“El compromís democràtic català ha ressonat a tot el món”

Barcelona“No sé si és necessari fer una distinció tan clara entre revolució i resistència, i us diré per què: el sentit del canvi radical que implica una revolució s’ha d’incorporar també en la noció de resistència”, diu Angela Davis, que ahir a la tarda va oferir una conferència al CCCB, que ha viscut set dels dies més intensos del centre: en paral·lel al delicat context polític del moment, tres de les activitats programades han aconseguit un ressò notable del tot justificat. Dilluns de la setmana passada Arundhati Roy repassava les seves dues últimes dècades d’activisme a l’Índia. Dimecres, Chimamanda Ngozi Adichie explicava per què la desigualtat entre homes i dones continua ben viva a tot el món. I ahir, finalment, la nord-americana Angela Davis va demostrar per què és una de les veus més reconegudes contra l’opressió i a favor de la justícia social des que el pas per les aules universitàries va començar a estructurar el seu pensament, que creixeria en forma de llibre a partir de la dècada dels 70 en títols com 'If they come in the morning' (1971), 'Women, race & class' (1983), 'Democracia de la abolición' (2005, publicat en castellà a Trotta) i el recent 'La libertad es una batalla constante', que aquest mateix 2017 ha posat en circulació Capitán Swing.

Davis es va fer mundialment coneguda quan va ser empresonada l’any 1971, acusada de col·laborar en l’assassinat d’un guàrdia de la presó de Soledad, a Califòrnia, per part de tres dels interns: George Jackson -en aquells moments la seva parella-, Fleeta Drumgo i John Clutchette. Tot i que Richard Nixon l’havia catalogat de “terrorista perillosa” quan va ser capturada per l’FBI, un any i mig després d’entrar a la presó va ser absolta dels càrrecs que se li imputaven. “Vaig néixer a Birmingham, Alabama, el 1944, i vaig créixer en aquesta ciutat, la més segregada racialment dels Estats Units”, recordava ahir. A les seves memòries de joventut, 'Autobiografía' (Capitán Swing), publicades el 1974, Davis explicava que als autobusos de la seva ciutat s’havia d’asseure per força als seients del darrere, i que les úniques pel·lícules que la comunitat negra podia veure eren reposicions de Tarzan a les sales més fetes malbé.

Després de ser alumna de Herbert Marcuse a la Universitat de Brandeis i obtenir la llicenciatura de filosofia a la Universitat de Frankfurt, Davis es va convertir en una destacada activista a favor dels drets civils de la població afroamericana, vinculada al Partit Comunista i al moviment dels Panteres Negres. “En aquella època hi havia un clima de transformació important, derivat de l’èxit de la revolució a Cuba i de les protestes contra la Guerra del Vietnam -feia memòria ahir-. Els canvis radicals es trobaven en l’agenda social dels anys 60, però érem molts els que defensàvem que la lluita armada no era el camí”.

Una mirada al present

“Quan parlem d’immigració i dels anomenats refugiats ho hem de relacionar amb la història de la colonització i l’esclavitud”, va assegurar Davis. La nord-americana va exposar la importància de “no oblidar un lema com « Black lives do matter [Les vides dels negres importen]», perquè cal tenir present que totes les vides importen de la mateixa manera, o com a mínim hauria de ser així”. L’activista i filòsofa es va mostrar partidària d’interconnectar les causes d’injustícia que continuen abundant al món: les desigualtats racials s’han de posar en relació amb les de gènere, i aquestes amb les d’identitat. “És molt possible que una de les comunitats que hagi patit més siguin les dones transgènere afroamericanes -va dir-. Elles han rebut violència d’estat i violència personal i íntima”.

La qüestió identitària també va estar present en les paraules de Davis. A més de mostrar la solidaritat amb la causa palestina -“és la Sud-àfrica de la nostra era”, va assegurar, “una realitat marginada i minoritzada”-, també va dedicar uns minuts a analitzar el procés d’independència català. Al maig s’havia sumat al manifest Let Catalans vote amb una vintena de personalitats del món de la cultura com Yoko Ono, els cantautors Silvio Rodriguez i Joan Baez i la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú. “Tots els pobles tenen dret a la seva autodeterminació -va afirmar-. Els catalans heu de guiar el vostre propi destí”. A Davis, però, la preocupa la resposta de l’Estat després d’haver vist algunes imatges del referèndum de l’1 d’octubre. “El compromís democràtic català ha ressonat a tot el món”, va assegurar, poc abans de fer referència a l’última visita peninsular, el febrer del 2016, quan va participar “en una sèrie d’actes a Bilbao sobre presoners polítics, en relació a la petició de llibertat d’Arnaldo Otegi”. Davis va recordar que “Espanya té una llarga història de repressió”, abans d’apel·lar a les celebracions del 12 d’octubre, que commemoren la “descoberta” d’Amèrica. “Hi ha molta feina a fer: la societat espanyola encara celebra el seu passat colonial”, va dir.

L’esperança del futur

Davis no es deixa dominar pel desànim. “Sempre hi ha indicis de canvi i esperança -va apuntar-. Comparteixo aquelles paraules d’Antonio Gramsci que diuen «pessimisme de l’intel·lecte, optimisme de la voluntat». És cert que durant els últims anys ha ressorgit al món un populisme força perillós, però alhora hi ha nous moviments socials que cal tenir en compte, com ara la mobilització de la comunitat negra al Brasil”.

Angela Davis té sempre presents les paraules de l’escriptora Audre Lorde (1934-1992): “Les eines de l’amo mai podran desmuntar la casa de l’amo”. Amb això vol dir que la societat capitalista, que ha “crescut d’una manera inimaginable en els últims 50 anys”, no hauria de ser el marc ideal de convivència en un futur que l’autora probablement no podrà veure: “Acceptant el capitalisme acceptem també la violència, la malaltia, la pobresa i el racisme -va dir-. El capitalisme no hauria existit sense el colonialisme i l’esclavitud. Hi ha una lluita continuada que arrenca llavors i que encara no s’ha acabat. Nosaltres som els successors dels que lluitaven abans de nosaltres, i per sort hi ha una nova generació que ja està agafant el relleu, amb la qual em sento connectada”.