"Els barcelonins i catalans sempre hem apostat pel bàndol perdedor"

Guadalajara (Mèxic)Fa només un dia i mig que la Fira Internacional del Llibre (FIL) ha obert les portes, però la quantitat d'actes i emocions viscudes al pavelló de Barcelona és abassegadora. Dissabte a la tarda, Roger Mas va delectar els passavolants amb la interpretació de tres cançons, entre les quals hi va haver la magnífica adaptació d'un poema de Jacint Verdaguer: "Lo desterro se'm fa llarg / cuita a dur-me a l'altra riba / que mos ullets tenen son / i el caminar m'afadiga", canta al final de Caminant. Part de la delegació catalana d'autors, editors, agents i periodistes l'observaven encara amb les empremtes del llarg viatge transoceànic al rostre.

Així i tot, circumstàncies excepcionals com la de tenir Barcelona com a ciutat convidada a la fira fa que es treguin forces de racons insòlits. El diàleg entre Ingrid Guardiola i Susanna Rafart sobre el poder de la metàfora en època d'algoritmes –evolució del que, anys enrere, Shoshana Zuboff va batejar com "el capitalisme de la vigilància"– va meravellar i inquietar el públic. I el sentit homenatge a Montserrat Roig, a càrrec de la periodista Begoña Gómez Urzaiz, l'editora Maria Riu i l'escriptora i periodista Gemma Ruiz Palà, va acabar amb la millor de les recompenses: que bona part dels assistents anessin a comprar algun dels llibres de l'enyorada autora d'El temps de les cireres i L'hora violeta.

Ja diumenge al matí, Núria Cadenes –a qui van perdre la maleta a l'aeroport de Madrid– va fer una repassada per l'obra d'algunes autores imprescindibles del cànon literari català del segle XX: va arrencar amb Víctor Català i va passar per Aurora Bertrana i Irene Polo fins a arribar a Mercè Rodoreda. Després es va celebrar una taula rodona de "maternitats singulars" a partir de la mirada d'Elisenda Solsona a Mammalia, Begoña Gómez Urzaiz a Las abandonadoras i Gemma Ruiz Palà a Les nostres mares.

La lliçó d'història d'Eduardo Mendoza

Eduardo Mendoza va ser presentat com un dels "plats forts de la delegació barcelonina", en paraules de Marisol Schulz, directora general de la FIL, davant del miler d'assistents que omplien l'auditori principal de la fira. "M'han convocat perquè soc un dels últims representants de l'època daurada d'una Barcelona literària, la del boom", va començar Mendoza, que va dedicar el gruix del discurs a descriure la ciutat "evitant les bases de dades, que segurament només diuen coses falses". "Barcelona és femenina, i ho és per una raó vàcua: perquè la terminació -a s'assigna a aquest gènere –va continuar–. Aquest detall condiciona la manera com veiem la ciutat. Només cal recordar aquella campanya de Barcelona, posa't guapa. En aquells moments no hi va haver protestes per part de cap col·lectiu, i això que li estàvem demanant que es maquillés, s'aprimés i sortís a buscar parella".

L'autor de La ciutat dels prodigis va viatjar fins als orígens ibers de Barcelona, i des d'allà va avançar cap als cartaginesos, fenicis i romans. "No és una ciutat amb un port natural ampli, ni té grans recursos, però ha sigut còmoda per anar fent escala cap a altres llocs", va admetre Mendoza. Poc després, amb la seva ironia amable, l'escriptor va afegir: "Els barcelonins i catalans sempre hem apostat pel bàndol perdedor". De seguida va matisar les paraules: "De les derrotes, Barcelona n'ha sabut treure profit: en comptes de desanimar-se, prova un altre camí".

Després dels romans, van arribar els visigots i, més tard, els àrabs: "El seu llegat més important va ser l'ús d'una paraula per referir-s'hi, Barshaluna". Va ser a l'Edat Mitjana que Barcelona va aconseguir convertir-se en una ciutat "de certa importància, gràcies al comerç marítim, la llana i els vins i licors, que sempre tenen demanda". "Van aixecar-hi esglésies, drassanes, palaus... i una catedral horrible", va lamentar.

