Escriure sobre el llibre d’algú que coneixes massa no és fàcil. Després de molts anys, l’Eva ha tornat a la literatura amb Aterratge (Club Editor). És també un retorn a la vida. Vida i escriptura sempre han anat íntimament units, en ella. Des dels llunyans temps de l’Avui, quan ens vam conèixer ja fa més de trenta anys, no ha parat d’escriure i llegir. No és una obsessió: és una cosa més senzilla, és la seva inevitable manera de ser al món. Aquest llibre va d’això. És un triomf perquè per fi torna a ser ella. S’ha tret de sobre el pes mort dels últims anys de dol i els ha donat forma de novel·la. Una conclusió: la infelicitat perfecta no existeix.

El primer que li vaig dir per WhatsApp un cop vaig haver llegit el llibre és això: «Eva, ahir dissabte em vaig llegir Aterratge: vaig començar ben d’hora al matí, vaig aparcar-lo de dia i vaig acabar-lo a la nit. El primer que se m’acut és que al gran absent-present li hauria agradat. Per què? Doncs perquè ets molt tu. Et despulles molt. Esdevens una persona atractiva que fa un exercici valent, precís, intel·ligent. La lectura serà, en primera instància, menys impactant per als lectors catalans que per als de fora: crec que serà millor per als de fora perquè no tenen els condicionants de conèixer-te d’entrada i de saber d’on surt tot, de saber Tot Allò que et va passar. És un llibre amb un ritme intens, sense palla. Tot és substancial, tot és gra. El paral·lelisme amb Gregory Fletcher funciona i fa més dens l’aterratge emocional. No hi ha llàgrimes ni humor: és una crua autobiografia del dol, de la tristesa, del dolor. Sense concessions. Un llibre dur, un punt glacial, introspectiu, com nòrdic; més islandès que mediterrani. Li va perfecta la referència a Primo Levi: la infelicitat perfecta no existeix. M’ha fet somriure aquesta frase, esclar: «D’aquest hivern no passa que duc el nen a veure la neu». Ai! Ho has aconseguit: has tret amor i ganes de viure del dolor i ho has convertit en el que més ets: llenguatge, paraules, escriptura. Allò que ens fa humans. Petons!» Continuo estant bastant d’acord amb aquella primera impressió.

Però qui és el Gregory Fletcher, us deveu preguntar? És un home de carn i ossos que, com a jove aviador militar nord-americà, el 21 de novembre de 1973 va pilotar un avió en aterratge forçós a Islàndia. Avui, Fletcher, coprotagonista indirecte del llibre, és un senyor fet i dret que viu a Memphis. La seva aventura es va entrellaçant amb la de la narradora, una dona que vol girar full d’un passat recent traumàtic, que busca com tornar a començar, com treure’s de sobre un contradictori sentiment de culpa, com deixar d’existir per inèrcia. Com posar, com a mínim, el pilot automàtic. En plena pandèmia, es diu: «Mataria perquè, quan s’acabi tot això, ningú no recordés que vaig viure Tot Allò». La gèlida Islàndia uneix les dues històries, la de l'heroic aviador i la de l'antiheroïna narradora, una dona a la recerca d'un lloc al món, d'una casa amb finestres, d'un sentit.

En aquest trànsit cap a una nova vida, arrossegada per un «impuls indòmit que es nega a rendir-se, a posar seny», arriba un moment que accepta que pot recordar i imaginar sense entendre-ho tot: «És incert el futur: ¿qui sap què passarà? Però també és incert el passat: ¿qui sap que va passar?» ¿La van abandonar els amics o va ser ella qui va desaparèixer? Quan ja és capaç de dubtar així, vol dir que està sortint del pou. «Ni viatjar ni beure. El truc més eficaç que conec per escapar del brogit del món passa per llegir i escriure». La seva taula de salvació.

El resultat és Aterratge, un llibre epifànic i trist. «La tristesa seria un privilegi si no fos tan trista». Un llibre que és també, feliçment, un nou començament. «No deixaré mai d’escriure». L'Eva Piquer escriptora ha tornat. Més que per la porta gran, ho ha fet a través d'una petita finestra oberta a un gran món interior.