BarcelonaQuan va ser publicada en anglès, Lincoln al bardo es va convertir en una de les novel·les aclamades amb més unanimitat durant mesos i mesos, un èxit que va culminar amb el premi Man Booker. La primera novel·la de George Saunders (Amarillo, 1958) es va guanyar la crítica i els lectors gràcies a una història emotiva -la visita del president Lincoln a la cripta on estava enterrat el seu fill Willie, mort als 11 anys- i a la vocació experimental que caracteritza l’obra del nord-americà. Conegut pels seus relats, reunits en llibres com Pastoràlia (2000) i Deu de desembre (2013), a Lincoln al bardo Saunders viatja fins al 1862 per treure’n una singular novel·la històrica que transcorre majoritàriament a dins del cementiri d’Oak Hill i que està protagonitzada -atenció- per un enfilall d’esperits que l’habiten, aclaparats per les seves insatisfaccions. Saunders construeix la història exclusivament a partir dels pensaments de cadascun d’aquests personatges i de fragments -reals o no- de cròniques de l’època. L’objectiu és aconseguir que el petit Willie Lincoln pugui abandonar el bardo, l’estat de transició entre la mort i la reencarnació en què es troba atrapat. El llibre està disponible ara en català a Edicions de 1984, amb una traducció meravellosa de Yannick Garcia, i en castellà a Seix Barral, també versionada magníficament per Javier Calvo.

L’última vegada que vam parlar em va dir que estava escrivint una novel·la i em pensava que feia broma.

Era sorprenentment sincer [riu]. Vaig complir la meva promesa, te n’adones?

Lincoln al bardo va arribar quan tenia 59 anys. Abans d’això havia publicat quatre llibres de contes. Suposo que la pressió d’escriure una novel·la la va perdre fa temps.

Soc d’aquells autors que ho fa tot tard. Secessiolàndia pel pedregar no va sortir fins al 1996, quan ja en tenia 38. Em vaig adonar que la meva capacitat d’escriure bones històries era limitada, i que me’n sortia millor com més comprimides i breus fossin. Deu ser un problema neurològic. Durant molt de temps em va semblar que l’únic que podia escriure era això, i de fet no és poca cosa, perquè el relat és un gènere exigent -sobretot si no et vols repetir-. Llavors, uns vuit anys enrere, vaig recordar la història de Lincoln i el seu fill i vaig provar d’escriure-la, però em demanava més, no es conformava amb una forma breu.

S’expandia com les ànimes dels fantasmes del llibre.

Durant tota la vida he estat un corredor que només coneixia un carril de la pista. Aquesta novel·la és com si hagués descobert que hi havia més carrils per córrer. Però ara torno a ser al lloc de sempre [riu]: capficat amb el pròxim conte.

Lincoln al bardo és una novel·la, però també és el seu llibre més fragmentari. L’únic que hi trobem són monòlegs encadenats i trossets de biografies, de memòries i de cròniques de l’època.

La idea em va venir gràcies a un conte que vaig escriure just als inicis d’internet. Era l’època que tothom xatejava. Se’m va acudir explicar una història a partir d’un diàleg entre dos internautes. Res més. Aquelles converses eren curioses perquè hi havia malentesos, canvis de tema constants i moltes frases inacabades. Em va semblar que podia escriure una novel·la basada en aquest mètode. Però no tenia cap tema, i vaig anar fent, fins que tenia 80 pàgines i allò no anava enlloc.

Llavors va tornar als contes.

Més endavant vaig intentar convertir tot aquell material en una obra de teatre i va ser un desastre.

Però la idea dels xats va seguir incrustada dins el seu cap.

Sí. Se’m va acudir que el lector llegiria els pensaments dels fantasmes com si fossin xats. M’ho podia permetre: és una història on abunden els elements sobrenaturals.

Segur que si li pregunto si volia fer un llibre estrany expressament em dirà que no.

Umm... Et contestaré amb una altra pregunta: ets escriptor?

He publicat un llibre de contes i una novel·la.

Així ja saps que podem donar teories sobre per què treballem com treballem però no valen per a res. Escriure és el resultat de sumar intuïció i insistència.

És aquesta insistència el que acaba fent realitat una història, no?

Sí, perquè mentre escrius et pots equivocar, però com que vius obsessionat amb allò -amb aquella altra vida que hi ha empresonada al paper- te n’adones i canvies les coses. Dedicar-hi el temps que la història necessita et fa trobar la solució. Jo m’equivoco molt i em corregeixo constantment.

A vostè no només li agrada experimentar amb la disposició del text, sinó també amb el contingut. Lincoln al bardo és una festa del llenguatge, en què hi ha personatges que s’expressen malament, d’altres que fan servir paraules ampul·loses o amb vocabulari passat de moda. ¿L’ Ulisses de Joyce ha estat un llibre clau per a vostè?

