ThimbuNo fa gaire temps, quan el govern de Bhutan intentava aconseguir que els nens anessin a l’escola, els pares els amagaven a l’àtic i subornaven els agents governamentals amb mantega i formatge perquè marxessin. Les famílies necessitaven els fills per treballar al camp i l’última cosa que els preocupava eren els llibres. Unes generacions més tard, la situació en aquest petit reialme de l’Himàlaia ha canviat. L’alfabetització ha arrelat entre els bhutanesos, i ha fet emergir una sorprenent escena literària. El nombre de llibreries està creixent: n’hi ha una dotzena a la capital, Thimbu, i algunes més als districtes perifèrics. Els escriptors bhutanesos estan publicant més que mai les seves obres, que en general són novel·les de fantasia, poesia, reculls de contes i històries del folklore popular. A més, Bhutan organitza cada any un festival internacional de literatura anomenat Mountain Echoes.

Per a un país remot i fràgil amb menys d’un milió de persones i situat entre la Xina i l’Índia -les dues nacions més poblades del món-, aquesta irrupció literària implica trobar l’equilibri entre deixar entrar els estrangers sense excloure els escriptors locals. Els autors bhutanesos que formen aquesta nova generació literària es veuen a ells mateixos com a guardians de la cultura de la seva nació. Molts d’ells són joves -tenen entre 30 i 40 anys- i els agrada rememorar la seva infantesa en pobles sense ràdios ni carreteres, on vestien robes antigues i menjaven plats tradicionals. Senten la urgència d’escriure sobre els pobles de les profunditats de les muntanyes abans que la seva manera de viure desaparegui del tot.

“Crear?”, pregunta Tshering Tashi, que és escriptor, periodista, guia turístic i codirector del festival Mountain Echoes. “Això és un luxe. La nostra feina principal és fer memòria”. És poc habitual per a un artista resistir-se a aportar alguna cosa nova al món; és com mirar una muntanya brillant i no tenir la necessitat de coronar-la. Però en la cultura bhutanesa no existeix l’obsessió per conquerir llocs. De fet, hi ha una llei al país que prohibeix pujar fins a les muntanyes més altes, perquè allà és on viuen els déus. Tshering Tashi treballa per recuperar els coneixements dels xamans i dels ermitans espirituals -que custodien les llegendes bhutaneses- i escriure les seves històries abans que desapareguin. En una de les seves recerques, va escalar durant dues setmanes les muntanyes fins que va trobar el seu objectiu, un vell ermità que havia viscut sol durant dècades. “Era un home memorable i no s’avorria mai”, diu Tashi.

Molts escriptors bhutanesos aboquen als seus llibres l’estima que els desperta el lloc on viuen. Gopilal Acharya és un poeta de 40 anys que escriu en anglès, com la majoria d’escriptors bhutanesos, perquè és la llengua que van estudiar a l’escola (a Bhutan es parlen diverses llengües indígenes, però pocs llibres dels que s’imprimeixen hi estan escrits). Un dels autors preferits d’Acharya és Raymond Carver, tot i que també és un apassionat del folklore bhutanès. En un dels seus contes infantils lloa la vida en cases aïllades a les muntanyes escarpades, on alguns bhutanesos encara llauren camps de blat amb bous i arades de fusta. “Són històries sobre la nostra essència com a societat. No tenim poder econòmic ni militar. Només tenim la nostra cultura”, diu Acharya.

Escriptors sense editorial

Bhutan pot ser un dels llocs on resulta més difícil viure de l’escriptura. Acharya està considerat un dels poetes amb més talent del país, però encara treballa com a consultor sanitari. “Visc per escriure, però necessito diners per sobreviure”, lamenta. Pràcticament tots els autors del país s’autoediten i gasten part del sou en la publicació dels llibres. S’ho fan tot ells mateixos: l’edició, el disseny gràfic, la distribució i les vendes. Les editorials de Bhutan acostumen a focalitzar-se en llibres de text, que són molt més rendibles que no pas les novel·les o els reculls de contes. “Algú va dir-me que publicar un llibre a Bhutan és la manera més fàcil d’entrar en bancarrota”, diu fent broma la novel·lista Monu Tamang. Un exemplar d’una novel·la bhutanesa costa al voltant de 4,5 euros, mentre que la renda per càpita del país equival a uns 7.800 euros.

Cada agost, el festival Mountain Echoes obre l’escena literària del país per uns dies. Escriptors dels Estats Units, Europa i Àsia s’endinsen als hotels de luxe del país i comparteixen àpats amb un grup selecte de bhutanesos. El festival és gratuït i el públic s’omple d’autors convidats, treballadors del govern, membres de la família reial i molts alumnes de les escoles del país. L’any passat van convidar Markus Zusak, autor de La lladre de llibres, i Padma Lakshmi, una xef mediàtica i exdona de Salman Rushdie.

Els bhutanesos semblen gaudir de l’espectacle, però no tenen pressa per abandonar el seu reialme. “Allà fora tot és tan agitat”, diu Tashi, referint-se a Occident. El poeta va passar tres mesos a la Universitat de Princeton, als Estats Units, fent recerca. “No hi havia mai temps per a la reflexió i la contemplació”, subratlla. Chador Wangmo, una de les novel·listes amb més èxit de Bhutan, també és una nacionalista tranquil·la. Alguns dels seus records parlen d’hiverns llargs, quan la llum s’esvaïa a les quatre de la tarda i les fortes nevades obligaven a tancar les escoles durant mesos. Els nens s’asseien al voltant del foc sense ràdio ni televisió i escoltaven els contes dels més grans. “Aquestes històries eren la nostra única font d’entreteniment”, diu Wangmo. Als llibres explora les supersticions antigues, com ara no llençar les escombraries a la nit, i les juxtaposa amb temàtiques contemporànies. La seva novel·la Kyetse és un conte dickensià sobre una noia jove que és venuda com a esclava al país. “Puc recordar molt bé les meravelloses estones que passava amb la família quan era petita. Estem perdent la riquesa de la nostra cultura oral, i el temps que passem junts disminueix ràpidament”, lamenta.

La cultura que vol preservar gira al voltant de les creences budistes. “Ens influeixen en la manera de seure, de parlar, de vestir i de respectar no només la resta de persones, sinó també tot l’entorn”, afirma Wangmo. Els últims dies, l’escriptora ha estat demanant a la seva àvia que li expliqui històries antigues que la gent gran explicava al voltant del foc. A la dona li costa recordar-les i es pregunta per què cal fer-ne memòria. “No hi havia res aleshores. Ens faltava menjar, feia fred, no teníem sabates i caminàvem distàncies llarguíssimes per aconseguir aigua -explica l’àvia de Wangmo-. Avui, comparat amb tot allò, és gairebé com si visquéssim al paradís”.