BarcelonaClaudia Pagès (Barcelona, 1990) es defineix com “una artista visual estranya” perquè les seves obres oscil·len entre “la performance en directe” i els “vídeos on es veuen coreografies de càmeres i cossos”. En la majoria de peces hi ha text, sigui en forma de recitat o com a relat que les estructura. Era lògic que la seva estranyesa acabés traslladant-se tard o d'hora en un text narratiu que ha acabat prenent la forma de Més de dues aigües (Empúries, 2024).

La novel·la comença amb una disquisició sobre colors, seguida d'un grafiti de protesta, “Putus Mossos, gossos”, i la passejada pel bosc d'una adolescent de qui mai no sabrem el nom, però que acompanyarem durant tot un estiu en un poble que podria ser el Capellades on va créixer Pagès abans de marxar a Barcelona per estudiar Belles Arts. “El projecte que ha acabat sent Més de dues aigües va començar com un encàrrec per a una revista d'art anglesa –recorda–. Una amiga em va proposar escriure sobre una cosa insuportable i vaig pensar en les violències d'un poble petit”.

Aquella primera pulsió no va trigar a prendre els saludables matisos que requereix una novel·la. A més de la veu de la noia que explica un estiu d'adolescència “atemporal”, que podria transcórrer fa trenta anys o abans-d'ahir, van començar a aparèixer altres personatges, com el grup de nois coneguts com els Camisetes Vermelles i les noies de Carme. També l'Anglesa: la protagonista de Més de dues aigües viatja de l'atracció inicial cap a l'emancipació. “Hi ha un trajecte d'alliberament que també pot llegir-se a un doble nivell –comenta Pagès–. He viscut a l'estranger durant temporades i hi ha un element de fascinació per tot el que és anglo que poc o molt ens domina a tots, fins que ens n'adonem i reaccionem. De portes endins ha passat una mica igual amb el turisme: hem passat d'abraçar-lo a qüestionar-lo. «Guiris fora», diuen. Això té a veure amb la violència de la dominació cultural”.

Poc després de la pintada sobre els Mossos d'Esquadra n'apareix una altra, “Alcalde dimissió”. El conflicte extern que marca la novel·la té a veure amb l'aigua. “El poble del llibre ha estat aixecat a sobre d'un aqüífer sobreexplotat –diu–. El problema és difícil de resoldre, perquè tant els industrials com els regants es necessiten l'un a l'altre”. De la mateixa manera, nois i noies comparteixen espais i banda sonora –la cançó Killing in the name of, de Rage Against the Machine, retruny en diverses ocasions– fins que una de les noies es decideix a explicar un abús. “Volia col·locar aquesta confessió al mig de la novel·la perquè apareix del no-res, plof, i la parteix en dues meitats –admet–. I volia que fos un abús molt gris i poc florit, que contrasta amb els missatges de les pintades que fan els nois. D'una banda hi ha les proclames explícites i després hi ha confessions molt íntimes com aquesta. Ara parlem molt d'aquella frase d'Audrey Lorde, «el silenci no et protegirà», però per poder parlar s'han de donar unes condicions. Explicar un abús et pot deixar totalment desarmada”. Al llibre, una de les noies de Carme necessita compartir què li ha passat i com s'ha sentit, però a l'altra banda no hi ha ningú disposat a escoltar-la. Ni tan sols les seves amigues.