Torna el poeta llatí més salvatge (i aquest cop sense censura)

BarcelonaSi bé els vells poetes solen ser "una font inesgotable de reflexions profundes i valuosos pensaments", els poetes joves van per una altra banda. "No acostumen a creure gaire ni en la sacralitat ni en les institucions humanes", els atrauen "els sentiments apassionats, com ara els amors o els odis profunds i inconciliables" i "poc o gens no els capfica saber si esdevindran un dia clàssics o si els seus escrits serviran de model a les generacions futures". Aquestes són les consideracions inicials que es fa Jaume Juan Castelló, traductor i professor titular del Departament de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona, al voltant de Catul, un dels autors llatins més salvatges, de qui acaba de presentar una nova versió catalana d'Els poemes a Adesiara.

Nascut a Verona el 87 aC i mort a Roma cap al 58 aC, quan rondava els 30 anys, Gai Valeri Catul ha aconseguit passar a la posteritat gràcies a una veu directa, inflamada i eternament jove. "Va deixar escrits en la memòria occidental els petons més cèlebres de tota la literatura –continua Castelló–, els laments més commovedors, i imitats per la posteritat d'una dona traïda abandonada pel seu amant, o els insults més grollers adreçats al primer que se li planta al davant". Dels 116 poemes que han sobreviscut de l'autor, un dels que ha aixecat més polseguera i ha estat motiu de múltiples censures ha estat el setzè. Comença així, en la nova traducció: "Pel cul us la fotré, i fins a la gola, / parell de maricons mamons, Aureli / i Furi. Com que són un pèl lascius, / els meus versos, em titlleu d'indecent. / Un poeta, sens dubte, ha de ser púdic, / però no cal que ho siguin els seus versos".

"En una traducció castellana, el traductor Joan Petit substituïa els dos versos inicials del poema per '"Os daré a probar mi virilidad'" –recorda Castelló–. Això no és un insult, és una cursilada". Petit va fer equip amb Josep Vergés per a la primera traducció catalana de Catul, publicada el 1928 a la Fundació Bernat Metge. "El criteri d'aquesta col·lecció sempre va ser evitar les paraules malsonants i l'escatologia –opina l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós–. El problema és que en alguns casos potser es va actuar amb un excés de prudència". Castelló, que fa tres anys va presentar una traducció esplendorosa dels Epigrames de Marcial, encara té presents les múltiples omissions de l'edició de Marcial a la Bernat Metge. "Per què l'havien de traduir, si dels 1.500 poemes que va escriure en té més de 150 que són de sexe i bastant porcs? –es demana–. La resposta probablement sigui que el van voler traduir perquè era un poeta romà d'origen hispà".

Versos lascius, d'amor i càustics

Antoni Seva va revisar i retraduir la primera versió catalana per a la Bernat Metge el 1990, que més tard va aparèixer a Quaderns Crema (Poemes, 1999). El poema setzè de Catul, presentat en prosa, ja havia guanyat part de la contundència amb què els lectors poden llegir-lo ara: "Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent".

Catul compta, com a mínim, amb tres versions catalanes més: la de Jordi Parramon per a Edicions 62 (Poesies completes, 1999), la d'Eduard Sanahuja Yll per a AdiA (51 poemes, 2024) i la que Jaume Juan Castelló va fer, juntament amb Josep Ignasi Ciruelo, per a Edhasa (Poemes, 1982). "Quan els d'Edhasa ens vam demanar més endavant de reeditar-la vam dir que no, perquè calia fer-hi canvis importants –recorda Castelló–. El 2020, en Josep Ignasi va morir a conseqüència del covid i vaig decidir tornar-m'hi a posar. M'ho vaig prendre com una bogeria que potser acabaria estripant". El llibre ha acabat publicat a Adesiara en una versió que, a més de ser estrictament fidel a l'original, respecta tots els peus mètrics llatins.

"Alguns dels poemes més coneguts de Catul són els que dedica a Lèsbia, el seu gran amor –explica el traductor–. Marca el cim d'exaltació personal i el més alt grau d'expressió poètica". "Visquem, Lèsbia meva, i fem l'amor, / que els murmuris hipòcrites dels vells, / ni tots plegats, no valen un trist as!", comença el poema 5. A una altra estimada, Ipsitil·la, no li demana amor, sinó que es quedi a casa amb ell per fer-hi "nou claus seguits, l'un rere l'altre" (poema 32). La part més càustica del poeta apareix en poemes com el 94: "Se'n va de putes, en Verga! ¿Què dius? ¿Una verga, de putes? / Ben cert! Com se sol dir: «Les hortalisses, a l'hort»". Entre atacs, crítiques i proposicions obscenes, de tant en tant Catul s'estova i dedica versos emocionats al pardal mort de la seva xicota: "Maleïdes tenebres odioses / de l'Orc, que devoreu tot el que és bell! / Que n'era, de bufó, el pardal que heu pres! / Quina dissort, ai! Pobrissó pardal! / Ara, per culpa teva, s'enrojolen / els ulls plorosos de la meva noia".