"Mai no s'han d'agafar els camins rectes, a la vida: per això em vaig fer rabina"

BarcelonaJust abans que comenci el funeral, sona un mòbil. "Ara mateix no puc parlar. Et truco quan acabi de treballar": Delphine Horvilleur ha hagut de repetir aquesta frase sovint. També ha hagut d'explicar, en moltes ocasions, que estar "tan a prop de la mort" no només no li fa por, sinó que és una de les parts de la feina de rabina que més li interessen.

"Gairebé totes les tradicions religioses ens parlen de la mort com d'un passatge entre portes. La mort ens indica la porositat entre un món i un altre –explica l'autora des de París, amb motiu de la publicació de la traducció castellana de Vivir con nuestrosmuertos (Libros del Asteroide, 2022), assaig del qual a França es van vendre 200.000 exemplars–. Quan acompanyo algú en aquest trànsit soc conscient que jo també em trobo a l'entrada d'aquella altra realitat al costat de qui està morint. Amb una mà l'agafo, amb l'altra el deixo anar. El moment en què la vida desapareix és sagrat en el sentit més pur de la paraula: qui se'n va és a la cruïlla entre el que ha fet i el que deixarà. Són hores d'extrema vulnerabilitat per a tothom".

Nascuda a Nancy el 1974, Delphine Horvilleur ha acabat convertint-se en la tercera rabina ordenada a França, però abans d'això va estudiar medicina i periodisme. "Mai no s'han d'agafar els camins rectes, a la vida: per això em vaig fer rabina –diu–. El centre de la meva feina és saber explicar el que s'ha dit mil vegades abans però d'una manera adequada a qui m'escolta. En això una rabina no es diferencia gaire d'un metge, que escolta amb atenció el relat del pacient i, a través del diagnòstic, hi dona sentit. Un periodista també ha de saber acollir el que l'altre t'explica amb un gran respecte". Horvilleur encara relliga les tres professions a través d'una altra paraula: compromís. "És molt important el compromís vertical i resilient amb els altres: sense la dedicació i el servei, la meva feina no valdria la pena", afegeix.

Un món que margina les dones

Horvilleur va haver de lluitar per ser ordenada rabina. "Vaig créixer en un món on no hi havia dones que es dediquessin al que jo faig –comenta–. El meu entorn era ortodox i tradicional. El camí que vaig emprendre va estar ple de revolts, esculls i resistències per arribar a donar-me la possibilitat d'arribar on soc". L'autora de Vivir con nuestros muertos està convençuda que "cal ser infidel als plans que els altres han escollit per a tu". En el seu cas, "sortir del camí pautat va ser el camí".

Si el 2008, any de la seva ordenació, eren només tres les rabines a França, la situació ha millorat una mica. "Ara ja som cinc, i dues dones més s'estan formant per aconseguir-ho –avança–. En països com els Estats Units, Anglaterra, Israel i Alemanya hi ha moltes més rabines que aquí". Així i tot, encara es troben amb les reticències d'un món on els homes són majoria. "La mera existència d'una dona en aquesta funció és polèmica i controvertida, en l'entorn jueu –comenta–. Però cal tenir en compte que tot el que és femení també resulta problemàtic en el catolicisme i en l'islam. El Papa ha reiterat en moltes ocasions que les dones no poden ser sacerdots. I a l'islam, les dones han d'ocupar l'espai domèstic i interior: han de camuflar la part femenina sota robes amples i el vel. La visió més conservadora de la religió tanca les dones en posicions predeterminades i, sobretot, les allunya del poder, del coneixement i del saber".

A Vivir con nuestros muertos, l'autora reconstrueix la seva relació personal amb la mort, que arrenca poc abans dels 10 anys, quan una nit es va convèncer que moriria, enverinada, després de tastar la resina d'una joguina que havia robat al seu germà. També explica alguns moments de la seva trajectòria en què s'ha sentit qüestionada. Durant el funeral de Simone Veil, advocada i exministra francesa, Delphine Horvilleur va recitar l'oració del kaddish al costat del gran rabí de França. "Aquell mateix dia, un portal web jueu de perfil ortodox assegurava que jo no havia recitat el kaddish –recorda–. Les posicions més conservadores consideren que només és cosa d'homes: una dona ni pot ni ha de formular-lo, és vist com una transgressió". El portal també qüestionava el càrrec d'Horvilleur: "Em qualificaven de rabina, així entre cometes". Aquell dia, la indignació va guanyar la serenitat de l'autora: "Es va voler eclipsar la meva veu després del comiat d'una dona, Simone Veil, que havia lluitat pels drets de les dones. Això feia del tot vigents les seves reivindicacions".

Al llibre, Horvilleur recorda la llegenda ídix de Skotzel. "Fartes de les injustícies i buscant l'emancipació, les dones van enviar una portaveu, Skotzel, a parlar amb Déu –diu–. Van fer una piràmide humana que s'enfilava cap al cel, i quan Skotzel ja era al cim, la piràmide es va esfondrar i ella va desaparèixer. Des de llavors, diuen que Skotzel va aconseguir audiència amb el Totpoderós i que encara discuteixen. Si algun dia torna, voldrà dir que s'ha assolit la igualtat". Encara queda, perquè això passi. "A més de ser rabina, que ja és un fet que alguns veuen com a subversiu, tinc un discurs feminista –afirma–. Es podria pensar que només lluito pels drets de les dones, però la meva convicció és que quan les dones accedeixen als textos, als relats i al lideratge religiós, no només hi surten guanyant elles, sinó tothom".