Barcelona va tornar a viure una etapa d'esplendor al segle XVIII després d'una llarga decadència. El 1714, un cop acabada la Guerra de Successió, en què es va optar de nou "pel bàndol perdedor", el rei Felip V va decidir ofegar els barcelonins a base d'impostos, i fins i tot quan els va reduir, els ciutadans van continuar treballant per sobre de les seves possibilitats. "D'aquí ve la nostra laboriositat, segons un viatjant anglès de qui vaig llegir les cartes que enviava durant un viatge per la península Ibèrica", va afirmar, poc abans de referir-se a un altre tret distintiu dels habitants de la ciutat i, per extensió, de tot el país: "Els catalans ens queixem sempre, fins i tot quan no hi ha motiu per fer-ho".

Els dracs de Barcelona i el boom llatinoamericà

Mendoza va dedicar també una part important de la ponència a la relació del Quixot de Cervantes amb la ciutat. "El llibre té unes paraules que han passat a la història, «Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros (...) y en sitio y en belleza, única», que són exactament el contrari del que passava en aquells moments", va dir. De Cervantes va passar a l'auge de la burgesia durant el segle XIX i al gust pel modernisme arquitectònic: "Una de les seves particularitats és que té reminiscències medievals, perquè Barcelona mai ha oblidat l'esplendor d'aquella etapa. Barcelona és plena de dracs, als edificis, tal com recordava el meu amic i escriptor Carlos Ruiz Zafón". Mendoza no va oblidar l'etapa anarquista, "tremendament violenta", que li va valdre el nom líric de "la rosa de foc". D'allà va passar a la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura. "Com que Barcelona es va posar un cop més al costat dels perdedors, va començar una llarga etapa de foscor, que no es va tancar fins fa cinquanta anys –va precisar–. No hi ha cosa més trista que una guerra civil, perquè tothom tenia víctimes en un bàndol o en l'altre". En aquest punt va mencionar que la literatura important d'aquella època es va escriure "a l'exili, tant en castellà com en català".

El recorregut històric de Mendoza va continuar "amb el desenvolupament i prosperitat posteriors". Va ser aquí on van instal·lar-se a la ciutat autors llatinoamericans com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa i Guillermo Cabrera Infante. "La seva mirada tan desinhibida cap a la literatura va ser molt important –va recordar–. Tot i que encara hi havia la dictadura, es parlava del que es volia i era una festa: poques vegades Barcelona ha estat tan divertida". Saltant cap a la campanya publicitària de Barcelona, posa't guapa de més endavant, Mendoza va explicar que des de fa unes dècades, "la ciutat s'ha dissenyat cap al turista", a diferència de l'hostilitat cap als estrangers que havia demostrat anteriorment. "És una ciutat amb un bon clima, no és gaire gran, és tranquil·la i té també el seu costat canalla per a qui el vulgui veure. Més recentment, arran de la pandèmia, quan es va descobrir el teletreball, molta gent va decidir també venir-hi a viure. Són el que anomenem expats. Aquesta és la Barcelona actual: té avantatges i també inconvenients, encara que jo no sigui la persona adequada per parlar-ne", va admetre.

Mendoza va dedicar els minuts finals de la intervenció a demostrar que "Barcelona és una ciutat molt literària, perquè en moltes novel·les s'ha convertit en protagonista de la història". Va mencionar, llavors, La ciudad de los prodigios, dedicada a "la construcció de la ciutat moderna". "En aquells moments, fer un llibre així no era cap moda, i sense voler l'estàvem creant –va dir–. Després d'aquesta novel·la, en van venir d'altres de boníssimes. En sentiran a parlar aquests dies", va assegurar Mendoza, sense concretar-ne cap. I després d'una mirada al mòbil es va adonar que havia arribat el moment d'acomiadar-se del públic, unes 600 persones, que el van aplaudir amb energia, com acostuma a passar.