Ho va ser quan era petit. El llegia amb una guia d’interpretació al costat, perquè em perdia moltes coses. No em passava el mateix amb els contes de Dublinesos, que també eren fabulosos. Quan tenia entre 20 i 30 anys els meus autors preferits eren Joyce, Faulkner, Hemingway i Woolf. M’interessava molt l’estil modernista. A Secessiolàndia pel pedregar vaig escriure sobre el món contemporani fent servir un llenguatge que era deutor d’aquell modernisme. Aquella nova veu que deien que tenia, en realitat era vella.

Una bona manera de seguir pouant en aquella mina de llenguatge era viatjar fins al 1862.

M’ho he passat molt bé buscant girs i expressions curiosos per a Lincoln al bardo. Era com una gran festa on hi havia més d’un centenar de convidats i cadascun tenia les seves rareses.

Tot i que el llenguatge sigui hereu del modernisme, vostè ha fet una novel·la postmoderna.

Sí, senyor! [Riu.] La postmodernitat consisteix a reutilitzar elements vells i donar-los un nou significat. És una mica el mateix que fa el hip-hop amb els samples.

Pel que li he preguntat fins ara sembla que Lincoln al bardo sigui només un joc, i no és així.

El més important per a mi era que fos una experiència emocional per als lectors. La història que explico és molt trista: tenim un pare que acaba de perdre el seu fill d’onze anys. La melancolia el porta a visitar la cripta on el nen està enterrat. L’arriba a treure del taüt i l’abraça. Igual que Lincoln, jo també soc pare i m’estimo molt els meus fills. Soc una persona obsessiva, igual que ell: i en aquells moments també estava deprimit, tot i que afortunadament no pel mateix motiu que el personatge. Un dels al·licients del llibre era que, per molt que escrigués sobre el president Lincoln, ell s’assemblava força a mi.

El president està en plena Guerra de Secessió.

Però estava obsessionat amb la desaparició del seu estimat Willie. És normal: tots tenim una identitat fragmentada en bocins, i encara que Abraham Lincoln fos president dels Estats Units i tingués una gran ambició i multitud de preocupacions, els dies posteriors a la mort del fill només podia pensar en el nen.

Aquesta tragèdia contrasta amb els fantasmes del cementiri. Estan condemnats però són divertits.

Vaig pensar que el més enllà havia de ser com la vida. Com que els morts ja no tenen cos, la ment ho ocupa tot i flueix d’una altra manera. Si poguéssim dir tot el que ens passa pel cap seríem gent molt més divertida. La meva vida és més grisa que el que visc interiorment: el que imagino, les projeccions del meu ego, l’humor negre... Si hagués convertit el cementiri en un lloc sinistre hauria estat una construcció artificial, herència del gènere gòtic. Morir-se és trist i els funerals són un tràngol. Però donen històries divertides. Una vegada es va morir una veïna de 95 anys i el meu pare li va dir a la filla: “Encara bo que ha tingut una vida llarga i saludable”. I la filla va dir: “La mama mai havia estat malalta”. Era una bajanada, però ens va fer molta gràcia. Tant de bo el dia que morim seguim fent bromes i sent ridículs.

La crítica del New York Times Michiko Kakutani el descrivia fa 20 anys com un “humorista salvatge amb un punt sentimental”. Com de lluny se sent d’aquesta afirmació?

No gaire. La imaginació segueix portant-me a llocs foscos, i el meu sentit de l’humor pot arribar a ser pervers. Així i tot, de vegades em surt la vena tova i sentimental. Una diferència entre el que escrivia fa 20 anys i el que faig ara és que actualment intento estar tan a prop com puc dels meus personatges.

Té més empatia?

Intento ser més benevolent. A Lincoln al bardo es veu de manera més òbvia perquè el punt de partida és trist. Com a persona, cada vegada tinc més por i soc més escèptic. Sovint quan miro la tele no puc parar de riure del que hi veig: això és un indicatiu del meu estat d’ànim. No sé si té a veure amb el fet d’estar envellint, però em desagrada comprovar aquest canvi. Algú que s’enfot de tot no és necessàriament feliç. És més, probablement no ho és.

Segur que hi ha lectors que li han demanat pels vincles entre els Estats Units que apareixen a Lincoln al bardo i el país d’ara. En què s’assemblen?

Són idèntics. Aquest país encara no ha sabut acabar del tot la Guerra de Secessió. Abraham Lincoln va ser assassinat, i el seu successor, Andrew Johnson, era un personatge tou i bevedor que no va saber reconstruir el país. El nostre gran problema, el racisme, no s’ha resolt, en part per culpa de l’assassinat de Lincoln. Molts anys després, els discursos de Donald Trump han estat molt irresponsables, en aquest tema. Quan era jove estava molt a favor del meu país. Pensava que la major part del temps anàvem per bon camí, i que només de tant en tant descarrilàvem. Ara, en canvi, penso just al revés.