Llegim 20/10/2021

Els dietaris enverinats de Rafael Chirbes (que deixa verd Pérez-Reverte)

Anagrama publica el primer volum dels quaderns, fins ara inèdits, de l'autor valencià

3 min
El 2014 Chirbes va rebre el Premio Nacional

Barcelona"Pérez-Reverte està convençut que, com a novel·lista, pot fer el que li surti dels collons (per fer servir el llenguatge que a ell li agrada) i ofereix al lector un embogit recital de llenguatge macarra, d'estil vallekano, pura Movida Madrilenya proferida per aquests pobres homes que van prendre sopes al segle XVIII [...], ofereix un esperpent d'espanyolisme ranci que declara la guerra a qui és gavatxo, una espècie de variant de Torrente, el brazo armado de la ley, en la qual no falten apunts del que coneixem com a premsa del cor". Així comença la llarga entrada de dietari que Rafael Chirbes dedica a Cabo Trafalgar, d'Arturo Pérez-Reverte, el 21 de novembre del 2004. És una de les invectives més dures als seus col·legues contemporanis de l'escriptor nascut a Tavernes de la Valldigna el 1949 i mort, a la mateixa localitat valenciana, el 2015, quan tenia 66 anys.

"Aquests dietaris transmeten tristesa, emoció i la inseguretat crònica de l'autor. També demostren que Chirbes era un gran i apassionat lector", recorda l'editor Jorge Herralde, que va començar a publicar el novel·lista a Anagrama amb Mimoun, el 1988, aconsellat per Carmen Martín Gaite, també autora de la casa. "Amb tots dos hi vaig tenir una gran relació", comenta, abans de mencionar que, entre les sorpreses d'aquests quaderns que es poden llegir ara per primera vegada, hi ha "la passió per la literatura alemanya", "la franquesa amb què tracta les seves relacions homosexuals" i "la fugida de València durant la infantesa". Chirbes va escriure tota la seva obra en castellà, tot i que amb la família sempre va parlar català. "Potser vaig començar a desvincular-me massa aviat de la llengua dels meus. Tenia vuit anys", recorda, el 28 d'agost del 2004, el mateix dia en què, comentant la lectura d'El mut de la Campana, de Josep Lozano, admet "la felicitat que s'ha de tenir quan s'escriu en la llengua marginada en què es van pronunciar les primeres paraules".

Invectives d'anada i de tornada

La incomoditat que transmetien fins ara les novel·les de l'autor valencià s'ha mudat ara a la prosa íntima de l'escriptor. Diarios. A ratos perdidos 1 y 2 (Anagrama, 2021) és el primer lliurament d'un projecte que ha d'incloure com a mínim dos volums més, coordinats pel filòleg i marmessor de l'obra de Chirbes, Juan Manuel Ruiz. "El Rafael em va encarregar una tasca molt difícil, al seu testament -explica-. Havia de decidir si aquells quaderns en què havia treballat tant de temps valien la pena d'editar-se. Va ser dolorós posar-m'hi, en primer lloc per la proximitat de la mort del meu amic, però també perquè no eren textos de ficció. La publicació d'aquestes memòries havien de complir un requisit molt important: que quan veiessin la llum no fes que les seves novel·les, que ell considerava centrals, quedessin en un segon pla".

Un dels temes que preocupava més Ruiz era "la psiquiatrització de l'obra de Chirbes a partir de la publicació dels dietaris". Per aquest motiu l'ha molestat tant "el pròleg de Marta Sanz, ple de despropòsits i falsedats". Silvia Sesé, directora editorial d'Anagrama, defensa el text i la decisió d'incloure'l, seguint els "desitjos dels hereus de l'autor". Sanz hi deixa anar, entre altres perles: "Chirbes probablement creia que l'adulació i la falta d'exigència no portaven enlloc, però això no li va impedir anhelar cert reconeixement". Herralde diu que el pròleg "va ser escrit després de conèixer una invectiva de Chirbes contra ella" (en principi sobre el seu estil barroc) que apareix en un dels quaderns que han de formar part del segon o tercer volum. Sanz, poc després de la roda de premsa, declarava que al seu text no havia volgut presentar Chirbes com "un monstre", sinó "des del clarobscur i la complexitat". A ratos perdidos arrenca el 1984, quan l'escriptor té 35 anys i encara no ha publicat res, i arriba fins al 2005, mentre escriu Crematorio, el llibre que el va consagrar. Altres autors a qui toca el rebre en aquest primer volum són Belén Gopegui, Gabriel García Márquez i Marcos Ordóñez. "El que queda és molt més interessant que el que heu pogut llegir fins ara", promet Juan Manuel Ruiz.

"Aquest dietari té un gran valor, no només en la producció de Chirbes sinó en el conjunt de la tradició espanyola -reconeix el crític literari i professor universitari Fernando Valls-. La vida no explica l'obra, però ajuda a entendre-la millor. Chirbes va ser un home d'esquerres gens complaent amb les esquerres, i va ser molt crític amb alguns aspectes del feminisme i de l'homosexualitat. En les seves novel·les hi ha un pes molt gran de la ideologia. Va saber diluir el pensament en la trama com pocs altres autors". Després d'emmascarar-se a través de la ficció, finalment el Rafael Chirbes més íntim es fa present en aquests dietaris, que l'autor no va començar a ordenar fins que va haver publicat Crematorio el 2007. Sanz afirma que, al dietari, "la màscara és, privilegiadament, el seu rostre".

stats