BarcelonaEnric Casasses ha recorregut, puntual, amb el seu cabàs i els cabells recollits en una cua, el passadís de la platea del Palau de la Música. L'envoltava el gruix de la classe política catalana, però els aplaudiments eren per a ell, per al poeta que es reconeixia "pirata" el dia que Jordi Cuixart li comunicava, per telèfon, que era el guanyador del 52è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. "M'irrita rebre aquest honor tan gros i que el seu president estigui tancat a la presó", deia l'autor. En aquells moments, admetia també sentir-se "patumitzat".

Mig any després, en plena segona onada de la pandèmia, Casasses ha pogut recollir finalment el guardó en un acte en què el seu magnetisme escènic l'ha acompanyat, sense abandonar-lo ni un moment, durant l'hora i quart que ha durat. Ha volgut començar assegut entre el públic, encara amb la mascareta: "La veritat és una taula per posar-hi el vi!", ha cridat, abans de començar el recital de la primera part, primer tot sol, més tard acompanyat per músics com Feliu Gasull i els Don Simon i Telefunken, amb qui acaba de publicar el disc Orbiten. "Farem un parell de dècimes, és a dir, febreta", anunciava amb sornegueria minuts després de dedicar uns versos a Pascal Comelade, amb qui ha col·laborat en multitud de recitals i concerts, a vegades amb la veu i d'altres tocant el triangle. Tan aviat recitava uns versos per als "adolescents enganxats a la droga dura de la pantallota" com homenatjava Jacint Verdaguer, equipat momentàniament amb un copalta que els seus seguidors coneixen des de fa anys.

Evitar escriure sobre la mort

En poques ocasions el Premi d'Honor s'ha convertit en un espectacle d'homenatge a la paraula en què el guardonat s'impliqués tan a fons. Acompanyat d'un quartet de rapsodes, entre els quals hi havia Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda, Casasses ha recitat un fragment del seu poema més llarg, Uh. "Té 340 pàgines, però tranquils, que no el farem sencer", ha advertit. En altres ocasions –poques– s'hi ha atrevit.

Dels "quatre o cinc grans temes" que Enric Casasses es va adonar que hi havia quan va començar a escriure –entre ells, l'amor, la llibertat i la creació poètica–, l'únic que ha evitat ha sigut "el del gran misteri". "Lo meu és la vida, que és més dura que la roca de la mort", ha dit. "L'amor engega i l'amor atura", ha recordat més endavant. D'El nus la flor, premiat amb l'última Lletra d'Or, ha recitat un dels seus últims hits, abans de donar pas a la veu de Maria Mauri i al piano de Dani Ariño: "No haver-te conegut seria terrible, però terrible terrible... i a sobre no ho sabria".

"Per què em trepitja? Per què em castiga a ser com és vostè? He de morir, com he viscut, rebel?", ha preguntat, des del poema Bufeta, una al·legoria de com "es descús la Península", abans que Bel Olid glosés la figura de l'autor a la segona part de l'acte. "L'han estudiat, el reciten a casa i els seus versos omplen Twitter –ha recordat–. Casasses ha creat escola, però ell, a diferència de la cantarella dels seus imitadors, no casasseja. El seu és un ritme hipnòtic que et porta fins a estavellar-te al centre del sentit".

En l'entrega del guardó al poeta, Marcel Mauri –vicepresident d'Òmnium– ha recordat que "la cultura és segura, l'essència d'un futur compartit com a poble". "Hem de sortir de la presó per no morir, que la raó no rebi més cops de bastó”, recitava Casasses el 23 de juliol, el dia que finalment Jordi Cuixart el va poder visitar a casa per comunicar-li el premi. Al davant dels presidents Mas, Montilla i Torra –que ha rebut un llarg aplaudiment quan se l'ha mencionat–, Enric Casasses ha rebut el guardó, encara equipat amb el cabàs. Li ha estat a punt de caure a terra, però finalment l'ha aixecat amb posat triomfal. Poc després hi ha començat a jugar, com fa amb les paraules des de fa gairebé 50 anys.

"Què fa en Jordi Cuixart, tancat allà? –s'ha preguntat–. Soc de l'equip dels poetes de la nostra llengua. Ara soc jo qui aprèn dels joves, em toca a mi aprendre dels que comencen". Casasses, que no portava cap discurs preparat, ha acabat admetent que aquesta nit, al Palau, se sentia "com un nen que deixen seure a la taula dels grans". I ha recordat que la llengua catalana ja és independent: "Només falta un tràmit burocràtic que la representi".