"El meu difamador continua tenint veu als mitjans del país amb impunitat"

BarcelonaFa deu anys, quan l’escriptora i periodista Eva Piquer era a la sala d’espera de l’Hospital Vall d’Hebron tement el pronòstic de càncer que encararia el seu marit, el periodista i llavors director de l’ARA, Carles Capdevila, en un blog van aparèixer una sèrie d’articles difamatoris que els atacaven, sobretot a ella, a qui –un any, set mesos i divuit dies abans que morís el seu marit– ja titllava de “la vídua oficial de la tribu”, "la nostra futura Pantoja". "Quan tot just acabaven de diagnosticar un càncer al pare dels meus quatre fills i em trobava al llindar de l’infern, quan intentàvem bandejar dels cervells respectius la idea d’una mort a curt termini, just en aquell moment de vulnerabilitat i desconcert i autoengany, un ésser humà va trobar oportú assetjar-me", escriu Piquer.

Aquell article es va estendre com una infecció (ja se sap, els virus i la viralitat en temps de Twitter), i no només va causar un dolor terrible i instantani a la família, als quatre fills, sinó que va quedar com una ferida oberta i supurant per a l’escriptora. Fins ara. Deu anys i un Me Too després, Piquer s’ha vist amb forces de trencar el silenci amb un assaig titulat Difamació (Club Editor), en què passa comptes amb aquell escarni públic. I l'ha presentat aquest dilluns al vespre davant de prop de 500 persones a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, al costat de les periodistes Gemma Nierga i Alba Riera, i davant d’un auditori on hi havia desenes de cares conegudes: periodistes com Albert Om, Antoni Bassas, Toni Soler, Xavier Grasset i Eva Arderius; polítics com Gerardo Pisarello, Jordi Sànchez, Xavier Domènech, David Fernàndez, Carles Riera, Joan Manuel Tresserras, Raül Romeva, Natàlia Garriga, i gent del món cultural com Sílvia Soler, Josep Lluch, Pilar Beltran, Izaskun Arretxe, Ester Pujol, Teresa Cabré, Vicenç Altaió, Paula Bonet, Care Santos, Marina Garcés, Enric Canet, Carme Solé Vendrell, Ana Polo, Magda Oranich, Sílvia Bel, Lluís Cabrera i Eva Armisén, entre moltes altres.

Al llibre, Piquer va desfent el cabdell de com funciona la difamació, els mecanismes de deslegitimació i deshumanització que fan possibles després l’escarni i la humiliació. L’escriptora explora els límits de la llibertat d’expressió i furga en les hipotètiques motivacions del seu enemic, l’articulista Bernat Dedéu, a qui no coneix personalment i de qui ni tan sols escriu el nom en tot el llibre –l’anomena Ricard, amb la intenció de convertir-lo en un arquetip–, tot i que sí que cita textualment els seus articles. Piquer planteja alguns escenaris plausibles per haver rebut aquesta violència: classisme, misogínia, crueltat, neofeixisme. I hi afegeix: "La meva difamació té un punt de violència vicària, m’atacava a mi de rebot, perquè ell volia escriure en un diari que dirigia el meu marit".

Contra la impunitat

Piquer, autora de catorze llibres (l’últim, Aterratge, a Club Editor) i directora del digital de cultura Catorze, detalla els efectes que té la difamació sexista, en primera persona i també estructuralment, com a mecanisme de desigualtat. "Afecta l’autoestima, la salut mental, la carrera professional i les relacions personals, i desincentiva a alçar la veu", escriu. Per a ella, ha estat un ròssec moral durant anys, li ha condicionat el dol –el seu i el que necessitaven fer els altres–, i fins i tot li ha fet perdre amics. "El Carles es mor i la meva por és sobretot que no es pensin que soc la Pantoja. La meva obsessió era no donar la raó al meu difamador. Ves, quina bestiesa! Però és que t’ho acabes creient", lamenta Piquer, que havia frenat homenatges i no havia assistit als que van fer a Capdevila.

Fins i tot va condicionar la seva escriptura. "Em vaig passar molt de temps que necessitava tornar a escriure, perquè necessitava una cosa que em motivés per tirar endavant, i em prohibia escriure sobre el dol, sobre com t’ho fas quan has patit una pèrdua, una catàstrofe, tot i que era l’únic tema que m’interessava", recorda. Un any abans de publicar Aterratge, va demanar a la terapeuta que la preparés per al que en diria el seu difamador. També va ser en qui primer va pensar quan va rebre el Premi Nacional de Cultura. "Un enemic és un motor perquè, com que et segueix les passes, no et permet abaixar la guàrdia", diu amb sorna. I això que reconeix: "Com a enemiga soc un malson: tinc memòria, soc rancorosa, soc venjativa i soc resilient. Però és que als difamadors no se'ls acut que al darrere hi ha una persona com ells".

El fet que el difamador obtingui plaer amb aquest assaig no l’ha fet abandonar, sinó el contrari: "Per a mi ja és una victòria haver deixat de callar", escriu Piquer, que en el seu moment va trobar suport a cau d'orella però no en públic. "Preferiria no haver patit tant i no haver d’escriure el que he escrit, però celebro haver-m’ho tret de sobre", diu a Paral·lel 62. I va més enllà quan diu que pretén "sacsejar el món mediàtic i cultural català: a veure si ens despertem d'una vegada", proposa. "Hauríem de preguntar-nos a quina mena de personatges donem micròfons i altaveus. El meu difamador continua tenint veu a mitjans públics i privats del país amb impunitat –denuncia Piquer–. He trencat el silenci perquè trenquem la impunitat". "L'insult, la injúria, la difamació, s’han convertit en una conducta banal, no hi ha espai públic que se'n salvi, el llenguatge de la brutalitat s'ha imposat com a norma –recordava l'editora Maria Bohigas–. Cal que trobem formes perquè la paraula no es converteixi en una eina de destrucció més".

L'acte a Paral·lel 62 ha acabat mentre sonava la cançó Tú a mí no me hundes, de Juan Gabriel, amb la veu d'Isabel Pantoja.