra Mundial. Els alemanys es veien a si mateixos com a víctimes i rebutjaven qualsevol responsabilitat. Per culpa d’aquesta amnèsia, als anys 70 hi va haver una reacció brutal, amb el terrorisme d’extrema esquerra. L’amnèsia i la impunitat alimenten el ressentiment. Sense memòria no es pot consolidar la democràcia. Espanya hauria de condemnar els crims franquistes i reconèixer el patiment de les víctimes.

Com van viure els seus avis els judicis contra els nazis?

Els meus avis es consideraven víctimes. Van votar els nazis el 1932 i, després de la guerra, el meu avi va haver de fer front a un judici que va durar cinc o sis anys: els hereus del propietari del negoci que va comprar a un preu molt baix perquè era jueu li van reclamar compensacions. Va haver de pagar una suma molt alta i al mateix temps va veure com els grans criminals i els més poderosos no havien de pagar res.