Anton Txékhov ha format part de la vida de Pere Arquillué des que era molt jove. “Quan tenia 15 o 16 anys em van caure a les mans les peces principals i les peces curtes de Txékhov traduïdes per Joan Ollé”, recorda l’actor, que fa unes setmanes va debutar com a director amb Audiència & Vernissatge, de Václav Havel, a La Villarroel. Aquella troballa va suposar un abans i un després en la vida d’Arquillué, i va ser un dels motius pels quals va decidir que la seva vocació passaria pels escenaris. “Vaig descobrir un món i una altra manera d’entendre la vida i el teatre. Per a mi va significar tota una revelació”, explica l’actor, que de Txékhov en destaca, sobretot, “la seva poesia” perquè considera que “és molt especial”.

Les creacions del dramaturg rus estan protagonitzades per personatges desencaixats i tragicòmics que s’enfronten a la vida amb una pàtina de pessimisme existencial. La seva habilitat per construir atmosferes i retratar a través d’elles l’estat d’ànim i la vida interior dels personatges va fascinar Arquillué, fins al punt que va presentar-se a l’Institut del Teatre amb un monòleg que dona veu al personatge de Smírnov, de la peça curta L’os (1888). Més endavant, quan ja havia irromput de ple en l’escena teatral professional, va participar en dos espectacles de Txékhov: La gavina (1895), que va interpretar el 1997 sota la direcció de Josep Maria Flotats, i Platonov (1923), que va representar el 2009 dirigit per Gerardo Vera. “De moment he fet aquests dos, però espero que me n’arribin més”, afirma Arquillué, que és incapaç d’escollir una única obra de l’escriptor rus i defensa que, per apreciar la seva literatura, cal llegir-ne tant les peces principals com les curtes. Ell no només ho ha fet, sinó que continua tenint-les presents malgrat el pas dels anys. “Encara les rellegeixo -explica-. M’han acompanyat fins ara i ho seguiran fent”.